“Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats…” És un fragment de La Iglésia cremada, el tercer article de Joan Maragall sobre La Setmana Tràgica, publicat l’any 1909, en què responia a la crema d’esglésies i esperonava un procés d’obertura i retrobament de la institució amb els ciutadans. Ha passat més d’un segle i l’església l’ha fet, aquest procés, però hi ha qui sosté que encara es pot anar més enllà, en el sentit físic d’obrir-se: l’arquitecta Alba Arboix, professora de Disseny a la Universitat de Barcelona, és autora del llibre Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat, editat per l’Ajuntament en col·laboració amb l’Arquebisbat. Arboix diu que avui, a Barcelona, hi ha moltes esglésies poc concorregudes que es poden destinar encara a nous usos.

Com serà Barcelona d’aquí a uns anys? Quines infrastructures necessita, i d’aquestes infrastructures, quantes n’hi ha ja de previstes? L’arquitecte Josep Bohigas respon totes dues preguntes, però amb una certa prudència: “A molts urbanistes se’ls il·luminen els ulls quan parles del futur i s’imaginen que esborren tota la realitat on viuen, perquè els molesta, i pensen ciutats perfectes, però la ciutat del futur es construeix sobre la ciutat del present”, explica. Els últims vuit anys, durant el mandat d’Ada Colau, Bohigas ha estat director general de Barcelona Regional, l’agència pública de planejament estratègic de la ciutat. Allí, explica, molta gent el visitava i li deia: “Parla’ns de la ciutat del futur!” Ell diu que els agafava del bracet, obria la finestra i els deia: “Mira, la ciutat del futur és aquesta que veus”. En aquest episodi, tanmateix, posa la imaginació en marxa.

L’activista Núria Soto va començar a treballar com a repartidora de Deliveroo fa vuit anys, quan en tenia poc més de vint, i ha viscut des de dins els anys de creixement del sector. Primer li van prometre flexibilitat, una manera pràctica d’obtenir un sou extra mentre estudiava. L’únic requisit era que t’havies de donar d’alta d’autònoms. De seguida es va adonar que res no seria com s’esperava: “De cop i volta em vaig trobar que, si no treballava els caps de setmana, no em donaven hores. En lloc de treballar com volia, en realitat, ells obrien unes franges horàries i era la llei del més ràpid. Era l’empresa, en funció de les seves necessitats, que m’acceptava unes hores o unes altres. Hi havia un sistema de coacció: fes el que vulguis, però si no acceptes comandes o no treballes en caps de setmana, no tindràs hores”, explica. 

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes. Vidal explica que les dues vegades que s’ha implicat de debò en un projecte seriós, impulsat amb més gent, “la conclusió és que hi ha país, hi ha una mena de sotabosc que són força gent, et vénen a veure i els interessa el que facis”. “No m’ha semblat gens difícil fer coses d’èxit en català a Barcelona”, explica. Aquests dos èxits són el pòdcast d’humor sobre futbol més escoltat del país, La Sotana, i el cicle de monòlegs El Soterrani, dues iniciatives no necessàriament barcelonines, ni fetes exclusivament per barcelonins, però que bateguen a la ciutat i després han sabut estendre’s com una taca d’oli arreu de Catalunya. La Sotana, amb l’audiència, i el Soterrani, amb actuacions arreu del territori. No és una casualitat: per a Vidal és essencial “que Barcelona estigui connectada de veritat amb la resta del país”, perquè tot el Principat és l’àrea metropolitana.  

Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Segons Illas, però, són respostes fora de temps.

Segons l’enquesta de serveis municipals de Barcelona d’enguany, la inseguretat és la qüestió que més preocupa els barcelonins. Un 22,7% la situen al cim, per davant de la neteja i de l’accés a l’habitatge, tres punts més que no l’any passat. El debat sobre la inseguretat és difícil d’encarar a les grans ciutats. Primer, perquè les xifres exactes són difícils de mesurar. Segon, perquè hi té molt a veure la percepció dels veïns. Tercer, perquè sovint s’hi enfanga un debat polític molt intens. I quart, perquè no hi ha ni de bon tros unanimitat sobre les solucions que hi cal aplicar. En aquest episodi en parlem amb Xavi Muñoz, advocat penalista, criminòleg i expert en seguretat urbana, i que ha estat assessor en la matèria al Parlament de Catalunya.

El presentador i comunicador Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és del barri de la Bordeta. Els seus avis van veure com se n’aixecava una bona part, maó sobre maó. Ell, ja barceloní de soca-rel, es va afeccionar de seguida a passejar per la ciutat i fer-se amic de porters i conserges. Ha retratat façanes, vestíbuls i racons molt valuosos arquitectònicament que també expliquen una part molt important de la història de Barcelona, però que la gent sol menysprear amb una etiqueta. Arquitectura lletja. En aquest episodi de Santa Eulàlia, Dalmau hi explica la Barcelona que ha viscut; homenatja Núria Feliu, una barcelonina que ha estat molt important per a ell i per al barri de Sants; i parla de les joies urbanes que va immortalitzar al llibre Barcelona Retro: Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (Editorial GG).

L’any passat, es van allotjar a Barcelona 9,7 milions de turistes, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística espanyol. Segons un altre estudi de l’Institut de Recerca en Turisme, si hi afegim els qui van ser-hi de pas sense sojornar-hi, la xifra creix fins als 28 milions. “Rebre tants milions de persones en un espai relativament reduït ha de generar malestar d’una manera o d’una altra”, exposa l’expert Ernest Cañada en aquest episodi de Santa Eulàlia. Cañada és geògraf del treball, investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears i membre del col·lectiu Alba Sud. A parer seu, Barcelona és a temps de contenir els efectes del turisme massificat, perquè no en té tanta dependència com Palma, per exemple. Però cal actuar de seguida, i només serà possible amb un canvi de fons del model econòmic.  

Sota els peus hi tenim una altra Barcelona. És la ciutat dels refugis antiaeris que molts veïns van construir amb les seves pròpies mans, de 1937 a 1939, per a protegir-se dels bombardaments de l’aviació feixista. Aquells dos anys, damunt de la ciutat van caure un milió de quilos de bombes, que van causar més de 2.700 morts i 7.000 ferits. La periodista i fotògrafa Ana Sánchez els ha investigat, recorregut i retratat. “Barcelona sencera va ser foradada pels veïns a pic i pala”, afirma. El resultat de la feina es va documentar en una exposició a La Model, 1.322. Refugis antiaeris de Barcelona, que a partir del febrer vinent es podrà visitar també a la Universitat Autònoma. L’exposició, que Sánchez va comissariar juntament amb l’historiador Xavier Domènech, demostrava que els refugis no tan sols expliquen una Barcelona del passat, sinó els fonaments de la Barcelona actual, gairebé literalment. 

El periodista Marc Piquer passeja compulsivament per Barcelona. Troba racons amagats, visita barris poc mediàtics, s’entaula en restaurants que no surten a les guies. Ho retrata i comparteix al perfil de Twitter amb què el reconeix la gent, Barcelona Singular. El va activar fa més de deu anys, a proposta del seu cunyat, el també periodista Carles Capdevila, mort el 2017. Abans tenia la casa plena de retalls de diari sobre la ciutat; ara, però, la seva dona li ha prohibit de guardar-ne més a la casa de les Corts on s’han mudat ara. Diu que això de voler conèixer Barcelona de pam a pam li ve ja de petit, de l’acte rebel d’escapar-se de casa per descobrir gent nova i coses noves i, de fet, hi ha un punt de rebel·lia en la seva relació amb la ciutat. Ara, tot i que la continua trobant tranquil·la, hi percep una tendència a l’incivisme que voldria que s’esmenés.

L’actriu Berta Prieto és coautora d’una de les poques sèries que retraten una Barcelona actual que no sembla inventada. A Autodefensa, que es pot veure a Filmin, Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca ensenyen una Barcelona gamberra, crua, histriònica, amb molta ironia i poca clemència. La sèrie va aixecar polseguera perquè no té pudor, ni amb el sexe, ni amb les drogues, ni s’avergonyeix de la insolència de les protagonistes. Però ella és ben clara: “No crec que sigui una sèrie de modernes, perquè és molt clàssica narrativament.” Els ambients de la gent moderna de Barcelona –aquesta gent que “fan coses de moda, vesteixen raríssim i viuen en naus industrials de l’Hospitalet”– fan molt poca broma de si mateixos. “Una mica modernes sí que som, no diré que siguem monges, però no sé si qüestionar la cultura de la cancel·lació –com fan elles a la sèrie– ho faria qualsevol moderna”, diu.

L’economista Miquel Puig (Tarragona, 1954) té una mirada optimista sobre Barcelona. Diu que la capital se n’ha sortit, una cosa que no era pas tan clara fa uns anys. Ell mateix diu que ha viscut “dos moments que semblava que Barcelona estava morta”, i ara, en canvi, troba que la ciutat té oportunitats daurades per a ser una de les primeres d’Europa. L’últim mandat, Puig va ser durant tres anys regidor del grup d’Esquerra Republicana, encapçalat per Ernest Maragall, i ho va deixar per a ser secretari d’Afers Econòmics de la Generalitat, on coordina la gestió dels Fons Next Generation. Amb la vida política ja fora de l’àmbit municipal estricte, Puig va tenir temps per a condensar reflexions urbanes a l’assaig La ciutat insatisfeta (Ara Llibres), publicat l’any passat. En aquesta conversa a Santa Eulàlia, debatem i repassem amb Puig les idees que exposa al text, on repassa què hem fet malament, què hem fet bé i proposa què podem fer millor a partir d’ara. 

Quines drogues es prenen, avui, a Barcelona? I qui les pren? La farmacèutica Mireia Ventura és un dels experts que té la radiografia més apamada. Coordina el Servei d’Anàlisi de Substàncies d’Energy Control, una entitat pionera al nostre país que procura que els consumidors siguin conscients de què prenen. Administracions i particulars els contracten perquè siguin un punt de referència en festes majors o festivals de música, i allí analitzen les drogues que els usuaris són a punt de prendre per a controlar que siguin de qualitat i que no estiguin adulterades. L’entitat, que ja té vint-i-sis anys, va néixer de la mà de gent que treballava en CAS (centres d’atenció i seguiment de drogues, de la xarxa pública). “A final dels 80 hi havia unes adulteracions molt tòxiques de les pastilles”, explica Ventura. L’equip fundador d’Energy Control va desenvolupar un test ràpid per a escatir què contenien. Avui encara hi ha gent que els coneix com “els qui analitzen pastilles”, però analitzen tota mena de substàncies.

L’any 2000, el batlle socialista Joan Clos va impulsar el 22@, una iniciativa per a reconvertir 200 hectàrees de sòl industrial, al districte de Sant Martí, en una zona estratègica dedicada a l’emprenedoria tecnològica. Ara, dues dècades després, els veïns es queixen que el 22@ fa aigües i que cal repensar-lo. Segons un estudi de l’Observatori dels Barris del Poblenou, avui un 42% de les oficines que hi ha són buides. Buides del tot, sense cap activitat. I mentrestant, els veïns veuen com es construeixen nous blocs que també són pensats per a fer-hi oficines, tot i que ja n’hi hagi de buits. Com pot ser, aquesta contradicció? Albert València, arquitecte i activista veïnal, membre de l’observatori, ho atribueix a l’especulació dels grans fons d’inversió, a l’artrosi interessada dels governs municipals i a un discurs exageradament optimista amb el model del 22@, que ell considera que no funciona i que s’ha tornat obsolet.

La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com viuen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan hi vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), amb la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona”. Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres. 

Avui estrenem la segona temporada de Santa Eulàlia, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, presentat per Ot Bou. La ciutat ha entrat en una fase nova. Encara cal veure què vol dir l’endreça que promet el batlle Jaume Collboni i cap on evoluciona el model de ciutat, però de moment hi ha una certesa: l’era d’Ada Colau s’ha acabat. A Santa Eulàlia volem seguir el ritme d’aquest canvi, observar-lo i analitzar-lo, i reprenem el fil, per començar, amb una entrevista a Salvador Rueda, de vegades conegut com el pare de les superilles, la idea urbanística amb més presència al debat públic de Barcelona dels últims anys. En aquesta conversa, Rueda fa una defensa aferrissada del projecte: arreu del món, diu, tothom en parla i vol aplicar-les. Però té una discrepància fonamental amb el govern dels comuns: segons ell, les obres que han començat a Barcelona no fan cap superilla, sinó purament “eixos verds, carrers de vianants”. 

L’era d’Ada Colau s’ha acabat. El resultat de les eleccions municipals, si no hi ha un tomb de guió rocambolesc, apunta un canvi de cicle. O més aviat “un túnel del temps, un retorn al passat”, com diu la narradora i assagista Mercè Ibarz. Al pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, Santa Eulàlia, hem recuperat cinc veus a qui havíem entrevistat per a desxifrar què ha passat en aquestes eleccions: a més a més d’Ibarz, el periodista Antonio Baños, l’escriptor Adrià Pujol, l’experta en habitatge Carme Trilla i el filòleg Pau Vidal. Respostes més enllà dels resultats, dels guanyadors i els perdedors, més enllà dels programes oficials, més enllà de la cara estrictament institucional de la política. De què no s’ha parlat, als debats i a la campanya? Què cal fer a partir d’ara?

El filòleg i escriptor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va arribar a Barcelona a setze anys per estudiar música. Ara viu de prop de la gran reforma del carrer Consell de Cent, un dels emblemes del govern d’Ada Colau. “Hi passejo i veig que van apareixent les plantes i zeros als pisos. És un regal econòmic espectacular als propietaris d’aquella zona, i una mala passada per als qui hi estan de lloguer, perquè d’aquí poc n’hauran de marxar. Però és un canvi molt en la línia del que s’ha fet sempre a Barcelona”, afirma. “És el gran dilema dels últims anys, que es comenta sempre a Barcelona, d’haver de triar entre una ciutat guapa, moderna, amb uns preus desorbitats que expulsen els barcelonins, o una ciutat lletja, decadent, amb uns preus acceptables per als barcelonins però que és una merda. No poder trobar un desllorigador en això és el drama”. En aquest episodi, l’escriptor reflexiona sobre les reformes urbanístiques, Collserola, els senglars, la literatura urbana i el Parc Güell.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) és el candidat de Trias per Barcelona, una candidatura estèticament personalista, però que aplega Junts per Catalunya i el PDECat –en la primera gran aliança després de tres anys de divorci–, a més de Demòcrates i Moviment d’Esquerres. Trias nega que l’experiment obri la porta a la restauració de la vella Convergència, que diu que és impossible que torni, però es presenta com el pal de paller d’un espai polític que, segons ell, no s’hauria d’haver fragmentat. La candidatura de l’ex-batlle (2011-2015), que havia assegurat fa un any que no es presentaria, va sacsejar els pronòstics. Van arribar-lo a situar primer, ara dibuixen un empat triple amb Ada Colau i Jaume Collboni. En aquesta entrevista, Trias respon sobre les seves propostes, el seu grau de compromís amb l’independentisme i les línies vermelles que posaria al PSC.

Les ciutats tendeixen a la desigualtat i a la segregació. Els rics viuen amb els rics. Els pobres viuen amb els pobres. I això encara consolida les diferències, unes diferències que ja han superat les fronteres de la ciutat estricta: aquesta tendència de segregació s’ha escampat per tot el territori. Amb quines polítiques cal afrontar-ho? En parlem amb el professor de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona Oriol Nel·lo, especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori, i ex-secretari per a la Planificació Territorial durant els anys del tripartit. A parer seu, la segregació és alhora efecte i causa de desigualtat: “Aquells qui menys tenen i que, per tant, haurien de requerir de més suport dels serveis públics, van a raure per mor dels preus en aquells barris on hi ha menys serveis públics o de pitjor qualitat”. 

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) és el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. No és ben bé una cara nova: va entrar a treballar-hi fa cinquanta-tres anys, en càrrecs tècnics, i ha estat un dels cervells més influents a l’hora de definir la ciutat. Va ser la mà dreta del seu germà, Pasqual, durant el seu mandat, i regidor i portaveu (1995-2004) durant l’era de Joan Clos. L’any 2019, quan era conseller d’Acció Exterior del govern de Quim Torra, Oriol Junqueras li encomanà a dit que substituís Alfred Bosch, que havia guanyat les primàries. Va guanyar les eleccions, però Ada Colau es va deixar ungir per Manuel Valls i li va barrar el pas. Després de quatre anys donant suport al govern dels comuns i el PSC en la majoria de projectes, Maragall mira ara de presentar-se com el canvi.

Daniel Sirera (Badalona, 1967) és el candidat del PP a l’Ajuntament de Barcelona. El seu retorn ha estat una sorpresa i una opció força personal d’Alberto Núñez Feijóo: Sirera havia estat regidor fa vint-i-cinc anys i en feia quinze que no era a la primera línia política. Deixeble de Josep Piqué, mort fa uns dies, el va substituir breument al capdavant del PP català, abans de cedir al pas a Alícia Sánchez Camacho. Després ha estat durant deu anys conseller secretari del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i, fins que el gener proppassat es convertí en candidat, cap de gabinet de Carlos Mazón, candidat del PP a la Generalitat valenciana. Sirera parla amb un to més tranquil que el seu antecessor, Josep Bou, però diu que n’elogia la feina. Vol més turistes, més agents de la guàrdia urbana i aturar les superilles, i avisa Xavier Trias i Jaume Collboni que els posarà condicions per a investir-los.

Barcelona està en transformació constant, com més va més despersonalitzada, com explica Julià Guillamon, i en la literatura es veu perfectament. Ell mateix ho va escriure en un assaig que es va anticipar uns quants anys a les cròniques crítiques sobre la degradació de Barcelona. El va titular La ciutat interrompuda (2001), un concepte que ha fet fama perquè explica, a través d’un repàs literari molt ben trenat, com la ferida olímpica talla la història de la ciutat d’una manera crua i poc romàntica, com una factura ajornada. “Molts dels escenaris tradicionals de la novel·la han desaparegut i, amb ells, les coordenades que feien llegible la ciutat”, diu Guillamon. “Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.” 

L’arquitectura i la vida quotidiana són vasos comunicants, molt més que no sembla. Les voreres, els bancs, els espais amb ombra o fins i tot l’aparença de les façanes condicionen el nostre dia a dia com a vianants. Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, avisa que la manera com ens movem per la ciutat evoluciona constantment i afecta tothom. “Ara tenim bicicletes, tenim patinets. Ens movem massa de pressa. Crec que, en general, hauríem d’abaixar el ritme. Molta gent gran, per exemple, no surt perquè té por”, explica. Una de les seves obsessions és fer una ciutat inclusiva, i la seva recepta mirant endavant és dialogar amb tothom i tenir en compte les condicions dels ciutadans, per minoritàries que semblin.

A Barcelona hi ha dèficits estructurals en l’àmbit de la recerca científica, tot i que de vegades hi ha qui ens vol presentar com una ciutat capdavantera. “El nostre sistema de recerca és una mica pervers”, diu el professor i investigador Pere Martínez Serra, de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). A Catalunya hi ha molt de talent, afirma, però també hi ha un problema de finançament, una burocràcia massa inflada, una falta de confiança en els investigadors, un desequilibri entre centres de recerca, i unes universitats empobrides. Ell mateix ho ha pogut comprovar, comparant el sistema català amb el dels Estats Units i Noruega, dos llocs on també ha treballat. “Tornar a Barcelona després dels Estats Units va ser com la nit i el dia”, explica. “Allà, quan algú ocupa una plaça per primera vegada, rep una dotació econòmica però també un suport logístic que permet de començar a investigar des del primer dia”. A Barcelona, en canvi, “comences a fer recerca amb una mà davant i una altra darrere”.

Marxar de la ciutat on vas néixer “provoca un xoc identitari: fins a quin punt una part de la meva identitat, de qui sóc, eren el meu entorn i la meva gent?”. Tant se val si ets d’un poble o d’una ciutat mitjana que se’n va viure a la gran urbs, com si ets de la gran urbs i te’n vas a viure a l’estranger. Tornar-hi en provoca un altre, de xoc. És una renúncia? Un retrocés? Aquesta és la qüestió que travessa la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993), Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres). Els seus personatges volen i dolen: “Fan somnis els uns al costat dels altres, pensant que després podran compartir un espai vital”, explica, “però quan es fan grans, l’ambició professional o el fet de voler-se’n sortir” fa, sovint, que Igualada els sembli petita i que tinguin ganes de marxar. La força gravitatòria de Barcelona els empeny però també els expulsa. Senten que és la seva capital, però també que mai no se la podran fer seva. 

La transformació del districte de Ciutat Vella representa molt bé la transformació de Barcelona durant aquestes darreres dècades. Per bé i per mal. Segons l’arquitecte Martí Abella, “Barcelona ha estat i continua essent un model de ciutat per la seva evolució social, econòmica i urbanística”, i al centre d’aquest model hi ha hagut Ciutat Vella. “Ciutat Vella va ser l’argument pel qual un alcalde de Barcelona va parlar davant l’Assemblea General de l’ONU. No ho havia fet mai cap alcalde”, recorda. “La resta de grans ciutats s’han fixat en què passava a Ciutat Vella. Hem tingut intercanvis amb París, amb Berlín, amb Mèxic, l’Argentina, Lima, Malàisia. Ha vingut gent de tot arreu.” Abella va ser director de promoció i comunicació de foment de Ciutat Vella durant gairebé trenta anys, entre el 1986 i el 2007.  Segons Abella, el procés de transformació de Ciutat Vella “va començar somiant molt poc i va arribar a gairebé tot el que podia aspirar”. Ara, en canvi, veu que l’impuls renovador que va començar després de la dictadura, a partir del Pla General Metropolità del 1976, s’ha estancat i afeblit. A parer seu, sobretot a partir del 2010, els governs municipals no es plantegen que s’ha de preveure la torna de l’èxit i de l’atractiu de la ciutat i evitar la despersonalització que hi detecta avui. Això, en el moment decisiu, quan la marca Barcelona és en la màxima ebullició, “l’Ajuntament no és capaç de veure-ho o de prendre les mesures necessàries”.

“No entenia ni entenc aquesta Barcelona”, escriu el periodista Antonio Baños. Acaba de publicar el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions), en què reflexiona sobre el futur de la ciutat, perquè que no tingui solució, diu, no vol dir de cap manera que no tingui futur. “El problema que trobo en els discursos polítics sobre Barcelona és que la volen solucionar. És a dir: donar un model final, bé sigui un parc recreatiu per a turistes, una ciutat per a la ciència o una immensa superilla on passejar ociosament la gent que teletreballa”, diu. En canvi, ell considera que “Barcelona és una ciutat dialèctica: poderosa sense poder, capital sense país, costanera però –en la psique– sense mar, burgesa i proletària, catalana i migrada… Sempre està en dialèctica”. 

La narradora i periodista Mercè Ibarz, que passeja per Barcelona com els personatges dels seus Contes urbans (Anagrama, 2022), considera que no estem prou avesats a mirar la ciutat. A observar-la i retratar-la. A baixar a l’última parada d’una línia del metro i badar. Un exemple que ho demostra bé és que no hàgim estructurat una tradició audiovisual forta, que expliqui Barcelona amb imatges, que en faci una crònica com la que els films de Martin Scorsese fan de Nova York. En aquest episodi de ‘Santa Eulàlia’, Ibarz explica com veu avui la ciutat i com la veia una de les seves barcelonines més admirades, Mercè Rodoreda, de qui va escriure que, passada la guerra, “no suportava la ciutat que de tan derrotada havia esdevingut invisible”.

L’escriptora i periodista Llucia Ramis diu que l’única manera d’estimar Barcelona és odiant-la. No és cap boutade, ve d’una reflexió antiga, de fa pel cap baix quinze anys, quan ella i més autors van publicar el llibre Odio Barcelona (Editorial Melusina). “Després de la campanya del Posa’t guapa, començava la de La botiga més gran del món. Així és que l’evolució era clara: si s’havia maquillat amb la intenció de vendre’s, llavors significava que Barcelona era una Gran Madame que ens prostituïa a tots”, hi escrivia. Aleshores els van dir de tot, recorda Ramis, i fins i tot els van qüestionar la condició de barcelonins. Ara, diu, gairebé cap dels autors ja no viu a la ciutat. Ella sí, ella fa vint-i-sis anys que hi viu, i s’hi queda com si no se’n pogués anar, tot i que diu que sempre té ganes d’anar-se’n. L’any 2017 escrivia que encara odiava la ciutat. I ara?

L’accés a l’habitatge és una de les preocupacions principals dels barcelonins. I no només l’accés a l’habitatge: també mantenir-lo. Arreu del país, els desnonaments són una xacra. L’any passat n’hi va haver 3.344 al País Valencià, 3.136 a Catalunya i 1.209 a les Illes Balears. A banda, els barcelonins dediquen prop de la meitat del seu sou a pagar el lloguer, i això escanya la qualitat de vida, però la política institucional naufraga. La regulació no arriba. El Tribunal Constitucional va tombar la llei catalana que regulava el preu del lloguer, i ara partits i entitats en negocien una d’espanyola que costa molt que arribi a bon port. La crisi és estructural. Però l’última dècada també han canviat coses de fons. Els llogaters s’han començat a organitzar políticament, i ho han fet per exemple amb entitats com el Sindicat de Llogateres.  Segons l’economista Carme Arcarazo, portaveu del sindicat, l’origen de bona part dels mals és l’any 2013, any en què “comença a créixer la concentració del mercat del lloguer”. “Fins al 2013 no hi havia fons d’inversió. Hi ha una concentració de la propietat en molt poc temps. No és casualitat: el 2013 s’aproven dues lleis fonamentals per entendre el que ha passat en aquest país”. En la primera, es donen beneficis socials a les SOCIMI, la figura fiscal que fan servir els fons d’inversió, i “es redueixen els drets dels llogaters: els contractes passen a ser de cinc anys a ser de tres”. “Això, ja es va fer amb aquell objectiu, va posar una catifa vermella als fons d’inversió. Se’ls va dir: ‘Això és el vostre paradís’”, critica.

Barcelona no fa de capital cultural de Catalunya. Ni Pujol, ni Maragall, ni Trias, ni Colau. O no els ha interessat, o bé no se n’han sortit. Al títol del seu últim llibre, el professor Marc Roig i Badia ho resumeix molt bé: Barcelona, cultura sense capital (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). “Com que Pujol jugava al folklorisme i Maragall a l’internacionalisme, ningú no es va posar a l’agenda treballar perquè la cultura catalana fos la principal a Catalunya”, diu. Sense els deures fets, ara ens trobem que la globalització i el nacionalisme banal espanyol formen “un còctel Molotov que acabarà amb les possibilitats de la cultura catalana”. Quines polítiques s’haurien d’haver fet i no s’han fet? I “la pregunta del milió de dòlars”, segons Roig: “Per què si la cultura és un factor clau en la conformació de la identitat catalana se li dona tan poca importància?”

La periodista Júlia Bacardit acaba de publicar ‘Un dietari sentimental’, amb l’editorial Medusa. És un dietari transparent, ben escrit, que no amaga les coses per vergonya i que parla sense embuts ni ornaments sobre la seva vida amorosa. De fons, però, sempre hi ha Barcelona, i la gent que hi viu i com s’hi comporta. Bacardit és una barcelonina de soca-rel, de Sant Andreu del Palomar, que pateix per la despersonalització de la ciutat però que la vol heterogènia.  A Barcelona, diu, “és constant aquesta contradicció entre voler ser universal i voler ser ultralocal. Però crec que això és Catalunya”, Catalunya resumida en una sola idea. “Barcelona té vocació, per això no és provinciana del tot. No ho dic per tirar-li floretes: ho dic de debò. Té mar, és prou gran. Amb Gaudí ja es veu. Qui és aquest penjat que vol anar tan enllà? Mires la Sagrada Família i penses: ‘Ha fet una cosa diferent’. Diràs que és una mona de Pasqua, el que vulguis. Però l’ambició que hi ha darrere és molt gran. Per això Barcelona no pot ser provinciana i prou i sempre hi ha aquesta lluita”, afirma Bacardit.

Què distingeix Barcelona com a ciutat? Segons l’enginyer i urbanista Andreu Ulied, un equilibri peculiar i paradoxal. Per una banda, “és una ciutat més europea que les europees. Té molt d’ordre gràcies a l’Eixample i gràcies a la topografia i la geografia, entre el mar i les muntanyes. Té un cor molt endreçat. Pasqual Maragall deia que tenia el cor quadrat. És una ciutat molt ordenada i amb molta densitat, en relació amb la resta de ciutats europees”. Per una altra banda, però, “té qualitats de ciutat americana”. “Recorda la Llei d’Índies. Es va desenvolupar en algun moment com la colonització de la plana de Barcelona. L’Eixample és molt americà, va ser molt criticat per arquitectes d’aquell moment perquè deien que té una ànima grisa, americana, ensopida, repetitiva”. Ulied és autor de dos llibres sobre la ciutat. El més recent és Barcelona pròxima. Construir, habitar, pensar les ciutats (2019), en què repassa les transformacions passades i futures de la ciutat. L’altre és un recull més humà, un trencadís de veus: La ciutat infinita. A través de les Barcelones i Catalunyes viscudes o imaginades (2008). Tots dos són editats amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista parla del futur de la zona de la Sagrera, dels problemes amb el Pla General Metropolità, que es va fer a mà i, “ara que ens el podria fer Google, no som capaços de fer-ho”, i de les superilles del govern d’Ada Colau, que diu que han de ser benvingudes, però que, “si som més refinats, podríem dir que la mobilitat es menysté una mica”.

Més de la meitat dels qui viuen a Barcelona no parlen mai en català o bé molt poc. Si els parlen en castellà, el 82,4 % dels barcelonins catalanoparlants canvien de llengua. A la resta de l’àrea metropolitana, aquest mateix percentatge arriba al 87,9 % — una xifra molt més alta que no la mitjana de Catalunya on aquest canvi el fan el 76,5% dels parlants. Són xifres d’un estudi de Plataforma per la Llengua. Hi ha un problema amb el català a Barcelona. Un problema complex, que avui mirem d’encarar amb el filòleg Pau Vidal. Com és el català de Barcelona? Tenim marge, en una ciutat on hi ha una defensa tan ideològica del bilingüisme? 

L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que “queden poquíssims barcelonins”. “Un barceloní és un ésser desubicat permamentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, encara és més difusa la identitat del barceloní”, explica. Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat Cap i Casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no només cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no diguem amb els Països Catalans. Quan el barceloní es passeja pel país i se’n va a esquiar o a la platja és víctima d’un rebuig permanent, gairebé humorístic, però que és un desordre. No tenim estat, i com que no hi ha estat és impossible que no ens barallem entre tots”, diu.

Els MENA, que en realitat són joves menors sense família, o amb la família a l’estranger, són un sintagma que el populisme fa anar sovint per allà on vol. Per defugir rumors i de notícies falses que corren per la pólvora per WhatsaApp, en parlem amb Rita Grané, que dirigeix l’associació Punt de Referència, una de les entitats dedicades a l’acompanyament de joves tutelats i ex-tutelats més importants a Barcelona. Quines opcions tenen, aquests joves, quan fan divuit anys? En què fallen, les administracions? 

La crisi d’habitatge és com una onada que, mentre arriba a la costa, es fa gran i més gran. Les institucions no la domen bé i els veïns en pateixen les conseqüències. L’últim trimestre de l’any passat, el preu del lloguer va batre rècords a Catalunya i es va situar en 805,69 euros, un 9,2% més que el 2021. A Barcelona, la mitjana va pujar fins als 1066,68 euros, un 14,4% més. Sembla que no hi hagi aturador. Quina és l’arrel del problema? Què poden fer-hi l’Ajuntament i la Generalitat i per què no se’n surten? I el govern espanyol? Al dissetè episodi de Santa Eulàlia, hi escoltem l’anàlisi de l’economista Carme Trilla, una de les principals expertes del país.

A La vocació de modernitat de Barcelona: auge i declivi d’una imatge urbana, Joan Ramon Resina repassava els moments daurats de la ciutat i n’augurava un declivi immediat. Quinze anys després, diu que aquest declivi ha arribat. “Aquest llibre anunciava el final del ‘model Barcelona’ i el temps m’ha donat la raó. En les darreres pàgines del llibre, hi deia que el model de la Barcelona que aspirava a ser una ciutat moderna quedava cancel·lat”, diu. “Aquell model era una falòrnia, una construcció de l’elit de la ciutat” a qui Resina atribueix la intenció de construir una Barcelona d’ínfules cosmopolites, amb un relat basat “en tots els llocs comuns de la fraternitat universal”. En aquesta conversa, Resina, professor i cap del programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat Stanford, hi repassa i actualitza les tesis del llibre.

A Barcelona ha guanyat allò que és bell per damunt d’allò que és humà. L’autor d’aquesta tesi és el professor d’Antropologia Manuel Delgado, un dels crítics més lúcids i esmolats del model Barcelona que va desvenvolupar Pasqual Maragall i amb el qual el govern d’Ada Colau no pogut o no ha volgut trencar del tot. Al quinzè episodi de ‘Santa Eulàlia’, analitzem amb ell el pes del maragallisme, la idea d’un nacionalisme barceloní, el paper influent i poderós dels arquitectes a Barcelona, l’urbanisme tàctic i la recuperació dels carrers. Delgado es mira la ciutat amb una interrogació vibrant i amb una certa nostàlgia, però de fa no pas gaire. De la dècada dels 2000, diu ell. En aquesta conversa esbrinareu per què.

L’educació, que mou ciutats, arrossega els peus de Barcelona per culpa de la desigualtat. Encara avui. Noemí Rocabert ha estat mestra al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs i, després, durant prop de vint anys, directora de l’escola Mestre Morera a Ciutat Meridiana, fins que va jubilar-se fa dos anys. Coneix bé els centres d’alta complexitat. Rocabert es va criar a la Verneda, però anava a l’escola a Sarrià. “Eren mons paral·lels. Ara ja ho són; abans, multiplicat per mil”: mons que van mostrar-li contrastos i injustícies que des de l’aula també es poden combatre. “Volia anar a fer de mestra en aquests llocs, volia crear túnels d’oxigen i de cultura i que tinguessin el català per poder anar pel món i defensar-se”, explica Rocabert. “Hi va haver una gran injustícia i una exclusió profunda, quan es va crear aquest barri. Remuntar això s’ha de fer amb una visió que no s’ha tingut. I amb una voluntat que allò sigui Catalunya que jo no l’he vista”, lamenta Rocabert. Quan ella va arribar a Ciutat Meridiana “tot era molt pobre i gris”. El metro encara s’estava fent. Els autobusos eren molt escassos, encara patien molt l’exclusió a Barcelona. Encara la pateixen avui, de fet, recorda Rocabert, “però és veritat que s’ha avançat molt”. A les escoles públiques, “els claustres encara eren molt de la transició. Tenies la sensació que estaves en una bicicleta estàtica perquè per molt que pedalessis no et movies de lloc ni milloraven les coses”. 

Us fa venir esgarrifances, pensar en el Nus de la Trinitat? Fa vuit anys que un matí de dimecres us vau quedar embussats a les rondes i encara no us ha vingut a rescatar ningú? Avui mirem d’entendre l’origen dels malsons viaris de Barcelona i cerquem maneres de posar-hi remei. Parlem de mobilitat, de carrers, d’autopistes i carreteres amb Javier Ortigosa, vocal de la Junta del Col·legi d’Enginyers de Camins i, en qualitat d’expert, un dels redactors del nou pla director urbanístic metropolità. L’horitzó del pla és resplendent: grans avingudes plenes d’arbres, passejos i transport públic que reverdeixin l’àrea metropolitana. Ara, però, també en veurem els obstacles.

“Hi va haver un moment que Barcelona sí que hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va veure truncat”. Ho diu una veu autoritzada, la de Joan Magrané, un dels compositors catalans de més renom arreu del món, amb una obra ja destacada i un devessall de premis internacionals a la butxaca. Què ha passat? I què hem de fer, quina política cultural hem de seguir per a recuperar el temps perdut? Amb quines ciutats s’hauria d’emmirallar, Barcelona? Amb Magrané revisem avui l’estat de grans institucions com el Liceu, l’Auditori o el Palau de la Música, les relacions musicals amb Madrid i les aventures dels joves músics catalans que volen fer carrera.

Les últimes edicions de les festes de la Mercè han posat el dit en una nafra delicada: en quin estat es troba la cultura popular a Barcelona, com en tenim cura i com la vivim. El folklorista Amadeu Carbó demana calma. Diu que no hem de tenir por de debatre què és la cultura popular, i que això passa per repensar també la manera com s’hi aboquen les subvencions, el model de lleure que la ciutat ofereix als joves, la relació amb les tradicions que hi conviuen i l’equilibri entre la transformació i la preservació. Amb un discurs dinàmic i apassionat, avui a Santa Eulàlia, Amadeu Carbó i les flames culturals que encenen Barcelona. Els entrebancs amb què la cultura topa a Barcelona també són fruit de la relació de dependència que s’ha establert amb el poder de la ciutat. Carbó és molt crític amb el model de subvencions i diu que, per anar bé, les entitats haurien de poder-se valdre per a si mateixes. Si no en són capaces, és difícil que puguin defensar un discurs propi. “Quina capacitat tinc de plantar-me o de dir-li cul d’olla a un regidor si és qui em paga l’activitat?”, es demana. “És un problema complicat i que ve de lluny”, insisteix, “el sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant del poder”.

Com és que, a Barcelona, les voreres més pròximes al mar són més contaminades que no pas les de muntanya? Per què el problema de la contaminació a les grans ciutats no és ben bé el CO2, ni ho resoldrem tot si les omplim d’arbres? Com és que la racionalitat de l’Eixample, tal com l’hem implementat, no ens afavoreix a l’hora de netejar l’aire que respirem? Què han fet altres ciutats com París o Londres per a resoldre el problema de la distribució? L’aire és la gran crisi de salut del nostre temps, la causa de vora dues mil morts anuals a Barcelona, la sisena ciutat europea més contaminada per diòxid de nitrogen. Una qüestió de supervivència. Al desè episodi de Santa Eulàlia, ens en fa una lliçó l’arquitecta Olga Subirós, que l’any passat va ser la comissària del pavelló català a la Biennal de Venècia amb una exposició que justament es deia així: Aire. El projecte proposava un canvi metodològic a l’hora d’estudiar com l’urbanisme ha de combatre la contaminació. És una mirada carrer a carrer, racó a racó. “Els carrers del casc antic són molt estrets, per exemple. Hi ha més alçada d’edifici que amplada de carrer. L’Eixample, encara que hi hagi vint metres de façana a façana, també és més alt que no pas ample, excepte d’uns casos concrets. Això vol dir que la contaminació que es genera a peu de carrer és la que inhalem”, explica Subirós. 

L’atenció primària té una importància particular a les grans ciutats, que avui creixen assetjades per la densitat, la contaminació i la digitalització. No tot són radiografies, tractaments i revisions. Com que es basen en el manteniment d’un lligam humà, els CAP i els metges de capçalera milloren la cohesió social i la qualitat de vida. No és un lema, hi ha dades que ho avalen. Amb el pòsit de l’experiència i el dia a dia, ho explica i ho defensa amb agudesa la doctora Meritxell Sánchez Amat, metgessa de família al CAP Besòs i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP). Avui parlem amb ella dels problemes de recursos i d’equipaments que tenen els CAP i de les desigualtats entre els barris de Barcelona en termes de salut. Un dels desafiaments fonamentals per a la salut pública a Barcelona és la desigualtat entre els barris. Dos exemples ben il·lustratius: les dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona revelen que una persona que viu al barri de Torre Baró –al districte de Nou Barris– viu de mitjana nou anys menys que no una persona que neix a Pedralbes, i els embarassos d’adolescents a Trinitat Nova multipliquen per cinc els de la mitjana de Barcelona. Una de les eines amb què institucions i entitats volen millorar aquestes dades és el pla de barris. Aquí, de nou, la filosofia de l’atenció primària és decisiva. “Sabem que en les comunitats humanes on hi ha més relació, més vincles, tot millora. Milloren els resultats en salut, a les escoles, el benestar, tot”, explica la doctora.  Els metges de l’atenció primària –i comunitària, remarca Sánchez-Amat– són espectadors directes d’aquestes desproporcions. “Es veu claríssimament la càrrega de malaltia que hi ha amb circumstàncies més difícils. Això ens parla dels determinants socials de la salut. De vegades la nostra medicina té la temptació d’individualitzar les causes de la malaltia. Si emmalalteixes és que fumes, que no portes una vida sana, que no descanses prou. Dades com aquestes demostren que el codi postal té més importància que el codi genètic. Si neixes en un barri amb un nivell de renda més alt”, apunta la doctora, “és més fàcil fer esport, els horaris laborals solen ser més raonables, i tot això condiciona com creixes, com vius i com emmalalteixes”.    

Barcelona és una ciutat costanera, una ciutat que sempre presumeix d’haver-se obert al mar i al món, però segons Marina Monsonís, els barcelonins tenen poca cultura de mar. Poc coneixement de què hi ha sota l’aigua que els envolta, de com n’han de tenir cura i de com se’n poden servir. Monsonís, que es defineix com una “artista especialitzada en cuina de barri en el context de la crisi ecosocial”, és de la Barceloneta, de família de pescadors, filla d’un estibador, i ha vist ben bé des de dins com el coneixement culinari del seu barri s’ha anat evaporant, atropellat per la ciutat i la cuina modernes.  Monsonís, molt activa en l’activisme social a través de l’art, porta els tallers de cuina del MACBA, és a la cooperativa d’art La Fundició, col·labora amb Conserves Litorals –un projecte de Cultura Viva i l’Ajuntament–, i la cooperativa La Chalmeta. Avui a ‘Santa Eulàlia’ parlem amb ella de la seva Barceloneta, de la cuina situada, de la sobirania alimentària i de com podem, com a ciutat i com a consumidors, tenir més cura del nostre entorn i del nostre menjar.

Una Barcelona sense cotxes, a vessar d’arbres, amb microbusos a demanda, una xarxa veloç de transport públic i centres de distribució comercial de porta a porta a cada barri? Segons l’arquitecte Vicente Guallart, aquesta ciutat no hauria de ser pas tan lluny: “El vehicle privat és un invent del segle XX i a mitjà termini desapareixerà de la ciutat.” La setmana passada, a Santa Eulàlia, vam analitzar amb Guallart el canvi profund que encaren les ciutats. Avui ens centrem en els desafiaments concrets de Barcelona, de dins cap enfora. La ciutat ha de fer un canvi, un canvi profund, però ni els governs ni l’oposició no acaben de dir ben bé com s’ha de fer ni de quantificar-lo: “El drama és que no sabem quant val. Ningú no diu: ‘Senyors, per evitar que el 50% dels vehicles privats que entren a Barcelona vinguin cada dia per raons de feina, hem d’invertir tant i d’aquesta manera.’” Ara publiquem la segona part de la conversa. Guallart, que dirigeix Guallart Architects, va cofundar l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya i va ser arquitecte en cap de Barcelona entre el 2011 i el 2015, durant el govern de Xavier Trias. Allí va plantar la llavor de molts projectes que encara avui van definint la Barcelona de les dècades vinents. En aquest setè episodi, revisem amb Guallart la manera de deixar enrere el vehicle privat, l’intent de les superilles, les obres del govern d’Ada Colau a les Glòries i a la Meridiana, l’arquitectura de la fusta, la xarxa ortogonal d’autobusos i la vigència del pla Cerdà –que ell diu que si s’hagués aplicat bé ens hauria convertit en una mena d’Estocolm.  

El futur de Barcelona és en joc. Ara mateix. Avui. Segons l’arquitecte Vicente Guallart, la ciutat és en un moment de transformació profunda que tan sols passa cada cinquanta anys. “És un moment de canvi històric que es produeix molt poques vegades.” Per què? En què consisteix, aquesta transformació? Com canviaran, les ciutats? I sobretot: com de preparada està Barcelona per afrontar aquest moment? Guallart explica a Santa Eulàlia que no tenim els debats de fons que hauríem de tenir. Va obrir el seu despatx a la ciutat ara fa trenta anys i en va ser arquitecte en cap entre el 2011 i el 2015, durant el govern de Xavier Trias. Coneix bé Barcelona. L’ha pensada i l’ha provada de dibuixar. La conversa amb ell és àgil perquè és enèrgic, ràpid, contundent, i combina d’una manera molt natural els conceptes i la seva concreció pràctica. Avui us en presentem la primera part. Per entendre els canvis que albira la ciutat, cal demanar-nos primer què és Barcelona. Hem de trencar els esquemes antics. Guallart ho descriu ben clarament. “Allò que a Nova York en diuen Nova York, o allò que a Madrid en diuen Madrid, a Barcelona en diem àrea metropolitana. El pla de Barcelona és més una referència geogràfica que no pas una realitat funcional.” I la unitat encara va més enllà, perquè l’àrea metropolitana també és un concepte una mica artificial, a ulls de l’arquitecte. “Barcelona sense Catalunya no existiria i Catalunya sense Barcelona tampoc no existiria. Barcelona és Catalunya”, dibuixa. El model mediterrani és urbà i en xarxa i això ens aporta beneficis especials: “Avui dia, amb l’arribada del món digital, després de la pandèmia, hem descobert que podem tenir gairebé una vida urbana sense viure a les ciutats, perquè podem estar connectats.” Això situa un dels desafiaments més grossos que posen traves a la prosperitat de la ciutat: la connectivitat entre Barcelona i la resta del país. Avui és difícil de sostenir: “Fa quinze anys, amb l’Euromed, anaves més de pressa a València que no pas avui”, recorda. Sense un transport públic fort, és molt complicat de recollir els beneficis d’aquest model mediterrani de les ciutats en xarxa: “Hem de tenir una xarxa de mobilitat com la de Suïssa. Calen alcaldes que entenguin que Igualada hauria de ser Sant Andreu més quaranta-cinc minuts. Catalunya té més la dimensió de les bioregions, en què la relació entre els nuclis construïts i els territoris rurals és simbiòtica: els uns es necessiten als altres.” Segons Guallart, aquest és un dels problemes estructurals tant de Barcelona com de Catalunya, perquè hom ha de poder ser ciutadà de Barcelona i viure a Vic.

L’obertura de Barcelona a la mar és una idea poètica, amb molta força simbòlica. Però per entendre com es concreta, cal parlar d’una infrastructura decisiva, el port, que marcarà el futur de la ciutat i que massa sovint resta lluny dels titulars. La rellevància internacional de Barcelona es juga també a la costa. En temps de canvis, el port té finestres d’oportunitat úniques. Les sabrà aprofitar? Les podrà aprofitar? Té els recursos per a fer-ho? El professor Sergi Saurí en coneix bé les respostes: fa anys que fa recerca en logística portuària, transport marítim i economia del transport, i la seva lectura és ambiciosa. “Barcelona està molt ben posicionada per a ser la porta d’entrada d’Europa per a tot el tràfic que pugui generar el nord d’Àfrica, tant en importació com en exportació”, explica. Saurí diagnostica els problemes amb cura i mira de posar més d’una solució damunt la taula. Un exemple, l’energia. Saurí retrata la situació: “El port de Barcelona està molt ben posicionat per a la transició energètica”. N’identifica l’oportunitat: “Ha de ser capaç de generar energies alternatives, ha de veure com es pot posicionar en la producció d’hidrogen, aprofitar que té gas. El repte del port és pensar un model de transició energètica que li permeti ser productor i consumidor”. I en planteja el problema i la possible via de millora: “Per aquests altres elements encara no tenim les infrastructures preparades. Ara mateix hi ha molta incertesa i hem de treballar en un pla.” Un altre front obert és el corredor mediterrani, problema amb què fins i tot els vaixells topen. Com explica Saurí, una de les grans opcions que sempre havia defensat Barcelona era el tràfic que ve del sud-est asiàtic. Les navilieres s’adonen que venir a Barcelona seria més eficaç que no pas anar-se’n al nord d’Europa, perquè aquí s’estalviarien entre dos dies i quatre de navegació. Però per a això necessiten una bona connexió ferroviària que després els permeti el transport terrestre fins al cor del continent: “A la pràctica no és tan fàcil. Primer, perquè la infrastructura ferroviària no està al nivell que desitjaríem.”

“Valdria la pena que algú em preguntés què va passar a Ciutat Vella. Encara no m’ho ha preguntat ningú de l’Ajuntament de Barcelona”, diu Itziar González al quart episodi del pòdcast Santa Eulàlia. Ha hagut d’esperar tretze anys per entrellucar el final del seu calvari personal. L’Audiència de Barcelona va condemnar fa prop d’un mes disset alts funcionaris de Ciutat Vella per haver cobrat per concedir llicències a pisos turístics irregularment. Ella i la tècnica municipal Lourdes Conesa ho van denunciar el 2009, van rebre amenaces molt dures i van acabar dimitint. González ara se sent satisfeta en part, però molt decebuda: “No hi ha hagut un aprofundiment de quines qüestions ho han permès. No són pomes podrides, és una cosa estructural.” Què ha passat, doncs? González diu que “la cultura política de l’estat espanyol i en concret la catalana és clientelista”. I afegeix: “Els qui arriben a dirigir aquestes institucions es creuen que haver guanyat unes eleccions és ser els propietaris d’una administració pública, i que per tant poden interferir en el curs de les decisions d’una manera torçada.” La dinàmica clientelista consisteix a beneficiar “empresaris que et correspondran després econòmicament (els famosos tants per cent)” o bé a "situar en llocs d’alta decisió tècnica persones que són del partit polític però que potser no tenen les habilitats per a dirigir una àrea". "Això, per a mi, és part d’aquesta cultura clientelista, molt hispànica, dels veïns, dels coneguts".