Nicòsia, diu Francesc Miralles, és l'última ciutat dividida del món. La capital de Xipre està, efectivament, partida per la meitat des que el 30 de desembre del 1963 el general britànic Peter Young va traçar amb un llapis la línia verda en el mapa que divideix la ciutat, des d'un extrem de les muralles venecianes fins a l'altre. Una línia que es va acabar allargant de costat a costat de l'illa, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, i que va deixar els turcoxipriotes al nord i els grecoxipriotes al sud. Més que canviar de país, explica Miralles, travessar aquesta línia és com canviar de civilització. Un canvi de segle en pocs minuts. De passejos amb botigues de marca i luxoses cafeteries saltes a una ciutat d'aires otomans amb carrers estrets, teteries i basars. Nicòsia, amb l'escriptor Francesc Miralles; Schleswig-Holstein, amb el periodista i editor Sergi Ramis, i un tram més de la Ruta del blues per Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Angola és una barreja de moltes coses", diu l'etnògraf Ramon Sarró. "És un país enorme en el qual jo diria que hi ha molta desesperació, però també molta esperança. És una barreja estranya de goig i de sofriment. Un país amb unes diferències socials abismals, molt preocupants." El doctor Sarró treballa intensament per recuperar les memòries d'un poble colonitzat. Per recordar el sofriment de la colonització a partir de persones que el van patir en les seves pròpies carns. N'és un cas Kimpa Vita, una profetessa que va intentar reconstruir el Regne del Congo de finals del segle XVII, al nord d'Angola, seguint una inspiració divina. Una mena de Joana d'Arc africana. El regne del Congo i els moviments profètics a Angola, amb Ramon Sarró, doctor en Antropologia. I "Les dones del blues" a Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

Arkhangai vol dir al nord de la natura. Un lloc envoltat de muntanyes, rius, llacs i de molts arbres, que és el que et trobes, efectivament, quan arribes a aquest aimag (província) del centre-oest de Mongòlia. No en va té l'anomenada de ser una de les regions més belles del país... amb algun misteri. Enmig de la planura infinita, lloc de pas d'antigues caravanes de la Ruta de la Seda, s'hi dreça una roca solitària: la Taikhar Chuluu. Fa tants segles que és allà, batuda pel vent, la pluja i el sol, que tothom que hi ha passat a tocar hi ha deixat la seva empremta. Estampats als seus murs s'hi compten més de 150 inscripcions i signes en llengües diverses, incloent-hi els noms de personatges com Kublai Khan, Gengis Khan o Khutulun. Viatgem a Arkhangai, Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg. També al cinturó bíblic de Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i a Vilcabamba, la ciutat perduda dels Inques, al Perú.

A Creta va començar tot. Bé es podria pensar, perquè al llarg dels segles, en aquest punt de la Terra, talment com un veler que solca el Mediterrani, hi van confluir comerç, cultura i història, i s'hi van barrejar llegenda i mite. Com en el rapte d'Europa, la princesa fenícia que dona nom al Vell Continent. On, si no a Creta, havia de brotar la cultura minoica, bressol de la grega i fonament d'Occident? Allà va regnar Minos des del seu palau laberíntic, a Cnossos, on hi havia també el catau del fatídic minotaure. Però res de tot això se sabria si no hagués estat per l'audàcia d'homes com Arthur Evans, l'arqueòleg que va ser capaç d'intuir una espurna d'història rere l'èpica de l'"Odissea" i la "Ilíada", els grans poemes orals atribuïts a Homer. La civilització minoica, amb Irene Cordón, arqueòloga. I una passejada pel "cinturó bíblic" de Louisiana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

A l'Índia, el turbant és un símbol de distinció, especialment en col·lectius històricament guerrers o marcials. Aquest és el cas dels sikhs homes, malgrat que no tots els sikhs porten turbant ni tots els homes que en porten són sikhs. Un turbant blau indica que el portador pertany a un col·lectiu molt guerrer; si és blanc, a un de religiós, etc. A sota d'aquesta tela, s'hi amaga un monyo de cabells que els sikhs de la khalsa (fraternitat dels purs) no es tallen mai. És una de les cinc K o preceptes sagrats. El turbant dels sikhs, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. "Clarcksdale, Louisiana", amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach, i "Les llengües africanes", amb David Valls, lingüista.

Hi ha alguns indrets desconeguts de Catalunya que són autèntics espais de pau i tranquil·litat. Llocs on ésser humà i natura han recuperat l'equilibri per coexistir. Joan Portell els anomena "forats blancs". Tot i que no és rar que se sentin oblidats i, fins i tot, menystinguts. Torà, Biosca, Vallferosa, Os de Balaguer, Vilanova de la Sal, Alpens, Espolla o Rabós podrien servir d'exemple. Fins i tot el Fonoll, l'únic poble naturista de Catalunya, a la Conca de Barberà. Si bé alhora simbolitza una forma per recuperar un poble abandonat a través d'una estratègia innovadora i diferent. "Forats blancs de Catalunya", amb Joan Portell, excursionista, viatger i escriptor. I també Indianola, Louisiana, amb l'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach, i els espais naturals de Maliau i Danum a Borneo, Malàisia, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

Després de 45 anys oblidat a les golfes, va reaparèixer el bagul que el príncep Emmanuel Adewale Oyenuga els havia deixat en custòdia fins que tornés a buscar-lo. Però no va tornar mai més. El príncep de Nigèria es va fondre en el silenci. Malgrat que els havia explicat la creença que hi havia al seu país que les caixes, baguls i maletes tancades no es podien obrir perquè a l'interior hi havia els esperits de la família propietària, la mare d'Ana María Briongos va decidir desvelar el misteri. I abans de morir va encarregar una missió a la seva filla: tornar el contingut del bagul als seus propietaris legítims. Era l'origen d'un llarg viatge en el temps i alhora geogràfic, que va portar Briongos fins a Nigèria en dues ocasions. La història del bagul misteriós, amb l'escriptora Ana María Briongos. Un ensurt de Kris Ubach, a la Ruta del blues que segueix per Louisiana; i l'amazig, amb David Valls, lingüista.

L'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach ens convida a recórrer els Pirineus de punta a punta i descobrir algunes de les seves històries més amagades amb "Pirineos, más allà de las montañas". L'entomòleg Xavier Sistach ens dissecciona a "Les aventures d'Ida Pfeiffer" la vida d'una altra gran viatgera i naturalista del segle XIX, a qui els seus contemporanis van arribar a comparar amb Ibn Battuta o Marco Polo. Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, ens fa una radiografia de l'estat de la natura a través de les observacions i reflexions contingudes a "Desemboscant". Sergi Monrabà ens aboca a una reflexió crítica sobre la nostra forma de vida actual a "Emboscats", la història compartida amb amics d'un intent de viure en el si del bosc, al Montseny. Són les propostes literàries d'Enric Soler, escriptor, editor i viatger i els seus "Rius de tinta".

Si fem cas dels grecs, que ho sabien tot, la paraula Balcans vol dir caos. I, certament, parlem d'un territori complex. No només ens ho diuen la geografia i l'orografia, també la història passada i recent, farcida de conflictes i de guerres. A tall d'exemple, fixem-nos en la Bòsnia i Hercegovina d'avui dia: "Una república, dues repúbliques, una policia, dos exèrcits, tres presidents." La religió, el nacionalisme exacerbat i l'odi ancestral fragmenten aquest petit estat del sud-est d'Europa des de fa segles. Tancar acords entre les tres comunitats que l'integren, bosnians musulmans, serbis ortodoxos i croats catòlics, és una quimera. L'única esperança és que les noves generacions, alliberades de les rèmores de la guerra, facin un cop de volant i siguin capaces de tirar endavant. Bòsnia i Hercegovina amb el viatger, periodista i editor Sergi Ramis. Vicksburg, Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i "El viatge més llarg" al Japó, vist pel periodista Adolf Beltran.

"Un dels moments màgics del viatge va ser quan a l'illa de Halmahera, a les Moluques, vam anar a veure l'ocell del paradís", recorda Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Però abans d'arribar al paradís, el viatge li reservava algunes sorpreses, i no totes eren agradables... Així que va trepitjar l'illa de Cèlebes, es va adonar que era en un lloc on els riscos, sobretot geològics, estaven molt a prop seu, en gran mesura els volcans i els tsunamis. Però també la natura, amb tota la seva grandesa, en paraules majúscules, gairebé un Déu. Cèlebes encara serva selves primigènies, amb llocs inaccessibles mai tocats per l'home. I estranyes criatures com els minúsculs tarsers de mirades expectants. Viatge a les illes Cèlebes i Halmahera, Indonèsia, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. I Kris Ubach ens passeja per Natchez, Louisiana, en una jornada més de la seva ruta del blues seguint el curs del Mississipi.

De vegades, a Pyramiden, veus passar ossos polars per la finestra de casa. En aquest reducte soviètic de les illes Svalbard, al nord més remot de Noruega, ara hi viu poca gent, però va arribar a tenir dos mil habitants quan era la ciutat més pròspera de tota la Unió Soviètica. Pyramiden és un anacronisme del passat, que sobreviu no gaire lluny de Barentsburg, la seva germana bessona. Totes dues comunitats són propietat de la companyia estatal russa Trust Arktikugol, literalment "carbó àrtic". El mineral ha estat i és encara un dels incentius de la vida a les illes Svalbard o Spitzbergen, incloent-hi la capital, Longyearbyen, on també és possible topar-te amb un os blanc pel carrer. Les Svalbard, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger. El Mississipi, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges, i Uruk, una ciutat del silenci a l'Iraq actual.

Grosso modo, els mars del sud ocupen la meitat del planeta. Això és l'equivalent a unes cinc mil cinc-centes Catalunyes. Més o menys tothom que viu en algun dels bocins de terra emergida que esquitxen aquesta immensitat d'aigua està a la quinta forca de tot arreu. Per exemple, la cinquantena d'habitants de Pitcairn són a més de dos mil quilòmetres de distància de l'illa més propera. Pitcairn es considera un dels llocs habitats més remots del món. Però les particularitats d'aquests arxipèlags no s'acaben aquí. La Samoa americana té el dubtós honor d'haver estat el territori americà/no americà que ha entregat més persones per la causa de la bandera americana en guerres recents. Tuvalu té el domini d'internet .tv i totes les televisions del món li han de pagar royalties, i a Kiribati, pràcticament hi poden veure a ull nu com el mar s'empassa el seu país onada rere onada. Paradisos oceànics, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. A l'espai "Geografies".

Quan el faraó Tuthmosis III va arribar a Fenícia procedent del país del Nil, devia quedar meravellat pels boscos de cedres que entapissaven els vessants de les muntanyes. Però, sobretot, per la neu que en cobria els cims. Tuthmosis III era un home del desert, on no hi havia ni una cosa ni l'altra. Molts segles després, aquesta mateixa neu podria haver inspirat el nom de l'actual Líban, provinent d'una arrel semítica que vol dir blanc. Un país del Pròxim Orient bressol del cristianisme però, sobretot, terra de pas, convulsa, amb interludis de prosperitat que l'han fet valedora de comparacions potser excessives. El país dels cedres, la fusta amb què els fenicis van bastir els seus vaixells per convertir-se en grans navegants. De la seva potència en donen fe ciutats com Biblos, Sidó i Tir, supervivents del passat en el Líban actual. El Líban, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

A finals del 2021, un equip d'arqueòlegs va afirmar haver descobert la peça de joieria més antiga del món. Es tractava d'un seguit de closques de cargol perforades que s'haurien pogut fer servir com a collaret o arracades fa vora cent cinquanta mil anys. L'ornament ha acompanyat la humanitat des de temps antics, ja sigui com a simple guarniment estètic, com a reserva de riquesa, distintiu de classe o com a amulet amb finalitats màgiques. A la Xina, el jade es considera la joia del cel. I els ornaments fets amb aquesta pedra es veuen com un lligam entre el món espiritual i el terrenal. Les dones gabra d'Etiòpia es fan joies amb l'alumini de les olles, altres amb simples xapes de Coca-cola. A Leonor Arnó li agrada imaginar-se la història amagada quan compra collarets, arracades o braçalets. A la recerca d'ornaments pel món amb Leonor Arnó, arqueòloga.

Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilal Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo próximo", es refereix a un poema del xeic Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Magal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilal Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.

Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilac Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo Próximo", es refereix a un poema del xeic, Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Maghal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo Próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilac Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.

Fa cent anys, la gent del món rural anava a peu al camp, a la font o al mercat. Hi havia camins per a tots els usos: de bast o de ferradura, agrícoles, rals o per anar a la font. El món estava unit per una teranyina de camins. A Catalunya hi ha una llarga tradició de marcar i senyalitzar camins. Durant anys, Joan Mirabet n'ha recorregut molts quilòmetres, i n'ha cosit i senyalitzat un grapat, com ara el GR 7 i el GR 11. De la seva perseverança n'ha sortit la TICA, la Travessa Integral Catalana. Una ruta circular, amb mapa i ressenya, que permet, a qui ho desitgi, unir Prepirineu amb Pirineu a peu en uns trenta-tres dies, segons el pas de cadascú, esclar. Amb inici i final a Tortellà, transcorre per la Garrotxa, el Berguedà, l'Alt Urgell, el Pallars Jussà i Sobirà, la Cerdanya i el nord d'Andorra. Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog, ens en descobreix els secrets.

Fa cent anys, la gent del món rural anava a peu al camp, a la font o al mercat. Hi havia camins per a tots els usos: de bast o de ferradura, agrícoles, rals o per anar a la font. El món estava unit per una teranyina de camins. A Catalunya hi ha una llarga tradició de marcar i senyalitzar camins. Durant anys, Joan Mirabet n'ha recorregut molts quilòmetres, i n'ha cosit i senyalitzat un grapat, com ara el GR 7 i el GR 11. De la seva perseverança n'ha sortit la TICA, la Travessa Integral Catalana. Una ruta circular, amb mapa i ressenya, que permet, a qui ho desitgi, unir Prepirineu amb Pirineu a peu en uns trenta-tres dies, segons el pas de cadascú, esclar. Amb inici i final a Tortellà, transcorre per la Garrotxa, el Berguedà, l'Alt Urgell, el Pallars Jussà i Sobirà, la Cerdanya i el nord d'Andorra. Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog, ens en descobreix els secrets.

A l'aterrar a Rapa Nui i veure els rapanuis amb l'últim model de mòbil i ulleres de sol de 250 euros, en Francesc Miralles els va preguntar: "Però vosaltres no sou una cultura tradicional?". "Senyor", li van respondre, "els rapanuis s'han actualitzat". Rapa Nui constitueix la comunitat humana més aïllada del món, potser per això al continent --més de 3.700 quilòmetres lluny-- la situen entre les "illes esporàdiques". Cada cop que hi arriba un avió, els illencs fan una gran festa. I és que viure en un bocí de terra aïllat enmig del blau marí té el seu cost. Per exemple, hi ha coses que només les fa una persona en tota l'illa. Si bé sovint tampoc resol les coses que n'hi hagi dues. Com en el cas dels lutiers, en què un dels que hi ha no treballa i l'altre no ho fa bé. "Entre els rapanuis", amb Francesc Miralles, escriptor. Nova Orleans nocturna, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i els "Ocells migradors" amb Eloïsa Matheu, biòloga.

A l'aterrar a Rapa Nui i veure els rapanuis amb l'últim model de mòbil i ulleres de sol de 250 euros, en Francesc Miralles els va preguntar: "Però vosaltres no sou una cultura tradicional?". "Senyor", li van respondre, "els rapanuis s'han actualitzat". Rapa Nui constitueix la comunitat humana més aïllada del món, potser per això al continent --més de 3.700 quilòmetres lluny-- la situen entre les "illes esporàdiques". Cada cop que hi arriba un avió, els illencs fan una gran festa. I és que viure en un bocí de terra aïllat enmig del blau marí té el seu cost. Per exemple, hi ha coses que només les fa una persona en tota l'illa. Si bé sovint tampoc resol les coses que n'hi hagi dues. Com en el cas dels lutiers, en què un dels que hi ha no treballa i l'altre no ho fa bé. "Entre els rapanuis", amb Francesc Miralles, escriptor. Nova Orleans nocturna, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i els "Ocells migradors" amb Eloïsa Matheu, biòloga.

"Una tempesta va descarregar amb força enmig de la selva Lacandona, a Chiapas, Mèxic. Malgrat la pluja, vam albirar una ciutat perduda que encara ningú havia excavat del tot. Mig engolida pels grans arbres, atrapada sota les seves poderoses arrels." No gaire lluny, a la mateixa regió, els sacerdots sacrificaven animals i feien exorcismes a l'interior de petites esglésies. També castigaven els sants que no havien satisfet els desitjos dels feligresos. San Cristóbal de las Casas, Tuxla Gutiérrez, Palenque, Bonampak o Yaxchilán concentren present i passat. La història dels pobles indígenes escrita en parets i murs d'antigues construccions maies. El record de vells cerimonials que un dia van sadollar l'esperit d'aquella gent. Viatge per la història de Chiapas, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Després de tres anys i mig i més de setze mil quilòmetres caminats de Bangkok a Barcelona la Jenn Balkjo i en Lluís López Bayona tornen a trepitjar terres catalanes. Un periple per mig món, a peu, que els ha valgut el sobrenom de "The walkers". Un epítet que molt sovint els precedia durant el llarg camí. "Un projecte, una aventura, un somni." Un somni que la realitat va convertir en un repte de proporcions colossals. Ningú que no ho hagi fet es pot imaginar què suposa creuar un desert rere un altre, una muntanya rere una altra, un riu o una ciutat rere una altra. Cada dia, durant més de tres anys. A peu, com els primers homes i dones. I amb un objectiu: trobar la bondat del món. De Bangkok a Barcelona a peu, "Etapa final", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. El Barri francès de Nova Orlens, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i les illes Kurils, amb Sergi Ramis, viatger, escriptor i editor.

Les botes tradicionals que calcen molts mongols de l'estepa tenen la punta alçada cap al cel per respecte a la mare Terra. D'aquesta manera quan caminen no fan malbé l'herba ni les flors. Des de molt antic els mongols han sentit un gran respecte per la natura. Originàriament, practicaven el xamanisme, un conjunt de creences i pràctiques tradicionals que els permetien tenir una relació harmònica amb l'entorn a través del contacte amb el món dels esperits. Els tsaatan són, a hores d'ara, l'últim reducte xamànic de Mongòlia. Moguts per la creença dun món habitat per les ànimes, els tsaatan mantenen una relació íntima amb el bosc, que consideren sagrat. No en va és al bosc on creuen que transiten els fantasmes dels seus ancestres. Els tsaatan de Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic. Nova Orleans, EUA, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Els boiximans creuen viure un somni des del dia que neixen. No obliden mai la condició efímera de la seva existència ni la percepció subjectiva de la realitat, ni tampoc la condició passatgera dels altres éssers vius que poblen el marc de la natura amb què conviuen. Pels boiximans, realitat i ficció es barregen i es confonen." Pels boiximans, "Kabbo" vol dir somni. "Viatges d'en Kabbo" són, en aquest cas, un recull de memòries, de somnis o llegendes però no dels boiximans sinó d'en Jordi Llompart, periodista. Somnis que enllacen amb els d'Enrique Flores i els seus "300 quilòmetres a peu per l'Annapurna", al Nepal; amb el viatge gràfic de Victoria Lomasko, "L'última artista soviètica" per exrepúbliques i territoris de l'antiga URSS o amb els de Dan Richards en la seva recerca de "Refugis remots". Un recull de literatura de viatges d'Enric Soler, viatger, escriptor i editor. "Nova Orleans, EUA" amb Kris Ubach i l'Igbó, de Nigèria, amb David Valls, lingüista.

Hi havia rumors d'una ciutat amagada, meravellosa. Una ciutat de la qual s'havia perdut el rastre a Occident, malgrat estar documentada per alguns historiadors clàssics. Petra, la ciutat de pedra, antic regne dels nabateus. Mogut per l'anhel descobridor, un explorador suís, viatger, geògraf, orientalista i aventurer, en va començar a seguir el rastre. Johann Ludwig Burckhardt va aprendre a vestir-se com un musulmà i va aconseguir un àrab molt fluid, es canviar el nom pel d'Ibrahim Ibn Abdal·lah, va memoritzar un grapat de versicles de l'Alcorà i es va fer passar per xeic. Estava preparat per demanar als seus guies que el portessin a Wadi Musa, molt a prop de la ciutat cercada. Petra, la ciutat de pedra, a Jordània, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. Nova Orleans, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges i els ocells migradors, amb la biòloga, Eloisa Mattheu.

En el passat els homes vam ser nòmades. Migràvem. El món se'ns mostrava obert, incert i inexplorat. No hi havia fronteres. En aquest món primigeni, el camí va ser la primera via de comunicació i explica un aspecte fundacional dels éssers humans que en el seu moment es van preocupar d'obrir-los. El traçat del camí mai és atzarós. No és el recorregut més curt entre dos punts, sinó el més senzill. Però la història dels camins és també la història d'un món que s'està extingint. L'habilitat per interpretar un paisatge ja no és una necessitat vital. A les societats urbanes sedentàries, el camí o el viatge ja no els cal per subsistir. Per això ha esdevingut un recurs per a l'entreteniment i l'esbarjo. Pugem a un avió en un racó de món i en baixem en un altre. Recorrem distàncies enormes sense tenir cap coneixement dels camins i paisatges que hi ha sota els núvols. "Camins" amb Agustí Pániker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.

Els balanta, poble de camperols i pastors animistes de Guinea-Bissau, comparteixen amb altres grups indígenes la creença que el seu territori està habitat per esperits, que perceben com a veritables propietaris del lloc. En l'imaginari dels anys 80, els balanta eren un poble marginalitzat. Va ser arran d'aquesta marginalitat i repressió que va sorgir el moviment profètic Kyangyang, "les ombres". Superats anys de declivi per la repressió de l'Estat, que va percebre el moviment com una amenaça, els Kyangyang van experimentar un ressorgiment a partir del 2017. Els antropòlegs Ramon Sarró i Roger Canals van viatjar a Guinea-Bissau per documentar el moment. I en van fer un documental: "Els caçadors d'ombres". El moviment profètic dels balanta a Guinea-Bissau, amb els antropòlegs Ramon Sarró i Roger Canals.

El pas de la Jenn i en Lluís pel nord d'Itàlia ha deixat dos pollastres amb els seus noms. A casa de la Stella, italiana d'origen croat, van rebre "the walkers" com si fossin part de la família. Itàlia ha guanyat molts punts en la classificació d'hospitalitat en què els caminants registren les atencions rebudes en cada país al llarg de la seva llarga caminada de Bangkok a Barcelona, pas a pas. I ja s'acosten als 21 milions. Per contrast, descriuen França com un desert de persones. "Hem parlat més amb els cavalls que amb la gent", afirma en Lluís. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Els mekeo de Papua Nova Guinea viuen en una terra capaç de doblegar la més fèrria de les voluntats. Xavier Calvo Vergés n'era conscient quan hi va viatjar, i també n'havia estat el seu tiet avi, Xavier Vergés, setanta anys abans. Durant tota la vida, Papua ha ocupat un lloc en el seu imaginari, il·luminat des de ben petit per les cartes que enviava el seu tiet avi cada mes, regularment. L'arribada dels aerogrames era tot un esdeveniment, no només per a la família, sinó per a tot Argentona, d'on era fill. No era gens habitual anar-se'n a viure amb una tribu de Papua, on el canibalisme era una pràctica ben vigent encara. Malgrat tot, Xavier Calvo Vergés tenia clar que un dia o altre hi hauria d'anar, seguint els passos del seu tiet avi. El que no es va imaginar mai és que, en veure'l, els mekeo el prendrien gairebé per la reencarnació del seu avantpassat. Missió a Papua Nova Guinea, amb Xavier Calvo Vergés, enginyer.

A Catalunya hi ha més de tres-cents pobles abandonats, d'acord amb el portal web poblesabandonats.cat. Es tracta de pobles sense traça de vida humana. Pobles buits. Els homes i les dones que els donaven vida i caràcter fa temps que se'n van anar, arrossegats per raons de tota mena. I el temps, implacable, hi ha deixat la seva empremta. Cases amb els sostres enfonsats i algunes parets dretes, esbarzers enfilant-se per la cuina i figueres que han ocupat el lloc de la taula del menjador. El silenci s'ha ensenyorit a les habitacions que anys enrere omplien les veus de la vida en família. En molts casos, de les cases amb prou feines en queden els fonaments i, a vegades, ni les ruïnes. Potser l'únic que en resti sigui el record en la memòria d'algú. Passegem per la Catalunya buida, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog. També per Jamaica, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges; pels Emirats Àrabs, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger, i pel Iemen.

Els tsaatan o dhuka són un poble nòmada de pastors de rens que habiten a les estepes del nord-oest de Mongòlia, a la regió del llac Hövsgöl. Es tracta d'un poble "breu" amb uns dos-cents integrants, popularment coneguts com els homes ren. No en va guarden una relació gairebé íntima amb aquests mamífers de la família dels cérvols. D'ells en depèn la seva vida. Per ells es traslladen contínuament per les estepes i les muntanyes cercant les millors pastures i els indrets més arrecerats per sobreviure als hiverns gèlids. Els tsaatan practiquen el xamanisme, un conjunt de creences i pràctiques tradicionals basades en el culte a la natura, i creuen que les ànimes dels seus avantpassats els guien des de les profunditats del bosc on viuen. Amb els homes ren, Francesc Bailón, antropòleg. I també Kingston, Jamaica, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges. Amb l'amhàric, d'Etiòpia, David Valls, lingüista, i el desprestigi del budisme, amb Jaume Mestres, escriptor, fotògraf i viatger.

"Travessar a peu Bòsnia i Herzegovina va ser emocionalment devastador." Al Lluís i la Jenn els han quedat impreses les imatges, els testimonis vius de la guerra passada i, en resum, les experiències viscudes durant la caminada balcànica. "The walkers" afronten la travessa dels Balcans, un trencaclosques muntanyós de països on se sobreposen pobles, cultures, llengües i religions que ja han donat més d'un ensurt al llarg de la història. Malgrat que de l'última guerra ja fa uns quants anys, la caminada els evidencia que la divisió persisteix: ara un poble croata-catòlic, després un de bosnià-musulmà i, tot seguit, un altre de serbi-ortodox. L'un a tocar de l'altre, però alhora separats per un oceà d'odi, rancúnies i d'incomprensió. La travessa a peu dels Balcans amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona. I la culminació de la visita a Santo Domingo de Kris Ubach, última etapa del seu viatge a la República Dominicana.

"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica, que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.

Estrabó va considerar que Alexandria era un temple del saber, després de visitar-la pels volts de l'any 25 aC. La ciutat disposava ja de la llegendària biblioteca i museu des d'on irradiava saber arreu del món conegut. Més recentment, el periodista Tomàs Alcoverro ha descrit Alexandria com "una gran metròpoli mediterrània allunyada de la civilització i de l'estil de vida egipcis des del temps dels grecs fins al dels seus moderns governants". Ningú dubta que Alexandria, la ciutat d'Alexandre, és una ciutat mediterrània singular que guarda en ella mateixa un passat gloriós i un cúmul de misteris irresolts. Viatgem a Alexandria amb "El braçalet de Nefertiti", d'Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. També recorrerem Santo Domingo, capital de la República Dominicana, amb la fotògrafa Kris Ubach, i coneixerem la història de Bolívia i el mar amb el periodista i editor Sergi Ramis.

"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges, i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.

El joc de pilota "tlachtli en nàhuatl" va ser un esport amb rituals associats que les poblacions de Mesoamèrica van practicar durant més de tres mil anys. Una de les hipòtesis sobre la naturalesa d'aquestes trobades parla de partits entre equips que simbolitzaven batalles entre els déus del cel i el senyors de l'inframon. La pilota representava el sol. En algunes d'aquestes competicions rituals, s'acostumava a decapitar el líder de l'equip perdedor com a sacrifici humà. El seu crani, degudament recobert de goma, esdevenia llavors el cor d'una nova pilota. A la ciutat antiga de Monte Albán, un dels vestigis arqueològics més importants de la civilització zapoteca, a l'estat mexicà d'Oaxaca, hi ha un camp de tlachtli. Passejant per aquest important centre cerimonial, queda clar que els zapoteques ens han llegat algunes restes i molts misteris. Per Oaxaca, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Turquia era, després de l'Índia, el segon tram més llarg que afrontaven en Lluís i la Jenn en la llarga caminada des de Bangkok fins a Barcelona. Uns dos mil quilòmetres resseguint la costa sud del mar Negre. Per si no n'hi hagués prou, pel camí els havia de sorgir un altre inconvenient: la pluja. En aquest tram de ruta, en gran mesura encaixonada entre el mar i les muntanyes, el cel de panxa de ruc i les tempestes hi són freqüents. I no hi ha res pitjor que haver de caminar setmanes amb la roba i l'equip humits o directament mullats per la manca d'hores de sol. Tot plegat, afegit a l'esgotament tant físic com psicològic acumulat durant els milers de quilòmetres caminats per Àsia, portarà la Jenn i en Lluís López a emprendre camins diferents. De Bangkok a Bardelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I el pont de Samanà, a la República Dominicana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Ara fa uns mil cinc-cents anys, un grapat de nadius de l'actual illa de Taiwan fan salpar de la seva terra amb senzilles canoes. Empesos pel vent i també per la força dels rems, van creuar el vast oceà fins a tocar terra en illes remotes i països estranys l'existència dels quals mai s'haurien pogut imaginar. Aquella gent es va establir des de Madagascar, passant per les Filipines, Malàisia, Indonèsia, Nova Zelanda, la Melanèsia, la Micronèsia, la Polinèsia, les costes i les illes del voltant de Papua Nova Guinea i fins a l'illa de Rapa Nui. Un dels llegats més formidables d'aquella navegació extraordinària són les llengües austronèsiques, i derivades d'elles, les anomenades llengües oceàniques com el paama o el paamès parlat a Vanuatu. Viatgem fins a l'arxipèlag de les illes Vanuatu per descobrir el paama, amb David Valls, lingüista. Fem un tomb també per la literatura de viatges amb les propostes d'Enric Soler, editor, escriptor i viatger.

Quan Francesc Miralles va viatjar per primer cop a l'Índia hi havia elefants amb intermitents a la cua. Aleshores, els grans paquiderms eren de gran ajuda als humans per repartir el butà. I per a moltes altres tasques. Passats els anys, els elefants gairebé han desaparegut de les vies públiques, igual que les vaques o altres animals. L'Índia construeix la seva xarxa de trens d'alta velocitat, mentre una de les seves ciutats, Puna, s'erigeix en el segon millor hub tecnològic emergent del món. És clar que Puna també és la seu de l'ashram d'Osho, guru i líder espiritual de fama mundial. Però mística i déus a banda, les estadístiques i els experts prediuen una Índia capdavantera al món d'aquí no gaires anys. Viatgem per la nova Índia, amb Francesc Miralles, escriptor; a Samaná, a la República Dominicana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i al Sudan.

A principi del segle XX, hi va haver un grup de persones que, bevent directament de les fonts del Romanticisme, van llançar-se pels camins i corriols de Catalunya en autèntiques expedicions, amb l'ànim de recuperar el cançoner popular català. S'havien adonat que tota aquesta tradició desapareixia i el silenci omplia de mica en mica valls i muntanyes, pobles i ciutats. Joan Portell s'endinsa a la vall d'Unarre, al Pallars Sobirà, en ple Pirineu, i ressegueix els passos d'una d'aquestes caçadores de cançons: Palmira Jaquetti. Mentre camina, Portell ens descobreix un món que s'ha anat buidant no només de les tonades populars, sinó de la mateixa gent que les havia entonat. Pobles on abans hi havien arribat a viure 300 o 400 persones i on ara amb prou feines n'hi viuen dotze. Altres no han tingut tanta sort. "Caçadors de cançons", amb Joan Portell, viatger, escriptor i pedagog.

El fons del mar de la costa oest de l'illa de Vancouver, al Canadà, és un gran mosaic de plaques de ferro, cargols, peces de vaixella, etc. Testimonis muts de desenes de naufragis, sobretot entre el segle XIX i inicis del XX. La majoria d'ells s'acumulen en un tram de 75 quilòmetres de costa de l'illa de Vancouver, just a l'entrada de l'estret de Juan de Fuca. Naufragar en aquell punt, aleshores, pràcticament significava la mort. O en el mateix naufragi o a la costa, protegida per un mur de bosc impenetrable. Un naufragi trigava dies, a vegades setmanes, a saber-se. Organitzar el rescat trigava encara més. Cap dels supervivents era capaç d'anar enlloc i morien de fred i de gana. Aquest va ser el motiu principal pel qual va néixer un camí entre els fars de la zona. És "El camí dels nàufrags", que ha resseguit a peu Josep Palau Sanmartí. També hi haurà temps per recórrer la carretera 1S1 als cais de Florida amb la Kris Ubach.

"Cada dia estàs al límit de tot, al límit de les forces. On podem trobar menjar i aigua potable, on podem dormir?". Els milers de quilòmetres caminats a través de Tailàndia, Birmània, Bangladesh, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan i l'Iran pesen sobre les espatlles de Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. Dues formes de ser, dues maneres d'encarar el viatge: una de metòdica i implacable a l'hora de sacrificar el que calgui per assolir els objectius; l'altra, menys pendent dels quilòmetres a cobrir i més partidària de gaudir de les trobades pel camí. En lloc d'acostar-se, l'horitzó cada cop és més lluny. Les crisis afloren. El somni del gran viatge a peu esdevé malson. El projecte trontolla en plena travessa del Caucas, a l'Azerbaidjan. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I també els cais de Florida a les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, la viatgera de la Gran Anaconda en marxa.

L'Índia i els elefants han donat vida a un binomi des de fa segles. Fins i tot el popular Ganesh, un dels deus panxuts més estimats del panteó indi, té cap d'elefant. Però en els darrers anys s'han donat molts casos de paquiderms que sobrevivien en entorns urbans gens adaptats a les seves necessitats. No era estrany trobar-se amb elefants, no només a les jungles, també per les carreteres o els carrers de qualsevol poble o ciutat. El govern no en tenia cura, fins que no fa gaires anys va anunciar un concurs públic per dissenyar i construir un hàbitat tant per a persones com per als animals. I en va sorgir Hathigaon, un complex residencial prop de Jaipur, que allotja un centenar d'elefants amb els seus mahouts, els homes que en tenen cura. Hathigaon, amb Ariadna Álvarez, arquitecta i editora. "Key largo", Florida, amb Kris Ubach, i les fronteres casolanes de la Unió Europea amb Sergi Ramis.

A Caleta Maria, a la Terra del Foc, hi ha un rètol on es llegeix "Final del camino". Però no només s'acaba el camí, sinó que s'acaba la terra. Per això aquest extrem del planeta es considera el final del món. Fa vint anys, la gent que habitava les desolades planures i muntanyes de la regió mataven els pumes. Els "leoneros" n'eren els encarregats. Homes que des de les seves muntures acabaven amb la vida dels felins i també de moltes altres espècies animals. Però el canvi en la consciència mediambiental ha fet que ara aquells "leoneros" hagin invertit la seva acció. No només no maten aquestes feres sinuoses, sinó que en preserven l'existència per ensenyar-les a tothom que les vulgui observar. Són els pumes de la fi del món, amb Jordi Sargatal, naturalista i biòleg. També hi haurà temps per recórrer les restes de "Mohenjo Daro" la gran ciutat de la Vall de l'Indus en l'antiguitat i de solcar algunes illes més de les Bahames, amb Kris Ubach fotògrafa i escriptora de viatges.

Per saber com es van fer les piràmides d'Egipte primer cal saber-ne el perquè. Amagat en una cel·la de descàrrega, just a sobre de la cambra funerària de Kheops, hi ha un grafit atribuït als constructors. Hi diu "som els borratxos de Kheops, i som aquí construint la piràmide del nostre gran Khufu", que era, en realitat, el vertader nom del faraó. El grafit és el reflex d'una opinió de part de la societat de l'època. És l'opinió del poble. Però no aclareix l'enigma del perquè. Els primers europeus que van veure les piràmides es van pensar que eren els graners d'Egipte. Va caldre temps per entendre que les piràmides són, de fet, monuments per a l'eternitat. Però tot i saber-ne el perquè, continuem sense saber com es van fer. El braçalet de Nerfertiti, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB

Si recórrer el Parmir, al Tadjikistan, els va suposar un bany d'hospitalitat de la gent de valls remotes, l'Iran ha superat totes les expectatives de la Jenn i en Lluís. I més encara amb la llegenda negra que el país arrossega sobretot a Occident, i en particular als Estats Units i a Israel, on el règim dels aiatol·làs personifica el mal. Però com en molts altres països, el govern és una cosa i la gent n'és una altra de ben diferent. I a l'Iran, la gent, molta gent, val un imperi. Tant que els dos caminadors van tenir problemes per compaginar la gran acollida que els dispensaven els iranians que es creuaven en el seu camí, amb el repte d'haver-se de llevar ben d'hora per afrontar un nou tram d'una trentena de quilòmetres. L'Iran, a "De Bangkok a Barcelona a peu" amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. I també "Long Island, Bahames", amb la viatgera de la Gran Anaconda en marxa Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i les seves cròniques americanes.

Els ga de Ghana, a l'Àfrica occidental, encaren el viatge més llarg amb els fantàstic afterlife vehicles, és a dir, els vehicles fantàstics del més enllà. Es tracta de taüts en forma d'avió, de sabata, de formiga o de qualsevol altre ésser vivent, objecte, vehicle, etc. vinculat amb el difunt. Però els ga, molt presents a la regió d'Accra, només representen un deu per cent de la població total de Ghana, i la seva tradició funerària només n'és una més de les moltes que hi ha al país. De fet, el que més ha atret l'atenció de la gent són els funerals amenitzats pels dàncing pallbearers, un grup d'homes que porten el taüt a les espatlles mentre ballen desacomplexadament al so de ritmes electrònics. El viatge més llarg a Ghana, amb Adolf Beltran, periodista. Ens acostarem també a Mongòlia, al Festival de l'àliga daurada dels kazakhs, amb Francesc Bailón, antropòleg i al "paradís" de les Bahames, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

El rotokas té l'alfabet més curt de totes les llengües del món conegudes. Només té 12 lletres i 11 sons. El parlen unes 4.000 persones de l'illa de Bougainville, a l'est de Papua Nova Guinea, considerat el territori amb la diversitat lingüística més gran del món perquè s'hi han identificat entre 800 i 1.000 llengües. D'aquestes, a Bougainville se n'hi parlen divuit, entre les quals el rotokas, que es manté ben viva perquè hi ha transmissió de pares a fills i s'ensenya a les escoles. Tot fa pensar que perdurarà en les pròximes generacions. El rotokas, a les llengües de l'anaconda amb David Valls, lingüista. I també Veracruz, Mèxic, amb J.C. Soler; Nassau, Bahames, amb K.Ubach i el relat "el monjo shan i el català" de Jaume Mestres.

El Caire no és una ciutat fàcil, t'atabala o t'enamora. La urbs viu atrapada en un infern de trànsit. Les autopistes volen per sobre de la ciutat i es recargolen entre mercats de carrer, minarets d'antigues mesquites i campanars d'esglésies on les campanes resten mudes per llei. A vegades al caos s'hi afegeix l'embat d'alguna tempesta del desert, responsable del vel terrós que uniformitza la ciutat. Però el Caire és també un laberint de carrerons dels miracles, barreja de pudors i perfums, on pots arribar a canviar d'època en funció de la línia d'autobús que agafis. Des de la plaça Tahrir, escenari de revolucions contemporànies a la nova capital ultramoderna que pren forma a la frontera del desert, fins a l'antiquíssim Memfis o la necròpoli de Saqqara amb la piràmide esglaonada de Djoser, on la nostra mirada retrocedirà cinc mil anys en el temps. El Caire i Memfis, amb Irene Cordón, doctora en Antropologia i Història antiga per la UAB.

"Ei!, vosaltres sou the walkers?", els va preguntar un ciclista a la Jenn i en Lluís en ple corredor Wakhan, al Tadjikistan. Havien creuat a peu Tailàndia, Birmània i ara encaraven la travessa de les muntanyes del Pamir i dels deserts de l'Uzbekistan, a l'Àsia Central. I la fama els precedia. Viatgers d'arreu del món que es trobaven pel camí havien sentit parlar d'aquella parella de caminants que anaven a peu des de Bangkok fins a Barcelona carregats amb grans motxilles. Havien recorregut els primers contraforts del Pamir i avançaven ja fos per valls profundes, planes desèrtiques o passos elevats de muntanya com el de Sagirdash... Davant seu s'obria una terra d'una desolació ferotge que no els donaria treva, on l'ombra d'un pal del cablejat elèctric era l'únic aixopluc possible d'un sol roent que convertia l'asfalt en xiclet. A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants.

El Líban és un petit país del Pròxim Orient que viu sota els efectes de la convulsió constant. La guerra, les baralles entre faccions polítiques o religioses i, finalment, una crisi econòmica, política i social que ha precipitat el país a l'abisme, amb l'afegit de l'enorme explosió al port de Beirut l'agost del 2020. Amb un territori semblant al de la demarcació de Barcelona, hi conviuen 14.000 soldats, desenes de milers de milicians de dretes i d'esquerres, d'organitzacions musulmanes i cristianes, de barris i de llogarrets. Uns amb un imam per cap, d'altres, amb un cap milionari. Si algun cop hi ha hagut pau al Líban, ha estat un autèntic miracle. La constant és la guerra, escrita als murs i edificis de moltes ciutats com a la capital mateixa, Beirut, una ciutat que en un moment de la història, ja gairebé fora de la memòria, s'havia arribat a considerar, la "París" d'Orient. Viatge al Líban, amb Marc Rovira, agent rural i viatger.

A l'extrem oest de Mongòlia, s'obre a l'horitzó la terra dels kazakhs. Aquest món d'herba és tan extens i remot que els satèl·lits perden la pista i acaben divagant sobre blanc. Només els kazakhs són capaços de desplaçar-s'hi i no perdre's enmig del no-res, o de seguir els solcs de les roderes a l'herba com si fos el palmell de la mà. És en aquest món infinit on volen les seves àligues, suaument bressolades pel vent. I un cop l'any s'hi apleguen el millors falconers per demostrar la destresa adquirida amb aquests ocells poderosos. L'antropòleg Francesc Bailón s'endinsa a l'estepa mongola per retrobar-se amb els kazakhs. Un poble indòmit de l'Àsia Central, acostumat a viure en la llibertat dels amplis espais oberts. Bailón cerca els homes i dones que es guanyen el prestigi ensinistrant grans àligues daurades per caçar. Una activitat que és art per als kazakhs. Amb el poble kazakh de Mongòlia, Francesc Bailón, antropòleg. I també Miami, amb Kris Ubach i el K'itxé, amb David Valls.

Robert Falcon Scott va fer dues expedicions al pol sud. En la primera, entre el 1901 i el 1904, va navegar a bord del vaixell Discovery, construït a les drassanes de Dundee, Escòcia. En el segon i fatídic viatge, entre el 1910 i el 1913, ho va fer a bord del Terra Nova. Era a principis del segle XX, en plena època heroica de les descobertes, quan l'Antàrtida encara era un desert ignot. Scott, oficial de torpedes i explorador de la Reial Armada Britànica, deu la fama al fet d'haver encapçalat l'expedició límit de conquesta al pol sud que en primer terme va guanyar el noruec Roald Amundsen i en segon, la mort. Rememorem aquella època heroica amb la visita al Discovery, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Hi haurà temps també per fixar-nos en les restes megalítiques de Gunung Padang, a l'illa indonèsia de Java, i de passejar un dia més per Miami amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Poques coses poden ser tan màgiques i gratificants com celebrar el canvi d'any al capdamunt de piràmides d'antigues ciutats perdudes, erigides enmig de la boscúria de la selva. Una, enclavada als contraforts de la Sierra de Santa Marta a Colòmbia. L'altra, al nord de Guatemala en un indret conegut com El Mirador. No són llocs d'accés fàcil però tot esforç és poc per arribar a copsar l'espectacularitat d'aquestes ciutats oblidades. Cal obrir-se pas per la densa vegetació durant dies sobre un ruc o a peu. Amb un combat constant per l'esforç, els regalims de suor i la mortificació dels insectes i altres bestioles selvàtiques. Jaume Mestres va viure les dues experiències. A Ciudad Perdida de Colòmbia hi va passar la nit de Cap d'Any del 1995. A la piràmide Tigre del Mirador, a Guatemala, el canvi del mil·lenni. Els "Relats del meu món" amb Jaume Mestres, viatger, fotògraf i escriptor. I també Miami am Kris Ubach i El Pamir amb els caminants, J. Balko i Lluís L. Bayona.

La "guerra" és una idea fonamental a Rússia. És present a la vida de tothom. El que més temen la majoria de russos és la Tercera Guerra Mundial, si bé creuen que la fita més important assolida mai va ser la derrota de l'Alemanya nazi per les tropes soviètiques en la Segona. El 9 de maig, Dia de la Victòria, els nens surten a aplaudir míssils que desfilen al davant seu. Abans ja els vesteixen amb la roba que portaven els militars a la contesa bèl·lica i canten cançons de guerra. A les escoles se'ls ensenya a carregar i descarregar un fusell kalàixnikov en el marc del Foment del patriotisme, assignatura implantada arran de la guerra a Ucraïna on es justifica la invasió. I cada setmana es canta l'himne rus i s'hissa la bandera. Per cert, a Rússia està mal vist intentar resoldre un conflicte amb bones paraules. El més noble, creuen, són els cops de puny. Per descomptat, la retirada no es contempla. "Rússia, l'escenari més gran del món", segona part, amb Manel Alías, periodista.

El 24 de febrer del 2023 farà un any que Rússia va iniciar la invasió d'Ucraïna. Rússia és una terra de guerra però alhora de poesia, de paisatges bells però també molt durs. Una terra de forts contrastos, punyents contradiccions i profundes desigualtats. A Rússia la revolució és per tot arreu, però no és possible protestar. Fan gala d'una cosa que no permeten. A Rússia qui té diners els porta posats, ja sigui un rellotge enlluernador o un vehicle d'alta gamma. Els ultrarics es mouen amb xofer, escortats per cotxes negres amb sirenes. Mai fan cua i trien la matrícula que volen. No s'immuten pel fet de compartir l'espai amb milions de persones forçades a sobreviure sota mínims. Ni pel fet de viure al país del món amb l'índex més alt de suïcidis entre els homes. Rússia carrega a les seves espatlles el llast d'una història sovint traumàtica que ha deixat la seva empremta indeleble a l'ADN del país i de la seva gent. Rússia, l'escenari més gran del món, amb Manel Alías, periodista.

El Kirguizistan és el regne de les muntanyes de l'Àsia central. Envoltat com estat de dictadures postsoviètiques, també se'l considera la democràcia centreasiàtica. Però res no seria com és al Kirguizistan, sense Manas, fundador del país dels kirguisos. És l'home que va saber unificar les tribus disperses per les valls, i per això les seves estàtues han substituït les de Lenin arreu del país. No és estrany tampoc que l'aeroport de la capital és digui aeroport de Manas; ni que la gran estàtua que ocupa el centre de Bishkek sigui de Manas. Ell representa l'orgull dels kirguisos per la cultura, la història i per la llengua pròpies. Manas és un personatge, però alhora també és el gran poema èpic de la tradició oral del poble kirguís. Allà on s'expliquen les peripècies d'aquest heroi mític. Molt extens, vint cops més llarg que l'"Odissea" i la "Ilíada" juntes, diuen. Recorrem el Kirguizistan amb Nil Via, periodista.

Tristan da Cunha encapçala un grup remot d'illes volcàniques de l'Atlàntic sud. Amb Ascensió i Santa Helena, són l'arxipèlag habitat més remot del món, separat per gairebé 2.800 quilòmetres d'aigua de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. Malgrat la distància, constitueixen un territori britànic d'ultramar, juntament amb altres illes deshabitades com Nightingale i les reserves naturals d'Inaccessible i Gough. L'illa principal, Tristan da Cunha, no té aeroport, l'única manera d'accedir-hi és en vaixell... després de sis dies de navegació. L'illa és tot just la punta d'un con volcànic i gran part del perímetre de costa són penya-segats vertiginosos. Malgrat les condicions extremes, unes 250 persones hi viuen de forma permanent i per res del món en voldrien marxar. Tristan da Cunha a l'espai "Geografies", amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger. I també Miami, amb Kris Ubach i un viatge literari amb Enric Soler.

No és fàcil caminar per l'Índia i menys vora la carretera transitada per tota mena de vehicles, gent i fins i tot animals, sotmesos a la llei del més fort. Caminant pels marges, carregats amb gran motxilles la Jenn i en Lluís atreien la curiositat de tothom: "Què feu caminant?". Sí, el que intrigava més la gent era què feien dos occidentals, als seus ulls rics, caminant, quan podien anar amb bicicleta o amb qualsevol altre mitjà de transport. Però caminar els permetia observar la vida de prop i, de tant en tant, participar-hi i compartir. En Lluís i la Jenn portaven caminats 5.500 quilòmetres des que havien sortit de Bangkok. Enrere quedaven Tailàndia, Birmània i Bangladesh. I a l'Índia, el cor i l'ànima els deien prou. "Un viatge, un somni, una bogeria", diu en Lluís. L'Índia a peu amb Lluís L. Bayona i Jenn Baljko. L'Havana, amb Kris Ubach; Zakhiku, a l'Iraq, una ciutat del silenci; els shinnecock de Long Island i el canvi climàtic.

A Kiruna, a la Lapònia sueca, el boom de les aurores ha fet que la població autòctona vegi els estrangers que van a veure'n com persones que els han robat la pau de viure en un indret aïllat i solitari, encara que Kiruna ja no sigui la fi del món ni tampoc un lloc tranquil. La mina de ferro que ha convertit el subsol en un termiter ha forçat la mudança de la població sencera pel risc real que la terra se l'acabi empassant. A una quarantena d'edificis ja els han traslladat amb camions. De fet, hi ha molts barris que ja no existeixen. Fins i tot traslladaran l'església, regal de la companyia minera, peça a peça. Mentre la mina continua obrint-se pas sota terra, cada nit hi ha explosions que sembren el neguit entre la població de la superfície aliena als cels refulgents per les aurores boreals. Sota l'aurora boreal, amb Cristina Masferrer, fotògrafa. L'Habana, amb Kris Ubach, Carta a un amic, amb Jaume Mestres.

A les peixateries del mercat central de Chisinau, capital de Moldàvia, no exposen el peix en un llit de gel sinó que el tenen en peixeres. No pot ser més fresc. Les pageses dels pobles del voltant freqüenten el mercat i s'hi passegen amb mocadors al cap i abillades amb els seus vestits tradicionals. Al mercat s'hi percep l'essència de Moldàvia, que té fama de ser el país més pobre i menys visitat d'Europa. "Això no és un país inventat?", li han arribat a preguntar a en Marc Rovira. No, no és cap país de Tintin. En Marc el va recórrer d'extrem a extrem, inclosa la regió independentista de Gagaúsia i la franja secessionista de Transnístria, actualment sota tutela russa, malgrat no tenir el reconeixement com a país de la gran majoria de la comunitat internacional. Un enclavament considerat un museu a l'aire lliure de l'antiga Unió Soviètica. Una autèntica relíquia del passat que sobreviu en el present. Visitem Moldàvia, amb Marc Rovira, agent rural i viatger.

Durant l'era dels descobriments, Califòrnia existia com a idea abans d'arribar-hi els europeus. Fins i tot s'esmentava en escrits on es descrivia "l'illa de Califòrnia" com una terra a l'oest del Carib, "a prop del Paradís Terrenal, poblada de dones negres, sense cap home, que vivien a l'estil de les amazones". Certament, els que la van veure per primer cop es van pensar que era una illa, fins que la van recórrer de dalt a baix i es van adonar que era una península. Encaixada entre l'oceà Pacífic i el mar de Cortés, la península de la Baixa Califòrnia és un lloc desèrtic i inhòspit en gran part, habitat primer per pobles indígenes irredempts... des del punt del vista dels "conquistadores". Però les missions van fer canviar la seva fesomia i en l'actualitat la península de Califòrnia és una terra amb peculiaritats singulars i sovint, úniques. Per la península de la Baixa Califòrnia, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Travessar l'Índia a peu és tota una quimera. La intensa i alhora caòtica vida al carrer de pobles i ciutats fa d'aquest projecte una empresa d'alt risc que exigeix grans dosis de paciència i una força de voluntat ascètica. Però val la pena fer l'esforç seguint camins i carreteres. L'experiència ens regala imatges d'una Índia inèdita: la boira que embolcalla el món a l'albada, l'ombra que et regalen els imponents ficus religiosa o la pau dels rius com mars que reguen el país. També imatges de caos i grans gernacions, de soroll, brutícia i mort. Si, de mort vora mateix de la carretera. En pocs països del món com a l'Índia és tant present el cicle etern de l'existència humana, el samsara de naixement, vida, mort i reencarnació. En Lluís L. Bayona i la Jenn Baljko van recórrer 2.500 quilòmetres durant set mesos, a peu per l'Índia.

No és fàcil pedalar pel Pakistan, i menys si és per les profundes valls i els altíssims colls del nord, enmig d'algunes de les muntanyes més altes de la Terra. El Karakorum és un territori de pedra negra esmicolada que expressa com cap altre les profundes convulsions que han sacsejat el planeta. Aquí la terra empesa per les forces tel·lúriques ha enfilat cap al cel i s'ha petrificat en cims punxeguts que formen crestes de drac fantàstiques. La seva visió captiva. Un món de grans cristalls de roca i gel amb valls solcades per algunes de les glaceres més extenses de la terra. Efectivament, no és fàcil moure-t'hi en bicicleta. Però l'Alba i en Ricard no s'arronsen davant de cap repte, per més utòpic que sembli. Ben al contrari, la dificultat augmenta el desafiament. I com a cirereta del pastís, afegim-hi encara un territori on impera la llei islàmica, amb controls policials a cada dues passes. En bicicleta pel nord del Pakistan, amb Alba Xandri i Ricard Calmet, cicloviatgers.

El Shasta, a Califòrnia, és una muntanya emblemàtica igual que el Kilimanjaro ho és a Tanzània, el Fuji al Japó o l'Olimp a Grècia. En un dia clar es pot albirar des de més de 180 quilòmetres de distància, alçant-se solitària en la distància. És una mica màgica, diuen els que l'han visitada. De fet és un volcà actiu que supera els 4.300 metres d'alçada. I com gairebé totes les muntanyes de foc, està envoltada de moltes històries que s'expliquen, sobretot, entre les poblacions indígenes de la zona, com els Shasta que li van posar el nom i la van considerar sagrada. Llar dels seus esperits, igual que els cims d'un grapat d'altres volcans es consideren la residència de déus i deesses. De fet són moltes les cultures d'arreu del món que han convertit les muntanyes en dipositàries dels seus mites. Viatgem al Shasta, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor, especialista en història i antropologia de les religions.

Quan, després d'hores de sorra, albires un oasi a l'horitzó refulgent del desert, pots pensar que és un miratge, una al·lucinació fruit de la calor de foc imperant. Però a l'oest d'Egipte, aquesta visió quasi onírica pot fer-se realitat, perquè el desert està pigallat de palmerars i de llacunes d'aigua. Bahariya, Farafra, Kharga o Dakhla són, certament, espais intemporals sorgits del no-res. Autèntiques illes verdes que suren enmig de l'oceà de sorra. Reductes de vida que han resistit l'embat de les dunes, de les tempestes i del pas del temps, reflectit en les ruïnes que també hi trobem, ja siguin romanes o de l'època dels faraons. Pels oasis d'Egipte, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. A l'espai "El braçalet de Nefertiti".

"Tot el que es mou a Austràlia té la intenció de matar-te." Malgrat aquesta convicció, Marta Terrassa no s'ho va pensar dues vegades a l'hora de fer la maleta, agafar la taula de surf i anar-se'n dos anys a la gran illa continent d'Oceania. I quan va arribar a aquell país llunyà, li va fer l'efecte realment de gran aventura, de darrer indret. Ningú enlloc. I va tenir la sensació de petitesa, i de món perdut i salvatge on tot era possible. Et podies creuar amb una serp immensa, estesa de voral a vora de la carretera. O fins i tot amb un tauró caigut del cel. És cert, però, que el lloc on fa més por trobar-te'n un és mentre surfeges. "Primer veus una aleta", recorda la Marta, però no ho saps ben bé, perquè l'onada fa escuma. Llavors veus una gran ombra, i després una altra... I entres en pànic. Et tremola tot. I acabes a cal hipnotitzador." Winter in July, amb Marta Terrassa, periodista.

Bangladesh és un país extremadament religiós i, alhora, extremadament pobre. Hi ha mesquites a cada cantonada i la gent resa a tota hora. En tot el trajecte de 900 quilòmetres que la Jenn i en Lluís van recórrer a peu durant dos mesos, només es van creuar amb quatre "blancs". Bangladesh és l'Índia multiplicada per 1,5, assegura en Lluís. T'atures un segon en qualsevol lloc pensant que no hi ha ningú, i comença a aparèixer gent per tot arreu. No hi ha papereres enlloc, ni reciclatge de la brossa. La brutícia s'amuntega arreu i converteix moltes poblacions en autèntics abocadors. I per arrodonir-ho, la xafogor constant. "Tot això" afegeix en Lluís, "ens fonia... Vam arribar a Chitagong plorant, literalment plorant. Arrossegant-nos." Bangladesh, a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants.

Els bimbatxes no ho tenien gens fàcil. Però al Hierro, on vivien, hi creixia l'arbre de la pluja, i això ajudava. Tota la vida dels bimbatxes, fins i tot la seva mateixa subsistència, depenia d'aquell arbre. Per això li van donar un caràcter sagrat, i gairebé el veneraven com a un déu. L'arbre és a la part més elevada de l'illa, exposada a l'embat del vent. No és rar que de bon matí s'hi formin nuvolades. De fet, en aquesta regió, sempre hi ha enganxats bancs de boira generats per la humitat. L'arbre absorbeix la humitat del núvol que condensa en petites gotes d'aigua. En moments de sequera extrema, les seves branques i fulles era l'únic lloc de l'illa on els bimbatxes hi trobaven aigua regalimant. La molsa que entapissa l'escorça de l'arbre, les boires, tot plegat confereixen al lloc una màgia especial. El Hierro, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.

El Chepe és com es coneix el ferrocarril que recorre les Barrancas del Cobre, a Mèxic, en un dels viatges en tren més fascinants del món per un paisatge que corprèn. Es tracta d'un complex de canons geològics que formen un conjunt paisatgístic d'uns seixanta mil quilòmetres quadrats d'extensió, uns quatre cops més gran que el Grand Canyon del Colorado. Encara que pugui semblar impossible, hi ha barrancs que s'enfonsen més de mil vuit-cents metres a la vista dels observadors. Aquesta terra accidentada és la llar dels tarahumara, el poble nadiu de l'indret, amb els seus integrants acostumats a córrer de vall en vall per comunicar-se entre les comunitats que l'integren. No és estrany que ells mateixos s'autoanomenin raràmuri, que en la seva llengua vol dir 'corredors' o 'peus lleugers'. Jordi Canal Soler agafa el Chepe, el ferrocarril des de Chihuahua fins als Mochis, a l'oceà Pacífic, i ens acosta a la terra dels raràmuri.

El desert és un bocí de natura fora del temps i de l'espai. Travessar-lo és una experiència meravellosa, per Irene Cordón. Aquesta arqueòloga i egiptòloga se sent fascinada pels espais oberts, buits, verges i enigmàtics. Però si a més a més el desert és el que s'estén a l'occident del riu Nil, a Egipte, esquitxat d'oasis, llavors el viatge esdevé místic. Ets enmig del no res i de cop i volta quatre palmeres es perfilen en la llunyania de l'horitzó, ondulant per la calor intensa. És un miratge, potser? A mesura que t'hi acostes, la taca verda creix i esdevé gran, molt gran. No, no és un miratge, és el primer dels oasis del collaret que s'estén de sud a nord pel desert egipci. Llavors t'hi acostes i t'adones que a l'oasi no només hi ha quatre palmeres, sinó autèntiques ciutats. Els oasis d'Egipte, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Viatgem a Mart, sens dubte, el candidat del sistema solar més ben situat per allotjar-hi la primera colònia estable d'humans. El planeta vermell és molt ric en recursos minerals, hi ha oxigen i hidrogen, que també es podrien obtenir allà mateix per respirar i generar aigua. Tot plegat pot facilitar que la colònia fos autosuficient. Per fer possible el viatge caldria aprofitar quan Mart s'acosta més a la Terra i "només" cinquanta milions de quilòmetres separen un planeta de l'altre. Després les dues esferes es tornen a allunyar fins a un màxim d'uns dos-cents milions de quilòmetres en un cicle que no es tornarà a tancar fins passats dos anys. Però malgrat estar a prop, tenir recursos i ser el planeta més habitable, Mart és un lloc inhòspit amb tempestes de sorra que poden allargar-se durant mesos. Viatge a Mart, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

El desert del Thar, al Rajasthan indi, és la porta d'entrada a les ciutats rajput que un dia van dominar la regió. "Els antics rajputs -diu la llegenda- es van tancar en ciutats i es van parapetar en forts per defensar des d'allà la llibertat dels seus deserts". Certament és al voltant del Thar, i en el seu interior, que s'hi apleguen un seguit de fortaleses pretesament inexpugnables i de palaus sumptuosos. Tot plegat construccions evocadores d'una Índia de les mil i una nits, encara que la recopilació de rondalles de Xahrazad sigui persa. Udaipur és una de les urbs on brillen els baluards i les estances d'antics maharajàs i maharanis. Pels seus carrers s'hi feien desfilades enlluernadores amb elefants guarnits per a l'ocasió. De tot aquell món fastuós encara en resta una lleu alenada. Udaipur, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

L'escalfament planetari passa factura a Groenlàndia: pluja a l'abril, màniga curta en ple estiu, gruixos de gel incerts, conreus de maduixes. El temps canviant fa que les previsions meteorològiques hagin deixat de ser fiables. Tampoc és possible saber amb certesa l'estat del glaç, acostumats com estaven els inuits a refiar-se'n abans de sortir de casa. Caçadors com són del gel, la transformació de l'entorn té efectes adversos sobre la seva economia de subsistència tradicional. També en la seva forma de vida en general. Si no poden sortir a caçar o a pescar, els inuits s'han de quedar a casa, trencar el seu estil de vida i crear una altra mena d'hàbits. Els inuits intenten adaptar-se a la nova realitat. Groenlàndia, en canvi climàtic, amb Francesc Bailón, antropòleg.

El desert del Thar, al Rajasthan indi, és la porta d'entrada a les ciutats rajput que un dia van dominar la regió. Els antics rajputs, diu la llegenda, es van tancar en ciutats i es van parapetar en forts per defensar des d'allà la llibertat dels seus deserts. Certament és al voltant del Thar, i en el seu interior, que s'hi apleguen un seguit de fortaleses pretesament inexpugnables i de palaus sumptuosos. Tot plegat construccions evocadores d'una Índia de "Les mil i una nits", encara que la recopilació de rondalles de Xahrazad sigui persa. Udaipur és una de les urbs on brillen els baluards i les estances d'antics maharajàs i maharanis. Pels seus carrers s'hi feien desfilades enlluernadores amb elefants guarnits per a l'ocasió. De tot aquell món fastuós encara en resta una lleu alenada. Udaipur, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

Tijuana és el pas fronterer més concorregut del món. Més de tres-centes mil persones transiten legalment cada dia entre Mèxic i els Estats Units. Però moltes d'altres ho intenten il·legalment perquè no tenen papers. Els anomenen "brincadores". "Brincan" per superar el mur que talla ciutats, esquerda vides i fragmenta aquesta terra erma. Per a molts, el mur és el darrer obstacle que els separa d'un futur. Almenys aquesta és l'esperança que els ha empès a deixar la seva terra i enfrontar-se a un viatge incert fins a Tijuana i Mexicali, la capital de la Baixa Califòrnia. Però no és un mur físic, el que cal saltar per arribar a la terra promesa, sinó dos. Aquest és un viatge a dues ciutats de frontera mexicanes, final de trajecte per a molts, inici d'una nova vida per a altres. Amb Francesc Miralles, escriptor, editor i viatger.

Tijuana és el pas fronterer més concorregut del món. Més de 300.000 persones transiten legalment cada dia entre Mèxic i els Estats Units. Però moltes d'altres ho intenten il·legalment perquè no tenen papers. Els anomenen "brincadores". "Brincan" per superar el mur que talla ciutats, esquerda vides i fragmenta aquesta terra erma. Per a molts, el mur és el darrer obstacle que els separa d'un futur. Almenys aquesta és l'esperança que els ha empès a deixar la seva terra i enfrontar-se a un viatge incert fins a Tijuana i Mexicali, la capital de la Baixa Califòrnia. Però no és un mur físic, el que cal saltar per arribar a la terra promesa, sinó dos. Aquest és un viatge a dues ciutats de frontera mexicanes final de trajecte per a molts, inici d'una nova vida per a altres. Amb Francesc Miralles, escriptor, editor i viatger.

Pels faraons de l'antic Egipte la mort era una simple aturada per renéixer després i seguir el camí eternament. Per això no es feien enterrar en tombes sinó en "mansions per a l'eternitat". Amb aquesta idea en el moment del traspàs, reis i reines s'enduien a la tomba literalment tot allò que tenien a la vida terrenal per seguir-ne gaudint en el més enllà. Moltes d'aquestes mansions per a l'eternitat les van construir, o excavar, a la vora occidental del Nil, a l'antiga Tebes, just on avui hi ha Luxor. Perquè és per l'occident per on es pon el sol i mor la llum. En l'antiguitat, el curs celestial traçava el gran eix que estructurava la vida a Egipte: l'eix est-oest del cicle de la vida. Per això totes les tombes es localitzaven, i es localitzen encara, a l'oest, al regne dels morts, on el sol desapareixia davant l'avanç de la nit.

Els homes del poble basotho, a l'Àfrica austral, es protegeixen del fred amb mantes d'inspiració escocesa. Aquests homes de vida rude van manllevar els estampats dels mateixos escocesos que anys enrere van formar part de les tropes de sa majestat que trescaven per les terres altes de Lesotho, una petita illa de muntanyes al bell mig de Sud-àfrica. Lesotho és com una Suïssa africana, encara que la semblança amb el país alpí va tocar de més a prop el gairebé veí Regne de Swazilàndia. El rei de l'última monarquia absolutista africana afirma que es va veure obligat a canviar el nom del seu petit reialme, cansat que una vegada rere l'altra el confonguessin amb Switzerland. I des de fa pocs anys el regne es va passar a dir Eswatini, així ja no hi haurà noves confusions amb el productor de xocolata i rellotges. Un camí entre Lesotho i Eswatini, amb Joan Riera, antropòleg.

"Jo estava molt espantada pel tema dels lleons i em van dir: amoïna't pels hipopòtams, els elefants, els búfals i els babuïns..." Pedalar més de mil quilòmetres per Kenya ha permès a l'Alba i en Ricard conèixer molts animals que no coneixien. I sobretot, veure'ls de més a prop del que haurien volgut. És obvi que no n'hi va haver prou d'anar tocant el timbre per evitar trobades indesitjables. Les trobades hi van ser i, certament, van generar instants de suors fredes tot i ser al tròpic. Prèviament, però, els havien fet un resum de com comportar-se en cada situació. Sobretot es tractava no baixar mai de la bicicleta i seguir pedalant amb calma. Amb calma! Igual que a Nairobi, la capital, on la fauna és una altra. Allà tampoc et pots aturar mai. Has de mantenir un ritme constant, diu l'Alba. Estan acostumats que tot flueixi. La Trans-Kenya en bicicleta, amb Alba Xandri i Ricard Calmet.

Carmen Rohrbach se'n va anar al Iemen, el país de la reina de Saba, i va explorar sola, en camell, el món muntanyós d'homes, tribal i antic que s'hi amaga. Això sí, de la reina de Saba, ni rastre. Ana María Briongos es va integrar al món secret de les dones d'un altre país islàmic, l'Afganistan, abans que les guerres i els talibans capgiressin el país i el fessin retrocedir segles en el temps. Sylvain Tesson va voler resseguir la ruta de la retirada de l'exèrcit napoleònic, l'any 1812, en l'intent fracassat d'envair Rússia. "El colós de Marussi" és l'última proposta de viatge literari de l'Enric Soler, editor, escriptor i viatger. Tot plegat són "Rius de tinta" que flueixen per fer-nos sentir més a prop del món.

El viatge espacial és l'autèntic viatge, el més extrem que es pot fer. Realment consisteix a abandonar tot el que coneixem d'una manera radical i absoluta i endinsar-nos en un món del tot diferent del que tenim. L'espai és un pas més enllà cap a un medi absolutament hostil d'on no sempre és fàcil tornar. Amb què ens trobaríem, per exemple, en un viatge pel sistema solar on habitem? Planetes, llunes, cometes errants, anells d'asteroides. Mons que no ens podem ni imaginar: de gel, de foc, amb volcans actius però alhora amb un fred espantós que ho glaça tot a l'instant. Mons aquàtics amb rius, cascades i llacs, però no pas d'aigua, sinó de metà. Cels taronja o negres. Ni tan sols la imaginació pot abastar el que hi ha més enllà. Un passeig pel sistema solar, a l'autoestopista galàctic, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

L'existència de Tebas, l'antiga capital faraònica, es remunta més de cinc mil anys en la història de la humanitat. La urbs està documentada des del 3100 aC. Fins i tot abans. "La ciutat de les 100 portes", per Homer, la "dels palaus", pels àrabs, o "la poderosa", pels antics egipcis. A banda del record, se'n conserva una de les construccions més sublims dels homes: el temple de Karnak, a l'actual Luxor, considerat l'edifici cultural més gran i més important d'Egipte. Una joia arquitectònica de vertaderes proporcions faraòniques, aixecada al llarg de mil anys. Perquè, en aquella època llunyana, els homes construïen per a un Déu i les construccions havien de ser sublims. Però, com era la vida a la llar d'un Déu? Ho reviurem amb Irene Cordón, Doctora en Arqueologia i Historia Antiga per la UAB. Qui millor que ella per conduir-nos, en el present, per un apassionat viatge pel passat. El braçalet de Nefertiti, amb Irene Cordón.

El viatge espacial és l'autèntic viatge, el més extrem que es pot fer. Realment, consisteix a abandonar tot el que coneixem d'una manera radical i absoluta i endinsar-nos en un món del tot diferent del que tenim. L'espai és un pas més enllà cap a un medi absolutament hostil d'on no sempre és fàcil tornar-ne. Amb què ens trobaríem, per exemple, en un viatge pel sistema solar on habitem? Planetes, llunes, cometes errants, anelles d'asteroides. Mons que no ens podem ni imaginar: de gel, de foc, amb volcans actius però alhora amb un fred espantós que ho glaça tot a l'instant. Mons aquàtics amb rius, cascades i llacs, però no pas d'aigua sinó de metà. Cels taronges o negres. Ni tant sols la imaginació pot abastar el que hi ha més enllà. Un passeig pel sistema solar, a l'autoestopista galàctic, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

Sud-Àfrica és un país enorme, hiperric i sociològicament fascinant. Un estat amb forts contrastos, en mutació permanent; evidentment, farcit de contradiccions i amb el racisme com un mal endèmic que l'abolició oficial de l'apardheid no va eliminar. Un mal perceptible allà on vagis, ja sigui Ciutat del Cap o Johannesburg, amb el centre financer convertit en una mena de Gotham City o de Mad Max. Captaires i gent del carrer de tota mena ocupen els gratacels des que el cor financer de la ciutat es va abandonar als anys 80. Han tapat les finestres trencades amb cartrons, han enteranyinat amb cables els espais i han convertit en habitatges el que fa dècades eren oficines. Joan Riera penetra en aquest món sòrdid, d'estètica postapocalíptica i ens en fa un retrat. Són altres món amb Joan Riera, antropòleg.

L'existència de Tebas, l'antiga capital faraònica, es remunta més de cinc mil anys en la història de la humanitat. La urbs està documentada des del 3100 aC. Fins i tot abans. "La ciutat de les 100 portes", per Homer, la "dels palaus", pels àrabs, o "la poderosa", pels antics egipcis. A banda del record, se'n conserva una de les construccions més sublims dels homes: el temple de Karnak, a l'actual Luxor, considerat l'edifici cultural més gran i més important d'Egipte. Hi anirem amb Irene Cordón, Doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. Qui millor que ella per conduir-nos, en el present, per un apassionat viatge pel passat. El braçalet de Nefertiti, amb Irene Cordón.

Durant molt de temps, els inuit han viscut aïllats. No només de la resta del món, sinó entre les seves mateixes comunitats nòmades acostumades a viure de manera molt disseminada. S'explica que quan una persona de la comunitat emmalaltia de forma greu, li feien una "casa de neu" perquè acabés allà el trànsit per la vida. I un cop havia traspassat, era fonamental que sortís de la casa per la porta del darrere, no pas per la del davant, perquè això hauria portat mala sort als caçadors i al grup sencer. Prèviament, ja l'havien vestit com si hagués d'anar-se'n de viatge. Però si moria a casa, llavors era obligat llençar-ho tot. Hi havia la idea que la mort ho podia contaminar. Aquests i molts altres costums il·lustren la manera inuit d'afrontar el viatge més llarg. En parlem amb Adolf Beltran, periodista.

Durant molt de temps, els inuit han viscut aïllats. No només de la resta del món, sinó entre les seves mateixes comunitats nòmades acostumades a viure de manera molt disseminada. S'explica que quan una persona de la comunitat emmalaltia de forma greu, li feien una "casa de neu" perquè acabés allà el trànsit per la vida. Prèviament, ja l'havien vestit com si hagués d'anar-se'n de viatge. Però si moria a casa, llavors era obligat llençar-ho tot. Hi havia la idea que la mort ho podia contaminar. Aquests i molts altres costums il·lustren la manera inuit d'afrontar el viatge més llarg. En parlem amb Adolf Beltran, periodista.

Zanzíbar apareix en l'imaginari com l'illa somiada. Una autèntica perla enmig de l'aigua maragda de l'Índic. Però els mites són mites. Perquè la Zanzíbar real apareix amb els seus clarobscurs, com tots els racons de la Terra. No hi ha yin sense yang. I més enllà de les platges de sorra blanca amb cocoters banyades per un mar transparent, Zanzíbar amaga un passat fosc d'abusos i d'esclavatge. L'illa va albergar el mercat d'esclaus més gran del món. Entre el 1830 i el 1873 es calcula que s'hi van vendre uns sis-cents mil homes. Però aquest només és un dels secrets amagats a Stone Town. Ara, Zanzíbar i la seva capital, diu Francesc Miralles, vindrien a ser com una entrada tova a l'Àfrica, una porta d'entrada a l'Àfrica negra per a la gent que té por de l'Àfrica. En definitiva, una illa amable d'un país amable. Viatge a Zanzíbar, amb Francesc Miralles, viatger, escriptor i editor.

Zanzíbar apareix en l'imaginari com l'illa somiada. Una autèntica perla enmig de l'aigua maragda de l'Índic. Però els mites són mites. Perquè la Zanzíbar real ens mostra els seus clarobscurs, com tots els racons de la Terra. No hi ha yin sense yang. I més enllà de les platges de sorra blanca amb cocoters banyades per un mar transparent, Zanzíbar amaga un passat fosc d'abusos i d'esclavatge. L'illa va acollir el mercat d'esclaus més gran del món. Entre el 1830 i el 1873 es calcula que s'hi van vendre uns sis-cents mil homes. Però aquest només és un dels secrets amagats a Stone Town. Ara, Zanzíbar i la seva capital, diu Francesc Miralles, són com una entrada tova a l'Àfrica, una porta d'entrada a l'Àfrica negra per a la gent que té por de l'Àfrica. En definitiva, una illa amable d'un país amable. Viatge a Zanzíbar, amb Francesc Miralles, viatger, escriptor i editor.

A Xavier Vizcaíno li agrada viatjar a través del temps, en el sentit de tornar als mateixos llocs visitats anteriorment. Això li permet observar, diu, l'evolució, els canvis de les regions, de la gent que hi viu i de la seva cultura. Per això va tornar a Panamà, país on ja havia estat l'any 2010. I ha constatat la desaparició d'alguns trets que havien aguantat pràcticament immutables des que Cristòfor Colom va tocar terra en aquesta costa centreamericana, fa més de cinc-cents anys. Xavier Vizcaíno aterra a Panamà, país, diu, que viu sota l'embat d'un autèntic tsunami de religions pentecostals, de tal manera, afirma, que l'agnosticisme és sospitós. Però l'objectiu no era el Panamà "blanc", era "el país dels kuna". Viatge a les illes Kuna amb Xavier Vizcaíno, educador social.

Taiwan és un país que malda per existir, encara que n'hi hagi d'altres que estan disposats a fer qualsevol cosa per evitar-ho. Tot i que després de la Segona Guerra Mundial l'antiga Formosa tenia el reconeixement internacional, la pressió de la República Popular de la Xina ha aconseguit capgirar la situació. En l'actualitat només són 13 els estats que li mantenen el reconeixement oficial. El pes demogràfic i sobretot econòmic de la Xina continental ha aconseguit arraconar la Xina insular, malgrat que també és una potència econòmica i militar. De fet, al món hi ha un grapat de països que no ho acaben de ser perquè la comunitat internacional no els ho reconeix. Sergi Ramis, periodista i editor, enganxa el nas al mapa i ens explica quins són els països que, tot i voler-ho ser, no ho són del tot. A l'espai "Geografies".

Taiwan és un país que malda per existir, encara que n'hi hagi d'altres que estan disposats a fer qualsevol cosa per evitar-ho. Tot i que després de la Segona Guerra Mundial l'antiga Formosa tenia el reconeixement internacional, la pressió de la República Popular de la Xina ha aconseguit capgirar la situació. En l'actualitat només són 13 els estats que li mantenen el reconeixement oficial. El pes demogràfic i sobretot econòmic de la Xina continental ha aconseguit arraconar la Xina insular, malgrat que també és una potència econòmica i militar. De fet, al món hi ha un grapat de països que no ho acaben de ser perquè la comunitat internacional no els ho reconeix. Sergi Ramis, periodista i editor, enganxa el nas al mapa i ens explica quins són els països que, tot i voler-ho ser, no ho són del tot. A l'espai "Geografies".

Va ser la descoberta de plata, i l'obertura de mines per explotar-la, el 1546, el que va convertir Zacatecas en una gran ciutat. La urgència de comercialitzar el mineral va fer sorgir llavors la necessitat de crear camins per transportar-lo. Camins com el Camino Real de Tierra Adentro, que travessava la terra fèrtil dels txitximeques, que van deixar de cultivar la terra i es van convertir en traginers. El camí era la via per al transport de la plata de les reials mines de Zacatecas, Querétaro o Guanajuato, entre moltes altres, fins a la ciutat de Mèxic, on era encunyada. I allà es va convertir en la moneda circulant més preuada de tot el món. Viatgem fins a Zacatecas, a Mèxic, per explorar-ne el llegat cultural. Amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Va ser la descoberta de plata, i l'obertura de mines per explotar-la, el 1546, el que va convertir Zacatecas en una gran ciutat. La urgència de comercialitzar el mineral va fer sorgir llavors la necessitat de crear camins per transportar-lo. Camins com el Camino Real de Tierra Adentro, que travessava la terra fèrtil dels txitximeques, que van deixar de cultivar la terra i es van convertir en traginers. El camí era la via per al transport de la plata de les reials mines de Zacatecas, Querétaro o Guanajuato, entre moltes d'altres, fins a la ciutat de Mèxic, on era encunyada. I allà es va convertir en la moneda circulant més preuada de tot el món. Viatgem fins a Zacatecas, a Mèxic, per explorar-ne el llegat cultural. Amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Oxford és sinònim d'universitat, la més antiga del món, de tradició i prestigi acadèmic immaculats. Juntament amb Cambridge, són les dues institucions universitàries amb més premis Nobel del món: 47. Pels colleges" d'Oxford hi han passat 26 primers ministres britànics, una trentena de mandataris d'arreu del món i una cinquantena de medallistes olímpics. Tot a Oxford respira vida universitària, ja siguin els parcs d'arbres centenaris, les places o els pubs. I als carrers, l'anar i venir de bicicletes, sovint gens sofisticades, però al capdavall el mitjà de transport habitual. A Oxford tothom va en bicicleta, gent de totes les edats, cadascú al seu ritme, és clar; plogui, nevi o faci sol. Perquè, tal com afirmen els nadius, no és que faci mal temps, sinó que tu no portes la roba adequada. Oxford, amb Jordi Mur, físic especialitzat en tecnologia quàntica i mecànica estadística.

Oxford és sinònim d'universitat, la més antiga del món, de tradició i prestigi acadèmic immaculats. Juntament amb Cambridge, són les dues universitats amb més premis Nobel del món: 47. Pels colleges d'Oxford hi han passat 26 primers ministres britànics, una trentena de mandataris d'arreu del món i una cinquantena de medallistes olímpics. Tot a Oxford respira vida universitària, ja siguin els parcs d'arbres centenaris, les places o els pubs. I als carrers, l'anar i venir de bicicletes, sovint gens sofisticades, però al capdavall el mitjà de transport habitual. A Oxford tothom va en bicicleta, gent de totes les edats, cadascú al seu ritme, és clar; plogui, nevi o faci sol. Perquè, com afirmen els nadius, no és que faci mal temps, sinó que no portes la roba adequada. Oxford, amb Jordi Mur, físic especialitzat en tecnologia quàntica i mecànica estadística.

El totoli és una llengua austronèsica que es parla a Tolitoli, una regió remota al nord de l'illa de Sulawasi, a Indonèsia. O, gairebé, que es parlava, perquè en les últimes dues dècades ha perdut quinze mil parlants... dels vint mil que tenia l'any 2001. Què li passa, al totoli? Per què ha reculat tant en tan poc temps? Maria Bardají, lingüista, ho investiga. No li fa mandra volar per sobre de mig món durant els dos dies de viatge que hi ha abans no s'arriba a Tolitoli. Sobre el terreny, la Maria ha descobert què ha fet perdre parlants al totoli. I també alguna singularitat que trenca la tendència general: Gio, un petit poble on els pares continuen parlant totoli als fills. El més curiós del cas, però, no és que parlin totoli, sinó que fa només 20 anys parlessin una altra llengua: el dondo. Viatge al país del totoli, amb Maria Bardají i David Valls, lingüistes.

Querétaro permet entreveure l'ànima de Mèxic, des dels convents de pedra de la ciutat entaforats Sierra Gorda endins, els missioners franciscans van llançar campanyes metòdiques i brutals a principis del segle setze per forçar els indis a l'esclavatge i el cristianisme. Querétaro és la capital de l'estat homònim. És una ciutat cada cop més industrialitzada que es va establir fa cinc segles per una rara aliança entre els conquistadors espanyols i el governant indi del moment. Querétaro, juntament amb els estats de Zacatecas i Aguascalientes, formen part del Camino Real de Tierra Adentro, el camí que durant segles va connectar les grans ciutats de la plata del qual Querétaro es considerava la porta d'entrada. Viatgem a Querétaro, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler.

A la festa hi havia música a tot drap, hi havia flors, hi havia moltes parades de menjar... i també hi havia molts militars armats, alguns d'ells amb bazuques i llançagranades." Jenn Baljko i Lluís López Bayona acabaven d'arribar a la població de Kyondo, a Birmània. Havien de trobar un lloc per dormir que fos segur. El repte quotidià. A Birmània, els controls militars són constants, no només en les festes. Ja ho eren molt abans de la guerra, quan la Jenn i en Lluís van creuar el país a peu, a un mitjana de 25 o 30 quilòmetres al dia. La pregunta als controls militars de carretera no era d'on eren sinó cap a on anaven. Què hi feien dos occidentals rics caminant vora les carreteres carregats amb fardells inhumans?. Una actitud difícil d'entendre en aquelles latituds. "A peu de Bangkok a Barcelona", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, viatgers a peu.

"A la festa hi havia música a tot drap, hi havia flors, hi havia moltes parades de menjar... i també hi havia molts militars armats, alguns amb bazuques i llançagranades." Jenn Baljko i Lluís López Bayona acabaven d'arribar a la població de Kyondo, a Birmània. Havien de trobar un lloc per dormir que fos segur. El repte quotidià. A Birmània, els controls militars són constants, no només en les festes. Ja ho eren molt abans de la guerra, quan la Jenn i en Lluís van travessar el país a peu, a un mitjana de 25 o 30 quilòmetres al dia. La pregunta als controls militars de carretera no era d'on eren, sinó cap a on anaven. Què hi feien dos occidentals rics, caminant vora les carreteres carregats amb fardells inhumans? Una actitud difícil d'entendre en aquelles latituds. "A peu de Bangkok a Barcelona", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, viatgers a peu.

Svetlana Aleksiévitx diu que Txernòbil és com un viatge al futur. La visió de la central protagonista de l'accident nuclear més greu de la història de la humanitat, i de les ciutats veïnes, és horrible. Prípiat, la ciutat utòpica dels anys 70, és un fantasma, una ombra del que volia ser. El govern de l'època va promoure la ciutat entre els joves. L'edat mitjana dels seus habitants era de només 26 anys. S'hi van arribar a plantar 40.000 rosers, un per cada ciutadà. Hi naixien un miler de nens l'any, però l'explosió del reactor número 4 va esmicolar el somni. El que t'impressiona més, diu Bru Rovira, és la manera com la natura ha colonitzat el lloc: l'antic estadi de futbol, convertit en un bosc. Els arbres broten a les cases, l'herba cobreix voreres i carrers i fins i tot la vella pista d'autos de xoc. La molsa entapissa murs. El món feliç d'ahir és una distopia avui, a Ucraïna. Txernòbil és un viatge al futur? Ucraïna, amb Bru Rovira, periodista.

Svetlana Aleksiévitx diu que Txernòbil és com un viatge al futur. La visió de la central protagonista de l'accident nuclear més greu de la història de la humanitat, i de les ciutats veïnes, és horrible. Prípiat, la ciutat utòpica dels anys 70, és un fantasma, una ombra del que volia ser. El govern de l'època va promoure la ciutat entre els joves. L'edat mitjana dels seus habitants era de només 26 anys. S'hi van arribar a plantar 40.000 rosers, un per cada ciutadà. Hi naixien un miler de nens l'any, però l'explosió del reactor número 4 va esmicolar el somni. El que t'impressiona més, diu Bru Rovira, és la manera com la natura ha colonitzat el lloc: l'antic estadi de futbol, convertit en un bosc; els arbres broten a les cases; l'herba cobreix voreres i carrers i fins i tot la vella pista d'autos de xoc... El món feliç d'ahir és una distopia, avui, a Ucraïna. Txernòbil és un viatge al futur? Ucraïna, amb Bru Rovira, periodista.

Groenlàndia ofereix a l'hivern la visió del blanc infinit, del paisatge monòton i el silenci profund. El gel ho paralitza tot, incloent-hi les petites poblacions, sense vida aparent, gairebé invisibles a la mirada dels profans. El tou de neu a les teulades fa indistingibles les cases de la resta del paisatge. Una visió oposada a la que ofereix a l'estiu, amb desenes d'icebergs i bocins de gel surant a la deriva en un oceà blau obscur; els fiords que s'endinsen en una terra retallada a tisorades; un horitzó de muntanyes punxegudes, de cims nevats i, ara sí, petites poblacions de parets i teulades de colors. Hivern i estiu, dues visions que canvien radicalment la fesomia d'un país, d'una terra de contrastos, farcida de mites i llegendes, com la que afirma la pervivència dels de Dorset, un poble prehistòric, malgrat que mai els ha vist ningú. Groenlàndia, per la costa est, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Groenlàndia ofereix a l'hivern la visió del blanc infinit, del paisatge monòton i el silenci profund. El gel ho paralitza tot, incloent-hi les petites poblacions, sense vida aparent, gairebé invisibles a la mirada dels profans. El tou de neu als sostres fa indistingibles les cases de la resta del paisatge. Una visió oposada a la que ofereix a l'estiu, amb desenes d'icebergs i bocins de gel surant a la deriva en un oceà blau obscur; els fiords que s'endinsen en una terra retallada a tisorades; un horitzó de muntanyes punxegudes, de cims nevats i, ara sí, petites poblacions de parets i sostres de colors. Hivern i estiu, dues visions que canvien radicalment la fesomia d'un país, d'una terra de contrastos farcida de mites i llegendes com la que afirma la pervivència dels de Dorset, un poble prehistòric, malgrat que mai els ha vist ningú. Groenlàndia, per la costa est, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Aquest és un vell territori mexicà que va acabar en mans nord-americanes. Els Estats Units en van tenir prou amb un grapat de dòlars per ser els nous propietaris d'extensions infinites de territori mexicà. Però, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut l'ànima.

Kris Ubach s'atura a Sayulita, un "pueblo mágico". Però, més que màgic, Sayulita és, sobretot, el paradís de surfistes, noctàmbuls i d'una miríada de seguidors del culte neohippy.

Els "pueblos mágicos" de Mèxic són aquells que apleguen una simbologia i un significat identitari especial per als mexicans. A més, algunes d'aquestes poblacions han estat l'escenari de fets que han marcat la història mexicana. Kris Ubach enganxa el nas al mapa a la recerca de la màgia mexicana.

Kris Ubach s'atura a la llacuna de Santa María del Oro, al fons d'un cràter inundat de la Sierra Madre Occidental. I visita Don Jacinto, un xaman local, a Tepic. Són les cròniques americanes de "La viatgera de la Gran Anaconda en marxa".

El doctor Jaume Ollé les ha vist de tots colors al llarg de la seva vida dedicada als més necessitats d'arreu del món, però sobretot d'Haití. Com diu ell, "Al setè dia, Déu no se'n va anar a descansar, se'n va anar a fer la migdiada, i es va oblidar d'Haití". Entre tifons, huracans, terratrèmols i totes les malvestats humanes imaginables, Haití sembla talment un país maleït. "Els polítics van repartir armes", explica, "i, ja se sap, pobresa i armes no és una bona combinació". Durant els anys d'estada a Haití, el bon doctor es va ficar per tots els barris més pobles de Port-au-Prince, la capital, es va enfilar a les muntanyes per vacunar la gent dels pobles aïllats i va ajudar a tothom que es va trobar, com el vell Boane. La via haitiana, amb el doctor Jaume Ollé, fundador d'Actmón, l'Associació pel Control de la Tuberculosi al Tercer Món.

El doctor Jaume Ollé les ha vist de tots colors al llarg de la seva vida dedicada als més necessitats d'arreu del món, però sobretot d'Haití. Com diu ell, "Al setè dia, Déu no se'n va anar a descansar, se'n va anar a fer la migdiada, i es va oblidar d'Haití". Entre tifons, huracans, terratrèmols i totes les malvestats humanes imaginables, Haití sembla talment un país maleït. "Els polítics van repartir armes" explica, "i ja se sap, pobresa i armes no és una bona combinació". Durant els anys d'estada a Haití, el bon doctor es va ficar per tots els barris més pobles de Port-au-Prince, la capital, es va enfilar a les muntanyes per vacunar la gent dels pobles aïllats i va ajudar a tothom que es va creuar en el seu camí, com el vell Boane. La via haitiana, amb el doctor Jaume Ollé, fundador d'Actmón, l'Associació pel Control de la Tuberculosi al Tercer Món.

A Kom Ombo, a l'Alt Egipte, hi ha un grup de grans cocodrils momificats. El vell temple ha resistit el pas del temps, i des de fa més de dos mil anys es manté dret dalt d'un promontori en un revolt del Nil, just allà on en temps antics els grans rèptils sagrats prenien el sol a la riba del gran riu. Kom Ombo és un dels temples més bells de la vall del Nil. També un exemple únic a Egipte perquè està consagrat a dues deïtats: Sobek, el déu cocodril, i Haroeris, és a dir, Horus el gran. I com aquest, els temples d'Edfu i Esna que ens trobarem més endavant, vora el Nil, abans d'arribar a Luxor, l'antiga Tebes, capital faraònica. La ciutat de les cent portes, tal com la va descriure Homer, o dels palaus pels àrabs, pels seus edificis monumentals. Seguint el curs del Nil, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

A Kom Ombo, a l'Alt Egipte, hi ha un grup de grans cocodrils momificats. El vell temple ha resistit el pas del temps, i des de fa més de dos mil anys es manté dret dalt d'un promontori en un revolt del Nil, just allà on en temps antics els grans rèptils sagrats prenien el sol a la riba del gran riu. Kom Ombo és un dels temples més bells de la vall del Nil. També és un exemple únic a Egipte, perquè està consagrat a dues deïtats: Sobek, el déu-cocodril, i Haroeris, és a dir, Horus el gran. I com aquest, els temples d'Edfu i Esna que ens trobarem més endavant, vora el Nil, abans d'arribar a Luxor, l'antiga Tebes, capital faraònica. La ciutat de les cent portes, tal com la va descriure Homer, o dels palaus, segons els àrabs, pels seus edificis monumentals. Seguint el curs del Nil, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

La terra dels koma, a les muntanyes Alantika, a cavall entre Nigèria i el Camerun, és "the last place of Africa". O això és almenys el que en Joan Riera, antropòleg, li va dir a en Joan Cirera, farmacèutic, per convence'l que era el lloc on havia d'anar. Així doncs, en Joan Cirera se'n va anar al país dels koma, a Nigèria. Un viatge iniciàtic. Com ell mateix explica, "ells mai havien vist l'home blanc, els que feien de portadors mai havien fet de portadors, el que feia de guia mai havia guiat ningú a través de les muntanyes, el que obria la porta de casa seva mai havia obert la porta de casa seva a un blanc". Tan iniciàtic va ser el viatge que va acabar sent gairebé espiritual. I va començar per les muntanyes on hi havia dos homes blancs. "A mi", explica Joan Cirera, "em van batejar i tot: l'home blanc que balla fins a caure a terra com nosaltres". I es va crear el mite. Joan Cirera al país dels koma, Nigèria.

A Ellora, a l'estat de Maharashtra, a l'Índia, hi ha un gran temple tallat a la roca viva d'un penya-segat de basalt, creació d'una generació extraordinària d'artesans. Al penetrar al gran santuari de Kailasanatha hom es pregunta si aquells artesans del passat van disposar d'una vareta màgica per cisellar la pedra com un terrissaire modela l'argila. Els pilars, els baixos relleus, les figures, els passadissos, les torres i les intricades estructures arrencades bocí a bocí de la roca formen part del complex arquitectònic de 34 monestirs i altres edificis religiosos excavats durant segles al llarg dels més de dos quilòmetres d'aquesta muralla natural. Kailasanatha és un exemple únic de l'arquitectura rupestre a l'Índia. Com ho són, també, en l'àmbit pictòric, les belles pintures de les coves d'Ajanta, a un centenar de quilòmetres. Ajanta i Ellora amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.

A Ellora, a l'estat de Maharashtra, a l'Índia, hi ha un gran temple tallat a la roca viva d'un penya-segat de basalt, creació d'una generació extraordinària d'artesans. Al penetrar al gran santuari de Kailasanatha hom es pregunta si aquells artesans del passat van disposar d'una vareta màgica per cisellar la pedra com un terrissaire modela l'argila. Els pilars, els baixos relleus, les figures, els passadissos, les torres i les intricades estructures arrencades bocí a bocí de la roca formen part del complex arquitectònic de 34 monestirs i altres edificis religiosos excavats durant segles al llarg dels més de dos quilòmetres d'aquesta muralla natural. Kailasanatha és un exemple únic de l'arquitectura rupestre a l'Índia. Com ho són, també, en l'àmbit pictòric, les belles pintures de les coves d'Ajanta, a un centenar de quilòmetres. Ajanta i Ellora amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.

La República Democràtica del Congo és la reserva del mite d'Àfrica, afirma l'antropòleg Joan Riera. Si bé també hi ha llocs on és millor no anar-hi, reconeix. I si hi vas, que sigui amb escorta armada. De fet, Joan Riera assegura que el Congo és un dels països més al límit que ha vist mai, i n'ha vist uns quants. "Hi veus la lluita per la supervivència", afegeix. Kinshasa apareix com una capital caòtica. Un caos fabulós, una gran disbauxa. Allà es tracta d'empènyer, i la gent riu, recorda Riera. Un monstre urbanístic on tot cau fet miques. Una urbs hostil i complexa, però fascinant. I enmig del caos, els "sappeurs", persones que han fet de l'elegància un tòtem. Autèntics dandis en l'estil i les maneres, com els seus predecessors colonials. Elegància enmig del caos, la pobresa més radical i la brutícia. Contrast dissonant. Explorem la República Democràtica del Congo amb Joan Riera, antropòleg.

A Jordi Mosoll li agrada explicar Taiwan com un país "fill del Japó". L'imperi japonès va colonitzar l'antiga illa de Formosa -avui dia, Taiwan- durant cinquanta anys. I els taiwanesos estan molt orgullosos de la seva relació amb l'arxipèlag veí del nord. De fet, aquells anys de coexistència els han valgut heretar moltes coses dels japonesos. Per exemple, una bona part de l'eficiència tecnològica adquirida per Taiwan neix de la relació amb el Japó. Si bé Sillicon Valley també hi va jugar un paper determinant. Jordi Mosoll viu a Taiwan des de fa cinc anys. Un país al qual no li va ser fàcil adaptar-se, per la barrera dels costums, la cultura i sobretot de la llengua. També pel nivell altíssim de la tecnologia, reflectit, fins i tot, en el gratacel més alt de la capital. El Tapei 101 deu el nom al llenguatge binari computacional. La mateixa geografia ordenada dels microxips sembla estar impresa en aquesta gran urbs asiàtica. Per Taiwan, amb Jordi Mosoll, fisioterapeuta i osteòpata.

Els viatges comercials a l'espai són possibles des de fa pocs mesos. És cert que alguns homes i dones corrents ja hi havien viatjat anys enrere, com Denis Tito el 2001, Mark Shuttleworth el 2002, Gregory Olsen el 2005, Anousheh Ansari el 2006, o Guy Laliberté el 2009, entre d'altres. I molts anys abans fins i tot ho havien fet la gossa Laika i el mico Ham, encara que no pas per la seva pròpia voluntat. Però ara s'ha obert la porta a fer d'aquesta mena de viatges una possibilitat real, cada cop més a l'abast de la mà. Si bé un viatge a l'espai és per a les persones un viatge a un lloc inhòspit. Potser el lloc més inhòspit que existeix a l'abast. Es tracta d'un viatge dur, en el qual passen coses. La primera ja passa així que t'enlaires en un coet. Durant uns instants la força de la gravetat fa que el teu cos pesi entre 3 i 4 cops més. Una persona de 75 quilos és com si en pesés vora 300! Els primers viatges comercials a l'espai, amb Toni Pou, periodista científic.

A Uganda, Miquel Rafa va sentir el despertar de la selva. Una cridòria eixordadora de milions d'éssers vius de totes les espècies. Uganda és un univers de selves, sabanes, llacs i altes muntanyes que fan que et remuntis als principis del temps, quan el món era tot just un brot tendre de verdor. La natura hi és tan omnipresent que pràcticament a només vint minuts de l'aeroport pots embarcar amb una piragua de fusta amb rumb als aiguamolls de Mabamba, i allà mateix començar a gaudir de la fauna salvatge vora l'Ukerewe, rebatejat Victòria per l'explorador britànic John Hanning Speke, seguint la tradició, en honor de la reina d'Anglaterra. Però pel biòleg Miquel Rafa, el llac només és el principi d'un extens periple que el porta a recórrer molts altres indrets naturals d'aquest país del cor de l'Àfrica. Per Uganda, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.

A Uganda, Miquel Rafa va sentir el despertar de la selva. Una cridòria eixordadora de milions d'éssers vius de totes les espècies. Uganda és un univers de selves, sabanes, llacs i altes muntanyes que fan que et remuntis als principis del temps, quan el món era tot just un brot tendre de verdor. La natura hi és tan omnipresent que pràcticament a només vint minuts de l'aeroport pots embarcar amb una piragua de fusta amb rumb als aiguamolls de Mabamba, i allà mateix començar a gaudir de la fauna salvatge vora l'Ukerewe, rebatejat Victòria per l'explorador britànic John Hanning Speke, seguint la tradició, en honor de la reina d'Anglaterra. Però pel biòleg Miquel Rafa, el llac només és el principi d'un extens periple que el porta a recórrer molts altres indrets naturals d'aquest país del cor d'Àfrica. Per Uganda, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.

Philae emergeix del Nil, a tocar d'Aswan, a l'Alt Egipte. Igual que Abu Simbel, el complex de temples es va salvar de les aigües del gran riu miraculosament. Però a més a més de la bellesa intrínseca de l'illa-temple, Philae tanca un secret. Aquí hi va viure el darrer reducte d'homes savis que sabien llegir i escriure amb els sistemes d'escriptura de l'època. A mitjan segle VI, l'emperador romà Justinià va tancar Philae, considerat el darrer reducte pagà de l'imperi bizantí, i se'n va endur presoners tots els sacerdots. A aquells homes savis se'ls va sotmetre a un judici sumaríssim on se'ls va acusar, sobretot, de saber llegir i escriure jeroglífics. A Philae s'hi conserva la inscripció d'Esmet-Akhom, l'últim text jeroglífic escrit pels sacerdots al temple d'Isis el 394 dC. Philae, amb Irene Cordón, doctora en arqueologia i història antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Philae emergeix del Nil, a tocar d'Aswan, a l'Alt Egipte. Igual que Abu Simbel, el complex de temples es va salvar de les aigües del gran riu miraculosament. Però a més a més de la bellesa intrínseca de l'illa temple, Philae guarda un secret. Aquí hi va viure el darrer reducte d'homes savis que sabien llegir i escriure els sistemes d'escriptura de l'època. A mitjan segle VI, l'emperador romà Justinià va tancar Philae, considerat el darrer reducte pagà de l'imperi bizantí, i se'n va endur presoners tots els sacerdots. A aquells homes savis se'ls va sotmetre a un judici sumaríssim on se'ls va acusar, sobretot, de saber llegir i escriure jeroglífics. Els romans van tancar els vells sacerdots al calabós i amb ells va morir la clau per desxifrar jeroglífics. Philae, amb Irene Cordón, doctora en arqueologia i història antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Durant anys, molts viatgers han observat atentament aquest territori i s'han qüestionat com travessar el desert del Taklamakan. Aquell de la vella llegenda de "qui hi entra no en surt". El Turquestan Oriental és una terra que ha acaparat l'imaginari de molts viatgers. Desolada i misteriosa a parts iguals. Els uigurs, el poble que l'habita des de fa segles, ha estat en part nòmada, de ben segur, forçat per les circumstàncies extremes. Enlloc és per estar-s'hi gaire temps. L'aigua i les pastures s'esgoten i cal cercar-ne de noves perquè els ramats puguin menjar i sobreviure. Igual que les persones que en depenen directament. Tampoc la capital s'escapa de la fascinació d'aquest país de "Les mil i una nits": Kashgar, estesa enmig de la pols com una catifa voladora. Però des de fa temps els uigurs són un poble sota sospita per la Xina, que n'exerceix un control ferri. El Turquestan Oriental, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

Durant anys, molts viatgers han observat atentament aquest territori i s'han qüestionat com travessar el desert del Taklamakan. Aquell de la vella llegenda de "qui hi entra no en surt". El Turquestan Oriental és una terra que ha acaparat l'imaginari de molts viatgers. Desolada i misteriosa a parts iguals. Els uigurs, el poble que l'habita des de fa segles, ha estat en part nòmada, de ben segur, forçat per les circumstàncies extremes.Tampoc la capital s'escapa de la fascinació d'aquest país de "Les mil i una nits": Kashgar, estesa enmig de la pols com una catifa voladora. Però des de fa temps els uigurs són un poble sota sospita per la Xina, que n'exerceix un control ferri. El Turquestan Oriental, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

El Sudan del Sud és gran com França però hi ha poc més d'un centenar de quilòmetres d'asfalt. La pluja tampoc ajuda. L'estació humida porta tempestes molt intenses que ho fan tot molt difícil. També és una terra de conflicte. Els habitants d'Ulang, per exemple, un llogarret remot del nord, es van haver de traslladar per la força en qüestió d'hores. Ho van deixar tot enrere. Se'n van anar amb la roba i poc més, van arribar a un altre lloc i van haver de començar de zero. Igor Barbero es planteja sovint com es pot començar de zero. Anys de recórrer aquest i molts altres escenaris de l'Àfrica Oriental li han permès constatar que per a molta gent d'aquesta àrea del planeta, la vida és una lluita constant. Per això no defalleix en l'intent de trobar vies d'esperança per a totes les persones que, com els habitants d'Ulang, han hagut de tornar a començar. "Vislumbres de África Oriental", amb Igor Barbero, periodista humanitari.

Fa un grapat de segles, Llucià de Samòsata va descriure un viatge a la Lluna al llibre "Històries verídiques" malgrat reconèixer que tot el que hi deia era mentida. Durant milers anys, homes i dones de tota mena, ja fossin astrònoms, filòsofs, científics, escriptors o cineastes, han observat el cel i han fabulat sobre els astres i l'univers desconegut. Tan desconegut com ho va ser la Terra mateixa per als exploradors pioners o els grans oceans per als primers navegants. Però no va ser fins fa tan sols unes dècades que l'home va poder posar un peu a la Lluna, i molt més recentment que ha pogut enviar robots a Mart, sondes més enllà del Sistema Solar o viatjar a l'espai exterior a bord de sofisticades naus. Tot plegat ha obert la traça als primers viatges interestel·lars. L'autoestopista galàctic, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

Fa prop de 2.300 anys, Eratòstenes de Cirene va mesurar la grandària de la Terra amb una precisió extraordinària, caminant amb un bastó. Uns segles després, Llucià de Samòsata va descriure un viatge a la Lluna al llibre "Històries verídiques" malgrat reconèixer que tot el que hi deia era mentida. Durant anys, homes i dones de tota mena, ja fossin astrònoms, filòsofs, científics, escriptors o cineastes, han observat el cel i han fabulat sobre els astres i l'univers desconegut. Tan desconegut com ho va ser la Terra mateixa per als exploradors pioners o els grans oceans per als primers navegants. Però no va ser fins fa tan sols unes dècades que l'home va poder posar un peu a la Lluna, i molt més recentment que ha pogut enviar robots a Mart, sondes més enllà del Sistema Solar o viatjar a l'espai exterior a bord de sofisticades naus. Tot plegat ha obert la traça als primers viatges interestel·lars. L'autoestopista galàctic, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

Fa més de mig segle, Sri Aurobindo i Mirra Alfassa, la Mare van tenir un somni visionari. Es van imaginar una ciutat universal on homes i dones d'arreu del món poguessin viure en pau i harmonia, per sobre de tots els credos, de totes les polítiques i de totes les nacionalitats. Volien aconseguir la unitat humana en un entorn sostenible. Aquell somni d'un nou principi va cristal·litzar en Auroville, la ciutat de l'Aurora. L'arquitecte Roger Anger es va encarregar del seu disseny i construcció. Anger va donar a Auroville la forma d'una galàxia que pivotava al voltant d'un vell ficus religiosa, just a la seva ànima, el Matri Mandir, l'àrea de pau. Des de llavors Auroville no ha deixat de perseguir mai el seu objectiu, el somni de la Mare, de crear un home nou, amb una nova consciència, capaç de viure en harmonia amb la terra que l'acull. Potser una utopia. Auroville i Pondicherry, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

Fa més de mig segle, Sri Aurobindo i Mirra Alfassa ("la Mare") van tenir un somni visionari. Es van imaginar una ciutat universal on homes i dones d'arreu del món poguessin viure en pau i harmonia, per sobre de tots els credos, de totes les polítiques i de totes les nacionalitats. Volien aconseguir la unitat humana en un entorn sostenible. Aquell somni d'un nou principi va cristal·litzar en Auroville, "la Ciutat de l'Aurora". L'arquitecte Roger Anger es va encarregar del seu disseny i construcció entre els estats de Tamil Nadu i la Unió Territorial de Pondicherry, a l'Índia. Anger va donar a Auroville la forma d'una galàxia que pivotava al voltant d'un vell ficus religiosa, situat just al seu cor, el Matrimandir, l'Àrea de Pau. Auroville i Pondicherry, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

Jenn Baljko i Lluís López Bayona ja fa quatre setmanes que caminen per Tailàndia i han arribat a Mae Sot, un dels punts fronterers amb la veïna Birmània. Les carreteres s'han anat fent més estretes i han guanyat pendent, el trànsit rodat és menys dens i les zones de conreu han deixat pas al bosc, cada cop més dens, gairebé jungla. També hi ha més controls. Vora la frontera, la policia circula amb vehicles atapeïts de joves immigrants que l'han travessat sense papers. A la zona de Mae Sot hi ha fins a nou camps de refugiats on van a parar persones, sobretot birmanes, que passen la frontera amb l'esperança de viure en un món millor. La Jenn i en Lluís rememoren el viatge que van fer a peu de Bangkok a Barcelona i entren a Birmània, terra de conflicte, mesos abans del cop d'estat que va derrocar el govern civil de la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi.

Jenn Baljko i Lluís López Bayona ja fa quatre setmanes que caminen per Tailàndia i han arribat a Mae Sot, un dels punts fronterers amb la veïna Birmània. Les carreteres s'han anat fent més estretes i han guanyat pendent, el trànsit rodat és menys dens i les zones de conreu han deixat pas al bosc, cada cop més dens, gairebé jungla. També hi ha més controls. Vora la frontera, la policia circula amb vehicles atapeïts de joves immigrants que han canviat de país sense papers. A la zona de Mae Sot hi ha fins a nou camps de refugiats on han anat a parar persones, sobretot birmanes, que passen la frontera amb l'esperança de viure en un món millor. La Jenn i en Lluís rememoren el viatge que van fer a peu de Bangkok a Barcelona i entren a Birmània, terra de conflicte, mesos abans del cop d'estat que va derrocar el govern civil de la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi.

L'Imperi Aericà és l'única nació del món que té un somriure a la bandera. Podríem dir, sense por d'equivocar-nos, que en aquesta micronació d'arrels canadenques fundada el 1987, per bé que no reconeguda oficialment, són partidaris de l'humor absurd. Erik Lis, el seu emperador, assegura ser un seguidor de la teoria del "ximplisme". En aquest sentit, el lema com a nació no deixa cap lloc al dubte: "Fem el món més estrany". I el criteri a seguir per la política exterior aericana, tampoc: "El món és ridícul, mantinguem-lo així". Certament han aconseguit el seu objectiu de fer el món més estrany. Com a fauna local afirmen tenir el pingüí nord-americà invisible i l'os subpolar. A l'espai "Geografies", ens fixem en l'Imperi Aericà amb el viatger, periodista i editor Sergi Ramis. Ell ens en descobrirà alguns secrets més.

Jacinta Mupeke és l'última dona nkhumbi d'Angola que fa el pentinat d'orella d'elefant. Pels pobles del país profund els pentinats eren un senyal d'identitat que indicava la pertinença a un grup d'edat o socioeconòmic. Però d'aquests pentinats gairebé només en queda el rastre en postals antigues de l'època dels portuguesos. La colonització, els missioners i la guerra van esborrar aquell món. O gairebé, perquè el coneixement va quedar amagat entre les dones més grans. Era el seu secret. Joan Riera recorre pobles i mercats a la recerca d'una pista. Pregunta a la gent i investiga, i s'endinsa a l'Angola profunda per saber què se n'ha fet d'aquells pentinats espectaculars. I es queda sense aigua ni menjar, encalla a la sorra, mentre persegueix amb passió el secret. És així com arriba a pobles on la gent gran no havia vist mai un encenedor. Un territori preciós esquitxat de baobabs mil·lenaris. Cercant la Jacinta Mupeke, amb Joan Riera, antropòleg.

Jacinta Mupeke és l'última dona nkhumbi d'Angola que fa el pentinat d'orella d'elefant. Però d'aquests pentinats gairebé només en queda el rastre en postals antigues de l'època dels portuguesos. Joan Riera recorre pobles i mercats a la recerca d'una pista. Pregunta a la gent i investiga, i s'endinsa a l'Angola profunda per saber què se n'ha fet d'aquells pentinats espectaculars. I es queda sense aigua ni menjar, encalla a la sorra, mentre persegueix amb passió el secret. És així com arriba a pobles on la gent gran no havia vist mai un encenedor. Un territori preciós esquitxat de baobabs mil·lenaris. Cercant la Jacinta Mupeke, amb Joan Riera, antropòleg.

La crida del bosc es va fer imperativa arran dels confinaments per la Covid-19. En Sergi, l'Oriol, l'Adrià i l'Erik es van plantejar de debò allò que, des de sempre, els havia rodat pel cap, sent al Montseny: intentar sobreviure una temporada llarga al bosc valent-se dels seus propis recursos. No era ben bé anar cap a terres salvatges, com va fer Chris McCandless quan es va endinsar a Alaska, però déu-n'hi-do. Al capdavall, el bosc era el seu hàbitat natural des de pràcticament sempre, el lloc on se sentien més a gust. Es veien capaços de poder sobreviure amb les plantes, les arrels i els fruits que ofereix la natura. Així, van triar un lloc que els va semblar idoni, bosc endins, van aixecar-hi una cabana i es van disposar a passar-hi un mes de vida. Però no va sortir com s'esperaven. La crida del bosc, al Montseny, amb Sergi i Oriol Monrabà, Erik Gámiz i Adrià Reales, boletaires, bosquerols i aventurers.

Els experts consideren el Yasuní, a la regió amazònica de l'Equador, com un dels parcs nacionals amb més biodiversitat del món. En una sola hectàrea de terreny s'han arribat a descriure fins a sis-centes espècies d'arbres diferents, més de les que hi ha localitzades a tot Europa. Calen 60 milions d'anys d'història geològica per poder gaudir d'una biodiversitat com aquesta. És per això que el Yasuní, igual que la veïna Reserva de Cuyabeno, és un lloc únic al món. Els números aclaparen: més de 600 espècies d'ocells, 200 de mamífers, prop de 140 d'amfibis, gairebé 300 de peixos. Però tot això no és res si es compara amb les més de cent mil espècies d'insectes... en una sola hectàrea de terreny. No ha de sorprendre que quan el naturalista arriba a aquest paradís se senti analfabet. El Parc Nacional del Yasuní, amb Carles Barriocanal, ornitòleg, doctor en Geografia per la UB.

Mexcaltitán és una localitat poc coneguda arreu. Una illa lacustre circular, tallada per canals navegables en nou porcions com si fos una Venècia mexicana. Kris Ubach la va descobrir per casualitat amb el nas enganxat al Google maps. Per arribar-hi, recorre una carretera de vegetació exuberant, amb parades de venda de fruita tropical en cada revolt. A banda de mangos, bananes i caramboles i cocos, també hi ha jaca, la fruita pudenta, d'origen asiàtic, que sembla carn. Dels mateixos colors de la fruita són les cases de Mexcaltitán i les banderoles que voleien lliures als carrerons. Es creu que aquesta petita illa de l'estat de Nayarit és la mítica Aztlán, el lloc des d'on els mexiques o asteques van sortir per establir-se a Tenochtitlán, a l'actual Mèxic. Viatge a Mexcaltitán, amb la viatgera de la Gran Anaconda, en marxa, Kris Ubach i les seves cròniques americanes.

Roger Canals va rebre un regal "enverinat". Era una petita figura d'una dona nua cavalcant un tapir amb els braços alçats que sostenien una pelvis. Llavors encara no ho sabia però tenia a les mans la figura de María Lionza, una divinitat amb rang nacional a Veneçuela. Interessat com estava per les cultures afroamericanes -que neixen de la trobada entre els indígenes, els esclaus africans, el catolicisme, etc.-, en Roger va fer les maletes i se'n va anar a Veneçuela per investigar a fons el mite de María Lionza. Va ser l'inici d'un llarg viatge que l'havia de portar fins al centre mateix del culte a la divinitat: la muntanya de Sorte, una mena de santuari dels esperits on els seguidors es troben per celebrar-hi cerimònies i rituals. Gairebé un món oníric envoltat per la selva de muntanya, boirosa. Grans arbres, altars i grups de gent encerclant mèdiums en trànsit per entrar en contacte amb la divinitat.

A l'Índia les dones organitzen rituals domèstics per vetllar pel benestar familiar. Quan es celebra un "vrat", literalment "vot", les dones pinten l'entrada de casa o el pati, si n'hi ha. Hi fan dibuixos geomètrics, una mena de mandales, per crear un espai sagrat, amb representació inclosa de la divinitat. I hi canten, hi expliquen els mites i hi fan ofrenes per protegir la família, la salut dels fills o l'economia domèstica. Un casament, un naixement, una lluna plena, serà un moment propici i favorable per celebrar un "vrat" i fer les peticions pertinents. Una religiositat femenina molt més pragmàtica i utilitària que la religió oficial dominada pels homes. De fet, la situació creada arran de la pandèmia ha portat els indis a obrir "coronatemples", és a dir, santuaris per fer rituals i cerimònies de protecció de la Covid-19. El vot de les dones amb Agustí Pániker, escriptor i editor especialista en història i antropologia de les religions.

Quan arribes a Abu Simbel i et quedes dret mirant els colossos de roca de la façana principal ets fas petit, petit. L'experiència s'ha de viure. La mirada se'n va més enllà de 3.200 anys enrere, en ple regnat de Ramsès II, l'únic faraó de tota la història d'Egipte que va fer erigir un temple a la seva estimada esposa, Nefertari. Aquest regal d'amor és un dels dos temples del complex egipci. Quan el 1813 l'explorador suís Johann Ludwig Burckhardt va topar amb un seguit de figures de roca mig enterrades a la sorra del desert, no sabia que aquelles estàtues colossals el fitaven des del passat remot. Burckhardt acabava de descobrir els temples d'Abu Simbel, si bé en aquell moment encara no ho sabia. Una meravella de l'antiguitat que l'aigua del llac Nasser no va arribar a negar gràcies a la perícia, la intel·ligència i la feina ingent de molts homes i dones perquè els temples que es veuen ara, en realitat, no ocupen la seva ubicació original.

A Ogimi, Okinawa, el professor de tenis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. El hobby nacional del Japó és fer anys. Per a la majoria de japonesos, arribar als cent anys és com un doctorat en la vida. A banda que, quan en fas 100, el govern t'envia un diploma. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatge al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

A Ogimi, Okinawa, el professor de tennis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Pel que sembla, en aquest poble japonès coneixen el secret de la longevitat. Ells, però, resten importància al fet. Afirmen que tot radica en la felicitat. Per viure molts anys, cal ser feliç. I per ser-ho, la gent d'Ogimi creu que el secret està en mantenir-se actiu, però amb coses que t'agradin i que t'aportin benestar. Qui més qui menys a Ogimi treballa al seu petit hort. Al poblet tots es reuneixen al voltant dels "Moais", agrupacions de gent gran, i s'ajuden els uns als altres en el que poden. Ah!, també mengen molta shiikwasa. I, evidentment, cada cop que algú altre de la comunitat fa 100 anys, ho celebren amb una gran festa. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatja al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Tenia 22 anys. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Una muntanya imponent, de quatre mil vuit-cents metres, que impacta, allà pelada i plena de forats, vigilant la ciutat. Aquest és un món on subjau la violència contra la dona. Aquella mateixa setmana hi havia hagut dos feminicidis. El masclisme hi té arrels profundes, al Cerro Rico. Però les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

Kris Ubach volia recórrer la 66 nord-americana, però els dinosaures, les ciutats fantasma, els extraterrestres i. en darrer terme, en Gerry la van desviar de la ruta. Era al volant del cotxe circulant per les carreteres desertes de Nou Mèxic quan enmig del no-res va aparèixer una rulot amb dos grans cartells. En un s'hi llegia "Ulleres de sol". En l'altre, "Déu t'estima, sempre ho ha fet". La Kris va sortir de la carretera, va pitjar el fre i va aturar el vehicle enmig d'un núvol de pols. I se'n va anar directa cap a la rulot per escoltar la increïble història d'en Gerry. Però de coses increïbles en passen moltes, en aquest estat nord-americà. Per exemple, no són pocs els que creuen a ulls clucs que l'any 1947 a la ciutat de Roswell s'hi va estavellar un ovni. No hi hem de veure res de l'altre món en el fet que la població estigui literalment presa per éssers d'un altre planeta. Gerry, a "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa.

A Catalunya, els monòlits verticals en forma d'agulla, isolats i de grans proporcions es diuen "cavall bernat", encara que res ens faci pensar en un cavall. Llegenda i etimologia ens porten per camins diferents a l'hora de determinar l'origen del nom. Discrepàncies a banda, de cavalls bernats n'hi ha un grapat d'escampats pel territori: a Sant Llorenç del Munt, a Platja d'Aro, a la Serra de Busa o a Montserrat, on, sens dubte, hi ha el més espectacular i, en conseqüència, el més cèlebre. També el de més difícil accés, per això va ser el darrer que es va aconseguir escalar. Entre els cavalls bernats més singulars, però, hi ha el de la Sagrada Família i el de les illes Medes, l'únic en el qual la via d'escalada arrenca des d'una barca. Els cavalls bernats de Catalunya, amb Joan Portell.

Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. Fins a l'extrem que la gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Les seves embarcacions de dos pisos eren casa seva i el seu món. La seva vida sencera. Fins que els van sedentaritzar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. La gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Fins que la falta de pesca i el zel de control del govern els van fer tocar de peus a terra. I ara viuen en cabanes de fusta i canya, envoltats de pelicans i altres ocells marins que capturen perquè els ajudin a seguir pescant i caçant. Vora l'aigua, esclar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tutmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els cuixites creien que quan un dels seus reis o reines es moria, la seva ànima ascendia al cel i es convertia en una estrella. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tuthmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Per entendre's amb la gent mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. El cert és que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. En Lluís va calcular que si saludava la gent, un 95% de les persones li retornaven la salutació amb un somriure, un 3% se'l quedaven mirant i un 2% no li feien cas. Avançaven a uns 3 o 4 quilòmetres per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis dels llocs que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que almenys d'entrada no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís, també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

Per entendre's mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques que els podien caldre: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. I això que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. Avançaven a uns 3 o 4 km per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis del lloc que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

En vietnamita, la síl·laba "ma" pot voler dir "fantasma", "però", "galta", "mare" (al sud del Vietnam), "tomba", "cavall" o "esqueix de planta d'arròs". Només cal canviar el to perquè canviï també el significat. Per a l'arròs també hi ha un munt de paraules, en funció del tipus de cereal, de si és cuit, cru, enganxós o si et refereixes a la planta pròpiament. No és fàcil, per a nosaltres, parlar o entendre cap de les anomenades llengües viètiques, d'ús comú sobretot al Vietnam, però també a la Xina, Cambodja, Bangladesh, el Nepal, Tailàndia i, fins i tot, a l'Índia. Segons el lingüista David Valls, de llengües viètiques n'hi ha una dotzena. Moltes ni tan sols estan documentades, com el maliêng, del qual als 90 només en quedaven uns dos-cents parlants, inclòs Albert Badosa. "Viatgem" al Vietnam amb els lingüistes David Valls i Albert Badosa, estudiós del maliêng.

En vietnamita, la síl·laba "ma" pot voler dir "fantasma", "però", "galta", "mare" (al sud del Vietnam), "tomba", "cavall" o "esqueix de planta d'arròs". Només cal canviar el to perquè tingui un significat o un altre. No és fàcil, per a nosaltres, parlar o entendre cap de les anomenades llengües viètiques, d'ús comú sobretot al Vietnam però també a la Xina, Cambodja, Bangladesh, el Nepal, Tailàndia i, fins i tot, a l'Índia. "Viatgem" al Vietnam amb els lingüistes David Valls i Albert Badosa, estudiós del maliêng.

El que més va sorprendre Pau Farràs quan va arribar a Haití van els porcs, les cabres i les gallines espigolant lliurement pels carrers de la capital, Port-au-Prince. També va quedar xocat pels forats que corcaven l'asfalt... als carrers on n'hi havia. Després, pel soroll i pels rius literalment coberts de brutícia i deixalles de tota mena. Si bé el que més el va desconcertar va ser la capacitat de resiliència de la gent davant els desastres de tota mena que sovint devasten Haití, ja siguin naturals o humans. "La maledicció d'Haití", afirma Pau Farràs "és haver aconseguit el que ningú més havia pogut aconseguir: la llibertat." Els protagonistes van ser esclaus revoltats en massa contra l'ocupació colonial francesa, just dos anys després de la presa de la Bastilla a París. Haití va ser el segon estat de tot el món que va aconseguir la independència després dels Estats Units, malgrat que a Europa gairebé ningú en va parlar. Viatge a Haití amb Pau Farràs, periodista.

El que més va sorprendre Pau Farràs quan va arribar a Haití va ser veure porcs, cabres i gallines espigolant lliurement pels carrers de la capital, Port-au-Prince. També va quedar xocat pels forats que corcaven l'asfalt als carrers que en tenien, o per l'hàbit de la gent de menjar pel carrer. Després, pel soroll i els rius literalment coberts de brutícia i deixalles de tota mena. Si bé el que més el va desconcertar va ser la capacitat de resiliència de la gent davant els desastres de tota mena que sovint devasten Haití, ja siguin naturals o humans. Viatge a Haití amb Pau Farràs, periodista.

A Madagascar treuen els morts a ballar. En aquesta curiosa illa de l'oceà Índic els funerals són un esdeveniment essencial en la vida de molts pobles i el culte als ancestres és una prioritat. Els betsileo i sobretot els merina de les terres altes centrals tenen celebren el famadihana, el retorn de la mort o dels ossos. Una mena de segon, tercer o quart enterrament. Un gran esdeveniment festiu que s'organitza quan els vius reben senyals de l'avantpassat; tot seguit un endeví determina el dia més propici per a la celebració, basant-se en els estels. El famadihana aplega tots els parents del difunt. És llavors quan se'l desenterra, se'n netegen els ossos, se li canvia la mortalla i... el treuen a ballar. Cal parar atenció durant tot el procés perquè, si els rituals no es fan bé, l'esperit del difunt pot quedar exclòs de la comunitat dels ancestres i esdevé una ànima errant. El famadihana, el viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltran.

Quan camines pel Garraf no et pots imaginar l'univers que s'obre sota els teus peus. El Garraf és un massís càrstic de la Serralada Litoral, modelat per l'aigua que s'hi ha anat escolant durant milions d'anys. Per això, més enllà del món que es percep a la superfície, poblada de margallons i espècies diverses de plantes i flors, n'hi ha un altre de molt més profund, una mena d'inframon abrupte constituït per unes quatre-centes coves i cavitats, però també llacs, rius i avencs de tot tipus, alguns dels quals s'enfonsen més de cent metres en l'obscuritat absoluta. Caminem pel relleu trencat del massís del Garraf amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog. A l'espai "Camins de casa".

Des dels temps antics, Núbia, a cavall de l'Egipte i el Sudan actuals, ha estat una terra cobejada. A banda de dipòsits d'or en superfície, la regió era una mena de corredor entre el Mediterrani i el centre d'Àfrica, solcat per caravanes de camells portadors d'encens, pells de lleopard, plomes i ous d'estruç, entre molts altres productes exòtics. Vet aquí la raó per la qual enmig de les dunes del desert emergeixen, encara avui dia, prop de 300 piràmides. Són l'únic vestigi monumental de l'antiga Meroe que ha estat capaç de desafiar el pas del temps i dels homes, àvids de tresors. Es tracta d'un conjunt fabulós de tombes de personatges importants de l'època. Reis i reines amb grans privilegis, com ho era poder gaudir de construccions de pedra en forma de rampa per facilitar-los l'accés al cel. Viatgem a Meroe, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Des dels temps antics, Núbia, a cavall entre l'Egipte i el Sudan actuals, ha estat una terra molt cobejada. A banda de dipòsits d'or en superfície, la regió era una mena de corredor entre el Mediterrani i el centre d'Àfrica, solcat per caravanes de camells carregats amb encens, pells de lleopard, plomes i ous d'estruç, entre molts altres productes exòtics. Vet aquí la raó per la qual enmig de les dunes del desert emergeixen, encara avui dia, prop de 300 piràmides. Es tracta de l'únic vestigi monumental de l'antiga Meroe que ha estat capaç de desafiar el pas del temps i dels homes, àvids de tresors. Viatgem a Meroe, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

A l'illa de Märket, al mar Bàltic, cal revisar la frontera cada 25 anys. Aquest petit "skerry", aflorament rocallós, de només 200 metres de llargada, deshabitat, està travessat per la frontera estatal més complicada del món, entre Suècia i Finlàndia. El far és l'únic testimoni dels vuit girs que fa aquí la línia imaginària que parteix en dos el territori. Però no és l'únic cas de fronteres retorçades. L'illot dels Faisans, a la desembocadura del riu Bidasoa, n'és un altre. Es tracta d'un espai en disputa entre els estats espanyol i francès, que, incapaços de posar-se d'acord sobre si era d'uns o dels altres, el 1659 van decidir que cada sis mesos canviaria de mans. Així doncs, cada any, l'1 de gener i l'1 de juliol l'illot passa de ser francès a espanyol i viceversa. Però aquest només és el principi, perquè al món hi ha més d'un centenar d'illes compartides per dos estats o països. En repassem les particularitats geogràfiques amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

A l'illa de Märket, al mar Bàltic, cal revisar la frontera cada 25 anys. Aquest petit "skerry", aflorament rocallós, de només 200 metres de llargada, deshabitat, està travessat per la frontera estatal més complicada del món, entre Suècia i Finlàndia. El far és l'únic testimoni dels vuit girs que fa aquí la línia imaginària que parteix en dos el territori. Però no és l'únic cas de fronteres retorçades. Al món hi ha més d'un centenar d'illes compartides per dos estats o països. En repassem les particularitats geogràfiques amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

"M'havia promès viure com un ermità, al fons dels boscos, abans de complir els quaranta anys". Ho afirma Sylvain Tesson, el polifacètic aventurer, escriptor, geòleg, viatger i escriptor francès. Per això va decidir instal·lar-se durant sis mesos en una cabana a la vora del llac Baikal, a la punta del cap dels Cedres del Nord, a Sibèria. Un exili voluntari a 120 quilòmetres del poble més proper. Sense cap veí ni rutes d'accés. Amb un hivern amb temperatures de 30 graus sota zero i un estiu amb ossos a la ribera. El que per a molts podria semblar una bogeria per a en Tesson es tractava ni més ni menys que del paradís. Allà, afirma, va inventar una vida sòbria i bella. Reduïda a gestos simples. Conclou: "La immobilitat em va donar el que ja no em donava el viatge". La vida simple, de Sylvain Tesson és una de les propostes literàries de l'editor, escriptor i viatger Enric Soler. A l'espai "Rius de tinta" d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".

"M'havia promès viure com un ermità, al fons dels boscos, abans de complir els quaranta anys." Ho afirma Sylvain Tesson, el polifacètic aventurer, escriptor, geòleg, viatger i escriptor francès. Per això es va instal·lar durant sis mesos en una cabana a la vora del llac Baikal, a la punta del cap dels Cedres del Nord, Sibèria. Allà, afirma, va inventar una vida sòbria i bella. Reduïda a gestos simples. "La immobilitat", conclou, "em va donar el que ja no em donava el viatge". La vida simple, de Sylvain Tesson, és una de les propostes literàries de l'editor, escriptor i viatger Enric Soler. A l'espai "Rius de tinta" d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a gairebé els cinquanta metres. Però tot i que són els arbres més alts de Catalunya, alguns d'ells, amb més d'un segle i mig d'existència, no deixen de ser "infants". Sobretot si els comparem amb el General Sherman, la sequoia vermella de la Giant Forest del Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia, amb una edat estimada d'entre dos mil tres-cents i dos mil set-cents anys. L'Arborètum de Masjoan, d'Espinelves, és sens dubte una gran catedral arbòria. Però més enllà del que podem abastar amb la mirada, certament hi ha un bosc invisible. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a gairebé els cinquanta metres. Però tot i que són els arbres més alts de Catalunya, alguns d'ells, amb més d'un segle i mig d'existència, no deixen de ser "infants". Sobretot si els comparem amb el General Sherman, la sequoia vermella de la Giant Forest del Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia, amb una edat estimada d'entre dos mil tres-cents i dos mil set-cents anys. L'Arborètum de Masjoan, d'Espinelves, és sens dubte una gran catedral arbòria. Però més enllà del que podem abastar amb la mirada, certament hi ha un bosc invisible. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a fregar els cinquanta metres. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

A la Xina hi ha la creença que cal iniciar el viatge més llarg ben equipat. I com que mai se sap què ens pot caldre en el més enllà, hi ha botigues pensades per satisfer les necessitats de tothom. Fins no fa gaire n'hi havia prou de comprar algun detall, com ara falsos paquets de cigarretes o feixos de bitllets de mentida que els parents del difunt incineraven en el seu honor. Però els temps evolucionen i el nou capitalisme xinès ha canviat les cigarretes per Lamborghinis o mansions amb piscina com a bens considerats imprescindibles per als avantpassats en la seva altra vida. Això sí, en miniatura. És a la festa del Quingming, o el dia de la neteja de les tombes, el moment més indicat perquè els familiars visitin els sepulcres dels seus avantpassats, els netegin i els ofereixin regals. El viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltrán.

A la Xina hi ha la creença que cal iniciar el viatge més llarg ben equipat. I com que mai se sap què ens pot caldre en el més enllà, hi ha botigues pensades per satisfer les necessitats de regals per a tothom. La festa del Qingming, o dia de la neteja de les tombes, és el moment més indicat perquè els familiars visitin els sepulcres dels seus avantpassats, els netegin i els ofereixin els seus regals. El viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltran.

"I ja podem dir que el món és rodó". Joan Antoni Afonso i Laura Alameda toquen moll finalment al Port de la Selva, a l'Empordà i, en última instància, a Barcelona. Culminen, d'aquesta manera, el seu llarg periple de navegació al voltant del món, empesos pel vent. "Cinc anys sense mitjons". Sense mitjons perquè, durant tot aquest temps, han caminat descalços per la coberta del Talula, el veler que els ha permès culminar l'aventura. Enrere queden anys d'incerteses, temors, enrabiades i desesperació, però també d'il·lusions, alegries, plaers i de satisfacció d'haver conclòs amb èxit un somni a l'abast de molt pocs. Com diu en Joan Antoni, han estat "cinc anys vivint en una casa petita, de dotze metres, però amb una terrassa immensa que és el món". Tots en guardarem un bell record.

Fi de viatge. Joan Antoni Afonso i Laura Alameda toquen moll finalment al Port de la Selva, a l'Empordà i, en última instància, a Barcelona. Culminen, d'aquesta manera, el seu llarg periple de navegació al voltant del món, empesos pel vent. "Cinc anys sense mitjons". Com diu en Joan Antoni, han estat "cinc anys vivint en una casa petita, de 12 metres, però amb una terrassa immensa que és el món". Tots en guardarem un bell record.

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paramaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les comunitats saamaka. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. No en va la Guaiana francesa és una col·lectivitat d'ultramar de França, on els gendarmes s'encarreguen de l'ordre públic i l'economia forma part de la zona euro. Però la Mònica volia descobrir moltes més coses dels saamaka, no només de la llengua que parlen sinó de la seva mateixa forma de viure. I per accedir amb bon peu a una comunitat saamaka cal saber com fer-ho i complir els rituals establerts. El saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paramaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les darreres comunitats saamaka. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. No en va la Guaiana francesa és una col·lectivitat d'ultramar de França, on els gendarmes s'encarreguen de l'ordre públic i l'economia forma part de la zona euro. Però la Mònica volia descobrir moltes més coses dels saamaka, no només de la llengua que parlen sinó de la seva mateixa forma de viure. I per accedir amb bon peu a una comunitat saamaka cal complir els rituals pertinents. A la recerca dels saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paranaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les comunitats saamaka, en pobles de bellíssimes construccions de fusta. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. El saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

A l'eix cafeter de la vall del Cauca, a Colòmbia, no només hi ha cafè, també hi ha ocells. De fet, Colòmbia es considera el país del món amb més espècies d'aus, un dels indicadors més comuns de biodiversitat. Se n'hi poden observar vora 2.000 de diferents. No és estrany, doncs, que sigui a Pereira, capital del departament de Risaralda i principal ciutat de l'eix cafeter, on cada any s'organitza el Festival dels Ocells: un certamen entre muntanyes entapissades de camps de cafè i selves verges emboirades. Aquí les guerrilles han deixat pas als ocells, que voleien lliures enmig de torrents d'aigües revoltades, barrancs i raconades secretes. La sensació quan t'endinses al bosc tancat és de paradís primigeni, intocat. Una bioregió prohibida durant dècades que ara podem recórrer a la recerca d'ocells amb plomatges de fantasia . Amb el biòleg Miquel Rafa.

A l'Eix Cafeter de la vall del Cauca, a Colòmbia, no només hi ha cafè, també hi ha ocells. De fet, Colòmbia es considera el país del món amb més espècies d'aus, un dels indicadors més comuns de biodiversitat. Se n'hi poden observar vora 2.000 de diferents. Una bioregió prohibida durant dècades que ara podem recórrer a la recerca d'ocells amb plomatges de fantasia. Amb el biòleg Miquel Rafa.

El Pakistan és un país extens, també d'extrems, molt divers i, fins a cert punt, contradictori. Potser parlem de molts països. És un "Frankenstein", diu l'antropòleg Joan Riera. Un país fill d'un gran riu, l'Indus, que el travessa pel bell mig de punta a punta, des de la serralada de l'Hindu Kush, al nord, fins a la desembocadura al mar d'Aràbia. Allà dalt, entre els cims punxeguts de l'Hindu Kush i el Karakorum, hi ha algunes de les valls més fascinants i enigmàtiques de la Terra. La vall de Hunza, per exemple, regió descrita al Mahabharata indi, que podria haver inspirat el Xangri-La de James Hilton. O les valls dels Kalasha, a Chitral, poblades pels kalash, els kafirs negres. Politeistes resistents enmig d'un mar islàmic, que adoren ídols tallats en fusta, els gandao. Amb altars cerimonials enmig del bosc, a les parts altes de les valls, des d'on els xamans en trànsit invoquen Mahandeu, el gran deu dels kalash. Descobrint el Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

El Pakistan és un país extens, també d'extrems, molt divers i, fins a cert punt, contradictori. Potser parlem de molts països. És un "Frankenstein", diu l'antropòleg Joan Riera. Un país fill d'un gran riu, l'Indus, que el travessa pel bell mig de punta a punta, des de la serralada de l'Hindu Kush, al nord, fins a la seva desembocadura al mar d'Aràbia. Allà dalt, entre els cims punxeguts de l'Hindu Kush i el Karakorum, hi ha algunes de les valls més fascinants i enigmàtiques de la Terra. La vall de Hunza, per exemple, regió descrita al Mahabharata indi, que podria haver inspirat el Shangri-la de James Hilton. Pel nord del Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

Mongòlia se'ns presenta en l'imaginari com un tapís verd infinit, tot i que aquesta imatge només es veu a l'estiu i a les zones d'estepa. Però Mongòlia també té muntanyes. És a l'"aimag" (província) de Bayan-Ölgii, als peus dels massís de l'Altai, a l'extrem oest del país, on habiten els kazakhs, poble nòmada, coneguts per una de les seves grans aficions: l'ensinistrament d'àligues per caçar. Ölgii, la capital, és una modesta però extensa població al peu de les muntanyes, amb carrers de terra, pocs edificis i molts "gers". De fet, les tendes circulars dels kazakhs formen barris. Ölgii és el nucli de la comunitat kazakh, que en aquest cas ha aparcat temporalment el nomadisme i fa vida a la ciutat. Però l'antropòleg Francesc Bailón es dirigia cap als campaments kazakhs de les muntanyes de l'Altai. Calia travessar desenes de quilòmetres d'estepa deserta per pistes de terra, creuar portes solitàries i deixar enrere parades d'autobús que esperaven passatgers enmig del no-res.

Mongòlia se'ns apareix en l'imaginari com un tapís verd infinit. Tot i que aquesta imatge només és a l'estiu i a les zones d'estepa. Però Mongòlia també té muntanyes. És a l'"aimag", 'província', de Bayan-Ölgii, als peus dels massís de l'Altai, a l'extrem oest del país, on viuen els kazakhs, poble nòmada, coneguts per una de les seves grans aficions: l'ensinistrament d'àligues per caçar. Ölgii, la capital, és una petita però extensa població al peu de les muntanyes, amb carrers de terra, pocs edificis i moltes "gers". De fet, les tendes circulars dels kazakhs formen barris. Ölgii és el nucli de la comunitat kazakh, que en aquest cas ha aparcat temporalment el nomadisme i fa vida a la ciutat. Però l'antropòleg Francesc Bailón es dirigia cap als campaments kazakhs de les muntanyes Altai. Calia travessar desenes de quilòmetres d'estepa deserta per pistes de terra, creuant portes solitàries i deixant enrere parades d'autobús que esperaven passatgers enmig del no-res.

Algun cop, passejant per Khartum, hi ha hagut persones que s'han acostat a la doctora Cordón per preguntar-li si ens creiem de debò que Bin Laden és mort. O que li han demanat: "A quanta gent us maten, a vosaltres, a les manifestacions?", acostumats com estan els sudanesos a la "normalitat" de tenir víctimes en cada protesta. Des d'Europa sovint es té una imatge del Sudan com un país tancat, sotmès a l'estricta obediència de la xaria, la llei islàmica. Però al carrer, Bin Laden no és en boca de gairebé ningú, assegura Irene Cordón, malgrat que en ple lideratge d'Al Qaida el Sudan va ser terra d'aixopluc. Khartum, la capital, és una ciutat curiosa. La mítica Khartum, escenari de mil batalles, de la confluència del Nil blau i el blanc, lloc de pas de les "caravanes dels 40 dies" i punt de partida de les expedicions a Meroe, antiga capital del Regne de Kush. Viatge al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Algun cop, passejant per Khartum, hi ha hagut persones que han preguntat a la doctora Cordón si ens creiem de debò (a Occident) que Bin Laden és mort. O que li han demanat: "A quanta gent us maten, a vosaltres, a les manifestacions?", acostumats com estan els sudanesos a la "normalitat" de tenir víctimes en cada protesta. Des d'Europa sovint es té una imatge del Sudan com un país tancat, sotmès a l'estricta obediència de la xaria, la llei islàmica. Però un cop al carrer, de Bin Laden no en parla gairebé ningú, assegura Irene Cordón, malgrat que en ple lideratge d'Al Qaida el Sudan el va aixoplugar. Khartum, la capital, és una ciutat curiosa. La mítica Khartum, escenari de mil batalles, de la confluència del Nil blau i el blanc, lloc de pas de les "caravanes dels 40 dies" i punt de partida de les expedicions a Meroe, antiga capital del Regne de Kush. Khartum, entre dos Nils, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Els antics mexiques consumien una mena de beuratge que els connectava amb les deïtats. O això és el que es creien. Havien après que tallant i deixant fermentar les penques d'una agave de les que creixien a la seva terra, en sortia el preuat suc, "la beguda dels déus". Evidentment, es tractava d'un beuratge reservat exclusivament als nobles i als sacerdots. Amb el temps i, sobretot, amb l'arribada dels "conquistadores", les tècniques d'elaboració primitives es van sofisticar. I aquella poció inicial va derivar cap al mescal i els seus derivats, com el tequila, elaborat a partir de l'agave blava o tequilana. Tan famós es va fer el licor, que hi ha un poble a Mèxic que li va cedir el seu nom, Tequila. Viatgem a Tequila, a 65 quilòmetres de Guadalajara, a l'oest de Jalisco, per tastar el seu licor dels déus, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Els antics mexiques consumien una mena de beuratge que els connectava amb les deïtats. O això és el que es creien. Evidentment, es tractava d'una poció reservada exclusivament als nobles i als sacerdots. Amb el temps i, sobretot, amb l'arribada dels "conquistadores", les tècniques d'elaboració primitives es van sofisticar. I aquella beguda inicial va derivar cap al mescal i els seus derivats, com el tequila, licor elaborat a partir de l'agave blava o tequilana. Tequila, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Xavier Moret viatja fins als confins de Qinghai, a la històrica regió tibetana d'Amdo. I s'endinsa en territori khampa. Fa anys, aquests guerrers llegendaris atemorien els viatgers que gosaven aventurar-se a la seva terra. El Regne de Kham ocupava un terç del nord-est del Tibet històric, repartit entre l'actual Regió Autònoma del Tibet i les províncies xineses de Sichuan, Yunnan i Qinghai. Es tracta d'un territori molt accidentat, amb grans muntanyes. Una regió de cultura tibetana, amb grans monestirs, alguns dels quals estan situats en espais remots de difícil accés. Terra vigilada de prop pel règim xinès a través dels controls policials establerts arreu del camí. Sobretot, la regió d'Ü-Tsang i Lhasa, la històrica capital tibetana. "No ho posen fàcil, els xinesos", assegura Moret. "Volen que vegis el Tibet que ells volen que vegis, no el Tibet que tu voldries veure".

Xavier Moret viatja fins als confins de Qinghai, a la històrica regió tibetana d'Amdo. I s'endinsa en territori khampa. Fa anys, aquests guerrers llegendaris atemorien els viatgers que gosaven aventurar-s'hi. El Regne de Kham ocupava un terç del nord-est del Tibet històric, repartit entre l'actual regió autònoma del Tibet i les províncies xineses de Sichuan, Yunnan i Qinghai. Es tracta d'un territori molt accidentat, amb grans muntanyes; una regió de cultura tibetana, amb grans monestirs, alguns dels quals situats en espais remots de difícil accés. Terra vigilada de prop pel règim xinès a través dels controls policials establerts arreu del camí. Sobretot la regió d'Ü-Tsang i Lhasa, la històrica capital tibetana. "No ho posen fàcil, els xinesos", assegura Moret. "Volen que vegis el Tibet que ells volen que vegis, no el Tibet que tu voldries veure".

L'emperador Adrià va voler honrar la mort d'Antínous amb un santuari a la llavors província romana d'Egipte. El gran amor del cèsar s'havia ofegat al Nil, just el dia de l'aniversari del traspàs d'Osiris, déu de la mort i del més enllà. Adrià volia que la gent venerés Antínous, confós amb Osiris. Amb el temps, aquell lloc de pelegrinatge va esdevenir ciutat. Antinòupolis, dedicada a Osiris Antínous, va créixer enriquida per les taxes que gravaven les mercaderies que anaven a Roma. I va ser la capital del Regne Mitjà d'Egipte fins que els àrabs la van devastar. La sorra del desert va fer la feina restant, esmolant primer i enterrant després temples, palaus i altra mena de construccions més modestes. Fins a fer desaparèixer del tot la ciutat i abocar-la a l'oblit dels homes i al silenci etern. Almenys, fins al rescat dels arqueòlegs. Antinòupolis, primera aturada a les ciutats del silenci, un recorregut per les urbs més resplendents del passat.

L'emperador Adrià va voler honrar la mort d'Antínous amb un santuari a la llavors província romana d'Egipte. El gran amor del cèsar s'havia ofegat al Nil, just el dia de l'aniversari del traspàs d'Osiris, déu de la mort i del més enllà. Adrià volia que la gent venerés Antínous, confós amb Osiris. Amb el temps, aquell lloc de pelegrinatge es va convertir en una ciutat. Antinòupolis, dedicada a Osiris Antínous, va créixer enriquida per les taxes que gravaven les mercaderies que anaven a Roma. I va ser la capital del Regne Mitjà d'Egipte fins que els àrabs la van devastar. La sorra del desert va fer la resta de la feina, esmolant primer i enterrant després temples, palaus i altra mena de construccions més modestes. Fins a fer desaparèixer del tot la ciutat i abocar-la a l'oblit dels homes i al silenci etern. Almenys, fins que la van rescatar els arqueòlegs. Antínou, primera aturada a les ciutats del silenci, un recorregut per les urbs més resplendents del passat.

Viatgem al país de l'etern cel blau, al cor d'Àsia, amb les seves estepes infinites. En el passat, els xinesos van anomenar els mongols "el poble mòbil", perquè els veien passar cavalcant amunt i avall. Els mongols són hàbils genets. Genguis Kan comptava amb guerrers capaços de muntar sense deixar de disparar mai els seus arcs. Tan ferotges eren les hordes mongoles, que els xinesos, impotents, van veure en la construcció d'una gran muralla l'única manera de barrar-los el pas. Però tampoc els va servir. Les coses han canviat molt a les estepes de Mongòlia i a la seva capital, Ulan Bator, si bé els mongols encara aprenen abans a cavalcar que a caminar. Més d'un 30% són nòmades. Fins i tot aquells que s'han hagut de fer sedentaris i han plantat la ger en una ciutat mantenen l'ànima errant. Primera aturada a Ulan Bator, camí de les estepes kazakhs, amb l'antropòleg Francesc Bailón.

En nàhuatl, la llengua dels antics mexiques, n'hi deien "monstre aquàtic". Però tant ells com els purépetxes el consumien i el feien servir per guarir-se. Aquesta estranya salamandra, l'axolot, els servia de medecina. Els vells habitants de Michoacán en feien ungüents i xarops perquè el "monstre" en qüestió tenia una rara capacitat per regenerar-se. Més recentment també s'ha constatat que si se'ls extirpa una part del cervell o de la medul·la espinal la regeneren igualment. La tradició medicinal a partir dels axolots s'ha perpetuat fins a l'actualitat, però ara qui n'extreu xarops i ungüents són les monges d'un convent. Per estrany i contradictori que pugui semblar, elles creuen que la seva "ciència" perpetua i garanteix la pervivència de l'estranya criatura. Al capdavall, el fet d'extreure'n medecines fa que en tinguin cura i vetllin per la seva preservació al seu hàbitat natural dels llacs Xochimilco o Pátzcuaro. Viatge a Michoacán, amb el periodista Jordi Canal-Soler.

Fa una cinquantena d'anys un ferrer de la Vall d'en Bas, va habilitar un camí directe per pujar al Puigsacalm. I va equipar una escletxa per ascendir directament per la canal Fosca. I és que el Puigsacalm és una muntanya amb moltes cares. Depèn de per on es miri. N'hi ha que són amables, però d'altres són feréstegues. L'estat d'ànim pot influir a l'hora de triar un camí o un altre per enfilar-s'hi. Si optes per la passejada, pots fer camí des Vidrà o Ciuret, al Vidranès, o des del coll de Bracons, per la font de la Tornadissa. Però en Joan Portell ha optat per la dificultat i pren el camí de Joanetes per enfilar-se pels ganxos nous. Ara bé, sigui quin sigui el camí triat, cal seguir-ne la traça i no sortir-ne. "Ni els boscos ni els prats són de tothom", recorda en Joan. "Hi ha pagesos, llenyataires i propietaris forestals que s'encarreguen d'explotar-ho." Ascensió al Puigsacalm, amb Joan Portell, pedagog, escriptor i excursionista.

Quan Marc Rovira es va esmunyir fins al front de guerra de la República d'Artsakh o l'Alt Karabakh, el conflicte amb l'Azerbaidjan ja s'intuïa. Trinxeres, sacs terrers i combois militars que anaven amunt i avall. L'Alt Karabakh és una petita illa de població armènia cristiana a l'interior de l'Azerbaidjan islàmic. Un no-país, perquè cap estat del món reconeix la seva independència proclamada de facto el 1991. La nova República d'Artsakh, nom armeni de la regió, està en rebel·lió amb l'estat al qual pertany, l'Azerbaidjan. Les friccions i els xocs armats entre armenis i àzeris ha estat constant des de la desintegració de la Unió Soviètica, de la qual els uns i els altres van formar part. Els quatre anys de guerra entre el 1988 i el 1992 van deixar trenta mil morts i el conflicte de 40 dies més recent n'hi ha afegit uns quants milers més. L'odi és massa profund en aquesta terra per deixar lloc a la pau. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Marc Rovira, agent rural i viatger.

A l'illa de Sark, l'estat independent més petit de la Mancomunitat Britànica de Nacions, no es va abolir el feudalisme fins al 2008. Aquell any a Sark, integrada a l'arxipèlag de les illes Anglonormandes, al canal de la Mànega, hi va haver eleccions lliures per primer cop en tota la seva història i els súbdits del senyor de l'illa van esdevenir ciutadans. Tot va començar a canviar amb l'arribada de dos germans bessons multimilionaris que van desembarcar a l'illa atrets, entre altres coses, pel fet que no s'hi pagaven impostos de cap mena. Els germans Barclay van comprar Brecqhou, la germana petita de Sark, s'hi van establir i van fer-hi construir el seu castell. Van tancar l'illot i van prohibir-hi l'accés a tothom, inclosos els pescadors que tradicionalment hi havien anat a tirar la xarxa. I això només va ser el principi. Viatge a l'illa de Sark, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

Conten els primers europeus que van explorar l'arxipèlag de les illes Vaygach, al mar de Kara, que hi van trobar restes de sacrificis humans. El navegant neerlandès William Barentsz va deixar escrit en els seus diaris de viatge que en arribar a aquesta terra sagrada dels nènets, entre la península de Iamàlia i l'illa de Nova Terra, va descobrir-hi prop de quatre-cents tòtems amb sang i restes orgàniques a la base. Quan els exploradors russos van arribar a la remota terra siberiana, es van sorprendre que els nènets sempre tinguessin la boca i les mans tacades de sang, i es van pensar que es menjaven les persones. La llegenda sobre la suposada antropofàgia dels nènets es va estendre arreu. Tant que al principi els anomenaven "samoiede", en referència al consum de carn humana. No va ser fins passats els anys que es va descobrir que la sang dels nènets era pel costum de menjar carn crua, però de ren i d'altres animals. Viatge a la península de Iamàlia, amb Francesc Bailón, antropòleg.

A la Fête Guédé d'Haití els morts hi estan convidats. Es tracta d'una celebració que es fa cada novembre en honor dels ancestres dels haitians. De fet, els guédé són els esperits dels ancestres, dels avantpassats. La Fête Guédé es fa tant per honorar els morts com per celebrar la vida. Fenòmens de possessió inclosos. Enmig de les celebracions, els esperits dels ancestres posseeixen els cossos d'alguns creients. Els munten en ple carrer. Tot acompanyat de música, amb bandes de percussió que fan servir tambors i maraques. La Fête Guédé, amb el periodista Adolf Beltran.

Diu la tradició que només néixer, un eixam d'abelles va cobrir el cos indefens del petit príncep. Veient el miracle, la reina mare va exclamar: "Lalibela! Lalibela!", que vol dir literalment "les abelles reconeixen la seva sobirania". L'infant-rei, Gebra Maskal Lalibela, arribava al món amb una missió transcendental que li seria revelada per l'Altíssim: construir deu esglésies de pedra monolítiques. Altres fonts parlen que la veritable intenció del monarca va ser construir una nova Jerusalem en resposta a la conquesta de Terra Santa pels exèrcits musulmans. Sigui com sigui, Lalibela és avui dia una ciutat monàstica, que compta no amb deu, sinó amb onze esglésies rupestres tallades a la roca, úniques al món, declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Viatge a Lalibela, amb l'arqueòloga i historiadora Irene Cordón... Amb el permís de la guerra.

El quimono ha estat la vestimenta quotidiana de les japoneses durant segles. "Quimono" vol dir "vestit". I, si bé és cert que el seu ús va decaure amb la colonització nord-americana del Japó, posterior a la Segona Guerra Mundial, avui dia moltes dones japoneses el porten, sobretot en ocasions especials. Incloses les geishes, que sovint llueixen quimonos espectaculars. Cada època s'hi reflecteix en un color diferent. De manera que calen fins a nou artesans per tenyir un sol quimono, una peça d'art que pot arribar a costar una fortuna. I una font d'informació inesgotable sobre qui el porta... si se sap llegir. Retrat d'una geisha, amb Kris Ubach, fotògrafa.

No és estrany que a les manifestacions de miners a Bolívia tirin dinamita. A La Paz, govern i policies temen les protestes mineres perquè fins i tot les "cholas" hi van armades amb TNT. Qualsevol en pot comprar al Mercado Minero de Potosí. Aquí la mina de plata més important d'Amèrica continua oberta i funcionant tal com ho ha fet des que hi van arribar els "conquistadores". És tan gran la teranyina de túnels i galeries que hi ha una amenaça real d'esfondrament. Fins i tot Potosí desapareixeria engolit per la mina. De fet, al Cerro Rico, fet amb la terra sobrant de la mina, n'hi diuen "la Montaña Comehombres" per tots els miners que hi han perdut la vida treballant. I és que, per poder sortir en vida de la mina, cal tenir content el diable déu que mana a les profunditats de la muntanya. El Tio és present en tots els accessos i racons, perquè la mina és l'inframón. Bolívia, amb Marc Rovira, agent forestal i viatger.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. No ho és per molts aspectes com l'alimentació, la salut, la seguretat, l'entesa o l'orientació. Què passa quan un pont que hauria de ser allà no hi és?; o un carrer, marcat al mapa, que en realitat no existeix. No hi ha cap altre remei que refer el camí i trobar una altra solució que et permeti seguir la ruta traçada. O preguntar a la gent, que tants cops té la resposta. Tot just fa pocs dies que la Jenn i en Lluís han deixat enrere Bangkok, la capital i alhora gran metròpoli de Tailàndia. Però ja s'han adonat que, al sud-est d'Àsia, la vida és al carrer. La gent viu al carrer. El carrer és casa seva. Hi dormen, hi cuinen, hi mengen, s'hi apleguen amb la família i amb els amics. Al carrer hi fan de tot, venen, compren, reparen... A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljjko i Lluís López Bayona.

Del Mato Grosso, al Brasil, només en queda el nom. Pràcticament no en queda res, del "Mato", i ni de bon tros és "Grosso". La depredació de l'home ha estat implacable, i encara ho és. Ho ha constatat sobre el terreny Andreu Ariño en el seu viatge transamazònic fent autoestop.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. Tot just fa pocs dies que la Jenn i en Lluís han deixat enrere Bangkok, la capital i alhora gran metròpoli de Tailàndia. Però ja se n'han adonat que, al sud-est d'Àsia, la vida és al carrer. La gent viu al carrer. El carrer és casa seva. Hi dormen, hi cuinen, hi mengen, s'hi apleguen amb la família i amb els amics. Al carrer hi fan de tot, venen, compren, reparen... A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Viatgem a un país del passat. Una ciutat, Axum, i un imperi, l'axumida, un 95 per cent del qual resta enterrat. Ningú l'ha posat al descobert encara. De l'esplendor d'aquell imperi només en són visibles algunes esteles reials de roca de fins a trenta metres d'altura. Diu la llegenda que els monòlits es van alçar gràcies a l'influx de l'Arca de l'Aliança, de la qual un monjo en té cura ben a prop del lloc. Els llibres antics diuen que a Axum, la capital, hi va viure la reina de Sabà, Bilkis en la tradició islàmica o Makeda en l'etíop. Mite o realitat, tant el Nou com l'Antic Testament, com l'Alcorà i el Kebra Nagast "Glòria dels reis", etíop, esmenten la reina llegendària. Viatge a Axum, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia, Història Antiga i Medieval per la UAB.

Una ventada anunciada obliga el veler Talula de Joan Antoni Afonso i Laura Alameda a arrecerar-se a l'illa de Cos, al Dodecanès. És la primera parada a Grècia, en el seu llarg periple, de cinc anys de navegació, pels mars i oceans d'arreu del món. De Cos era Hipòcrates, el pare de la medicina, i a Cos hi ha el temple d'Asclepi, el deu del mateix ram. Però en l'antiguitat, Grècia també va ser terra de déus i deesses, de ciclops i d'altres éssers mitològics. Així va ser com tot solcant l'Egeu, la Laura i en Joan Antoni van anar a petar a l"'illa dels homes de tres peus".

Oman exhala perfum d'encens. Allà on vas d'aquest amable emirat del Golf Pèrsic hi ha encensers, ja sigui les llars de la gent o fins i tot al bell mig de les places públiques de pobles i ciutats. També inspira respecte, sobretot si acceptes el repte de pedalar per les muntanyes que com una serp recorren el país de dalt a baix. Tot pedalant muntanya amunt per Oman, cal estar al cas de la dita ioruba segons la qual "quan un home perd l'ombra, mor". Encara que l'aire estigui perfumat d'encens. Pedalant per Oman amb Alba Xandri i Ricard Calmet.

En aquest bocí de món els rellotges es van aturar fa segles. El Mont Athos és una mena d'anacronisme, un territori immutable, governat per monjos, amb el permís de la màxima autoritat de l'església cristiano-ortodoxa resident a Istanbul, i del govern grec. Perquè Athos es un país que depèn de l'estat grec, tot i que Atenes fa servir el seu ministre d'afers estrangers com a interlocutor amb la vintena de comunitats monàstiques que s'hi apleguen. Aquest és un lloc a part, amb tots els passos per terra tancats. L'únic accés permès a les persones al Mont Athos és per mar. I no a totes. Al dir "persones" ens referim bàsicament als homes. Athos està prohibit a les dones i a tots els éssers vius femella, amb alguna rara excepció. Athos és un món antic i obscur. Hi viatgem amb Sergi Ramis, periodista i editor. Amb en Joan Portell, escriptor i pedagog, ens enfilarem a una via ferrada i amb Josep Maria Romero, El viatger de la Gran Anaconda en marxa, compartirem una singular navegació per l'Oceà Pacífic.

Ilorin, a Nigèria, és una població majoritàriament ioruba si bé governada per un emir d'ètnia fulani, l'elit islamitzada. De fet, Ilorin és una ciutat icònica que, juntament amb el riu Níger, marquen la transició entre el sud, animista i cristià a Nigèria, i el nord, musulmà. Va ser en aquesta regió on l'explorador Mungo Park va perdre la vida a mans dels nadius que, en confondre'l amb un traficant d'esclaus, el van matar a pedrades. Entrem en territori islàmic en un viatge que ens ha de portar a recórrer el nord i l'est de Nigèria per acabar finalment a l'antic Regne del Benín, a la costa sud. Amb l'antropòleg Joan Riera.

Quan la terra es va obrir de sobte, ningú s'esperava que en sorgís un volcà. El naixement del Paricutín, a l'estat mexicà de Michoacán, va agafar tothom desprevingut, si bé després la seva formació es va allargar. La història del volcà Paricutín però, només n'és una de les que trobem en aquest estat mexicà, terra dels purépetxes. Viatge per Michoacán, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler. Les reverències a l'Àsia, amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, el taïno, amb el lingüista, David Valls, i la història de les illes sense nom a l'oceà Àrtic, completen el viatge.

Elleore és tan a prop de terra ferma que amb prou feines és una illa. Amb disset minuts en barca de rems n'hi ha prou per atansar-s'hi. Aquest bocí de terra, de la mida de dos camps de futbol, esta habitat pels "immortals", que l'any 1994 la van declarar un regne independent de Dinamarca. De fet, Elleore és la micronació més longeva de totes les que hi ha al món. Un regne, que en els seus prop de 80 anys d'existència, ha tingut set reis malgrat que els habitants habituals i més nombrosos són el cigne mut i el gavià argentat. Però ni els uns ni els altres han inspirat el nom de cap dels seus monarques, quatre dels quals s'han dit Leo, Lleó o Leodora. Però per quina raó en una illa europea els monarques porten el nom del lleó, que alhora forma part de l'escut del Regne i és l'animal nacional? El regne d'Elleore, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. Ah!, important a recordar: l'únic requisit per entrar a l'illa és no portar cap exemplar de "Robinson Crusoe".

El temple de l'albada de Bangkok, el Wat Arun, va ser el punt de partida escollit per iniciar la llarga caminada. La Jenn i en Lluís s'havien proposat una quimera. Al davant se'ls obria un horitzó incert de més de setze mil quilòmetres, a través de desenes de països i infinitat de maneres de ser, de fer, de pensar i de creure. Tres anys i mig de caminada, que va començar amb una primera passa, a l'albada de Bangkok, la ciutat dels àngels. Volien apreciar el món de la manera més íntima possible. Sense assumir més riscos dels que calien, si bé, de risc, n'hi havia. Només la sortida de la gran metròpoli tailandesa ja suposava tot un repte. Es tracta d'una megalòpoli solcada per escalèxtrics d'autopistes, trens monorail i mercats ambulants, sense una via clara per als vianants. Amb una calor tropical que t'obliga a avançar de cent metres en cent metres, sempre cercant l'ombra i bevent aigua sense parar per no defallir. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

L'antropòleg Francesc Bailón reprèn el seu viatge per la Sibèria russa i arriba al campament de Tània i Iaixa. Una parella de nènets que viuen amb els seus set fills aïllats al mig de la tundra glaçada, al nord del cercle polar àrtic. Una vida lliure en plena natura, sense wifi ni televisió, sense hospitals ni escoles, i amb mínimes connexions amb la resta del món. Pràcticament és com viure en un altre planeta, on durant una gran part de l'any sempre és de dia, no existeix el temps, ni la vida es regeix pel rellotge. D'aquí ve que l'aparició de Francesc Bailón fos com l'aterratge d'un extraterrestre. Va caldre temps per escalfar l'ambient i deixar que fluís la confiança, que, al capdavall, va fer possible la integració entre dues formes de vida tan radicalment diferents. Una estada amb els nènets de Sibèria, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Israel atresora història en la terra que ocupa, cobejada pels homes que se la disputen des de fa mil·lennis. No és gens estrany que sigui un estat amb múltiples cicatrius a la pell, fruit de la complexitat que l'envolta. Per molts, terra sagrada. Aspre, per d'altres. Sigui com sigui, hi ha pocs llocs al món on la terra amagui tants estrats de pobles i cultures que un moment o altre s'hi han emplaçat, hi han combatut i hi han deixat la vida. Estat de forts contrastos, amb la capital a Tel Aviv, paradigma de l'Israel modern, i amb Jerusalem, on la religió ho amara tot. El fet d'estar ubicat entre els deserts d'Àfrica i d'Àsia, d'una banda, i el Mediterrani càlid i humit, de l'altra, dibuixa un paisatge canviant: verd al nord i la costa, ocre al sud, blanc de sal, a la vall del riu Jordà, la depressió més profunda del planeta. Per terres d'Israel, amb el viatger i investigador Jofre Rocabert.

Per l'antropòleg Joan Riera, Nigèria és un país mal representat als mitjans de comunicació, que només s'hi refereixen quan hi ha algun atemptat amb víctimes. Però Nigèria és un país amb mil matisos. Passejant pel carrer pots topar de nassos amb una figura antropomòrfica, amb un vestit fet amb retalls i peces de fusta, i amb una màscara que camina i balla al ritme d'un djembé que martelleja el músic que l'acompanya. És un egungun. La gent s'hi atansa per comunicar-se amb els seus avantpassats, com aquell qui hi parla pel mòbil. Nigèria, el país món, amb l'antropòleg Joan Riera.

Malgrat que és una de les illes de l'arxipèlag de Hawaii, és fàcil associar Kawai amb l'Àfrica profunda, les Marqueses o amb illes misterioses habitades per goril·les gegants o per temibles bèsties antediluvianes. No és estrany: la proximitat de Hawaii a Hollywood, a Los Angeles, va convertir aquest arxipèlag en un plató més de les grans companyies cinematogràfiques. Kauai conté, doncs, molts dels paisatges del nostre imaginari. Viatge a Kauai, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler.

Pels toraja de l'illa indonesia de Sulawesi, el més important de la vida és la mort. Per això, celebren un dels rituals d'enterrament més complexos i únics del món. Curiosament, lluny de ser cerimònies espantoses, constitueixen espectaculars celebracions de vida. Si bé és cert que alguns costums poden ser xocants per a nosaltres, com el fet de considerar els difunts "maluka", és a dir, malalts o persones dorments, i tenir-los en una habitació a casa, durant mesos o anys, fins al dia dels funerals just a l'inici del viatge més llarg. Els toraja de Sulawesi, a Indonèsia, amb el periodista, Adolf Beltran.

Quan voles en globus et converteixes en aire. Per això, la màgia del globus, diuen els experts, i, alhora, el màxim exponent d'aventura, és enlairar-te i no saber on arribaràs. Simplement, deixar-te portar. Miquel Messeguer i Àngel Aguirre n'han vistes de tots colors durant els més de trenta anys que porten pilotant globus aerostàtics. Inclosa l'apagada del cremador --és a dir, de l'aparell que fa que el globus s'enlairi-- en ple vol. Però els avalen les hores viscudes entre els núvols. Per això s'han sortit de totes: d'acabar penjats a les capçades dels arbres en plena selva de l'Amazònia o de cremar un globus al Sàhara maurità. "Si veiéssim el que fa el vent, no volaria ningú", reconeixen, però. La darrera experiència ha estat l'expedició a la Patagònia. El repte era observar un eclipsi solar total des de la cistella del globus en ple vol. Però han acabat sobrevolant la glacera del Perito Moreno, el Fitz Roy i l'Aconcagua. Expedició en globus a la Patagònia, amb Àngel Aguirre i Miquel Messeguer, pilots de globus aerostàtics.

"Hi ha el famós cas d'un suís del qual només van trobar les ulleres." L'home, segons explica el naturalista i biòleg Miquel Rafa, era de visita a Komodo, a Indonèsia, una de les illes Petites de la Sonda, habitada per dracs enormes, capaços de moure's amb la rapidesa del diable quan ataquen cabres i búfals. O, fins i tot, d'enfilar-se als arbres per caçar micos. Entre els habitants de l'illa, tampoc hi falten les històries de persones desaparegudes al bosc en endinsar-s'hi per anar a buscar llenya. Els dracs de Komodo són carnívors. De fet, són els superdepredadors de Komodo i algunes de les illes veïnes, com Rinca, Flores, Gili Motang i Gili Dasami. Viatge a Komodo, amb Miquel Rafa.

La Jenn i en Lluís són la prova viva que l'essència de l'home és nòmada, no pas sedentària. La prova és haver caminat més de setze mil quilòmetres des de Bangkok fins a Barcelona. Diuen que volien percebre la bondat del món. Quina millor manera de fer-ho hi ha, si no és la de viatjar a peu? Quan vas a peu, el pas de les hores s'alenteix, el món gairebé s'atura al teu voltant. De sobte, tens temps d'ensumar, de badar o d'observar el que t'envolta. Parlar amb altres persones, parar atenció en la seva manera de viure, sovint ben diferent de la nostra. O d'admirar el paisatge de vora el camí i de més enllà. "Caminar", diu Chatwin, "va ser la primera forma de viatjar; una manera de connectar-se amb el nostre planeta i les persones que hi viuen". Viatjar a peu és, potser, la dimensió més humana del viatge. La Jenn Baljko i en Lluís López Bayona van triar Bangkok, a Tailàndia, per fer el primer pas del seu llarg periple. Vora el Wat Arun, a trenc d'alba. Perquè, quin lloc i quina hora millor per fer aquest primer pas que el centre d'aquesta gran metròpoli a l'alba. Bangkok–Barcelona a peu, amb en Lluís i la Jenn. El viatge d'aquesta setmana s'atura també vora el riu Huangpu, en ple Xangai, on Josep M. Romero visita el museu Long, setmanes abans de l'arribada del coronavirus. El viatger, escriptor i editor Sergi Ramis ens parla de les illes Ahir i Demà, les Diomedes, l'únic punt de la Terra on els Estats Units i Rússia pràcticament, es toquen. Un apunt sobre el cementiri marí de Lagos, Nigèria, posarà punt final al nostre recorregut.

A Hong Kong, els diners ho són tot. El lloc de la metròpoli on aquesta filosofia està més ben resumida és a la plaça de l'Estàtua, on van substituir la vella imatge de la reina Victòria d'Anglaterra, referent de tota la Gran Bretanya colonial, per la d'un banquer. A Hong Kong, calen diners i sort, molta sort. La gent va a cercar-la al temple de Man Mo, on es ret tribut al déu de les lletres i alhora al de la guerra. Va ser en aquest temple on un endevinador va dir a en Moret: "No viatgis els dimecres". Viatge a Hong Kong amb el viatger, periodista i escriptor Xavier Moret

Selene Irvine no passa desapercebuda. Els seus cabells de color rosa no l'hi permeten. Selene es passeja per Belfast (Béal Feirste en gaèlic), quan Kris Ubach la veu, l'atura i li demana poder fotografiar-la, malgrat que el que buscava no eren personatges singulars, sinó art urbà. A Belfast, les parets i els murs interpel·len els vianants. Els murals que hi ha impresos són un crit que no et deixa indiferent. Un crit de patiment, un clam de conflicte, de guerres antigues entre catòlics i protestants. Els murals eren una forma més de batalla. Separatistes i unionistes els feien servir per marcar territori.

A Hollywood encara preval el mite que qualsevol persona pot ser una estrella. "Moltes persones", explica el periodista cultural David Moreu, "encara viatgen a Los Angeles perseguint aquest mite, que Hollywood els pot contractar en qualsevol moment". "Road movie" per la Pacific Highway entre Los Angeles i San Francisco.

L'any 1970, un grapat de grangers de l'Austràlia Occidental, liderats per Leonard George Casley, van proclamar la independència d'un petit bocí de terra, de fet, una granja, i el va anomenar Principat de la Província del riu Hutt. Es tracta de la micronació més antiga d'Austràlia.

"De mica en mica... És com aquella formigueta que un dia surt de casa, va fent, va fent, va fent, i tal dia arriba a tal lloc..." Amb aquesta senzilla filosofia de vida, Alba Xandri i Ricard Calmet van sortir de casa un dia i es van posar a pedalar pel món. Quan van tornar, havien passat tres anys, havien fet cinquanta-cinc mil quilòmetres i havien recorregut quaranta-un països. Aquest ha estat un periple de vida fruit de la passió per la bicicleta i pel viatge.

Travessar les muntanyes Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. El viatge siberià de l'antropòleg Francesc Bailón.

David Fajula se'n va anar cap a Minnesota seguint el rastre de les comunitats eslovenes. Però, què hi va veure, aquella gent de muntanya, al Midwest pelat nord-americà? "Un senyor em va dir, venint cap aquí, que els núvols semblaven muntanyes", recorda David Fajula. Era cert, les úniques muntanyes que pots veure a Minnesota amb una envergadura similar a la del Trglav eslovè probablement són els núvols.

Travessar els Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. Viuen en tendes o "txums" plantats enmig de la buidor més pregona. Envoltats de vent i gel. Tan solitari és aquest món que els nenets han d'aprofitar el festival anual del Dia del Pastor per trobar parella. Si no ho aconsegueixen, trigaran un any a tornar a trobar-se amb els altres membres del seu poble i reintentar-ho. Francesc Bailón buscava una família de nenets perduts a Sibèria. No és fàcil trobar-los, però l'antropòleg ho va intentar i es va endinsar a les estepes àrtiques en un viatge èpic de final incert. El viatge siberià de Francesc Bailón, antropòleg. A la recerca dels nenets. El viatge ens portarà també a la frontera entre Tailàndia i Birmània, amb el viatger de la Gran Anaconda en marxa Josep Maria Romero, i al Líban, amb els navegants Joan Antoni Afonso i Laura Alameda. Una etapa més de "Cinc anys sense mitjons".

"Les pintures i la sepultura son les primeres "marques", els primers símbols de l'homo sapiens sapiens, i que ens diferencien dels bonobos". Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de la religió explica que aquestes pintures, que trobem en indrets amagats, des de la península ibèrica, passant per França, Àfrica, i fins a l'altra extrem del món, a Austràlia, ens parlen d'una cosmovisió universal. Segurament de l'esperit animista i xamànic. Des dels temps més pregons els xamans s'han valgut d'estats alterats de consciència per entrar en contacte amb els esperits d'animals i deixar-ne constància en les pintures. Seguim el rastre de l'art rupestre, amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de la religió. El Wat Rong Khun, més conegut pels estrangers, com el temple blanc, és una mostra d'art i alhora santuari religiós budista, propietat privada de Chalermchai Kositpipat, l'artista que el va dissenyar, finançar i construir a Chiang Rai, al nord de Tailàndia. Recorrem aquest lloc singular amb Josep Maria Romero, a l'espai "El viatger de la gran Anaconda en marxa". Completarem el viatge resseguint el riu la Muga, que serpenteja per indrets del Pirineu poc coneguts, que guarden una enorme bellesa. Amb Joan Portell, pedagog, escriptor i viatger. A l'espai "Camins de casa".

La periodista i politòloga Raquel Pérez ha viscut durant dos anys a Calcuta, oficialment, Kolkata. Hi va anar per fer-hi una recerca sobre la gestió de la higiene menstrual des d'una aproximació als drets humans. Però l'estudi la va acabar transportant a mons i problemàtiques que queden al marge del coneixement de la gran majoria de visitants d'aquesta ciutat índia. Amb en Josep María Romero posa al descobert les presses que tenallen gran part del món, fruit de la globalització. És una crònica més a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero.

No gaire lluny de la vora del llac Tana, al nord d'Etiòpia, s'hi alça una vila imperial fortificada amb una dotzena de palaus i castells de pedra inèdits a l'Àfrica. Tan rars són al paisatge africà que li han valgut el sobrenom de la "Camelot d'Àfrica", tot i que la ciutat del rei Artús era fantasia i els castells africans són reals. Aquestes fortificacions ens recorden el passat esplendorós de Gondar, la ciutat que l'emperador Fasil va convertir en capital del seu imperi. Tan fantàstiques son les ressonàncies del passat d'aquesta ciutat que John R. R. Tolkien s'hi va inspirar per crear Góndor, una regió de la Terra Mitjana, reialme Dúnedain, en l'univers fantàstic d'aquest escriptor i la seva obra literària "El senyor dels anells". Viatjarem fins a Gondar i els seus castells i fortaleses amb Irene Cordón, arqueòloga i historiadora. El viatge també ens portarà a altres paisatges històrics, com alguns dels escenaris de la guerra del Vietnam, amb Josep M. Romero, "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", i també de la Guerra Civil Espanyola, com la Serra de Cavalls, amb Joan Portell, escriptor i pedagog.

Es tracta de la nació sense estat més gran del món, amb el seu territori fragmentat entre Turquia, l'Iraq, l'Iran, Síria i un petit bocí d'Armènia. Kurdistan vol dir literalment "terra dels kurds", una extensa regió històrica i cultural de l'Orient Mitjà. L'agent rural Marc Rovira ha recorregut el sector iraquià amb taxis col·lectius, furgonetes i fins i tot conduint ell mateix per carreteres infernals. Enmig de mesures de seguretat extremes, conseqüència de dècades de guerra. I sobretot, ha parlat amb la seva gent. "Hi cercava l'autenticitat d'una país poc turístic", afirma. Conèixer la realitat d'aquesta nació sense estat l'atreia poderosament. "I veure el Kurdistan més lliure", sentencia. "Potser és l'únic país del món", diu Rovira, "on ser català t'obre portes. El primer que et diuen és 'oh!, el referèndum, nosaltres també vam votar!. Els catalans sou els kurds d'Europa!'". O "vosaltres els catalans d'Àsia", va respondre'ls Marc Rovira. Una passejada pel Kurdistan iraquià, amb Marc Rovira, agent rural. Un cop d'ull al delta del Mekong i la vida que es mou al seu voltant a càrrec de Josep M. Romero, a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", completarà el viatge.

"Una noia que feia vint anys que vivia a Nova York em va dir: és que Nova York és una ciutat de solitaris. Si vens sola te'n vas sola". Ho recorda la periodista Rosa M. Pujol després d'haver viscut i treballat anys a la Gran Poma. "Nova York és una ciutat de pas, és la selva en el seu estat més pur". No és fàcil viure en aquesta ciutat un cop deixes de ser turista. I això passa, segons Pujol, així que passeges per la cinquena, la setena o qualsevol altra avinguda de la ciutat dels gratacels i ja no mires amunt. Pujol ens descobreix alguns dels secrets de Nova York. Secrets que només estan a l'abast dels que s'hi queden una temporada. I queda clar que, com diu el periodista Enric González, "una temporada a Nova York canvia qualsevol, per bé o per mal. La vida a Nova York és un esport de velocitat i reflexos en el qual, al capdavall, decideix la sort". Nova York, amb la periodista Rosa M. Pujol. Un cop d'ull a "Laurie, a les Òrcades del Sud", oceà antàrtic a l'espai "Illes remotes" i una breu aturada a la població vietnamita de Hatien completen el viatge.

L'astrologia és vital per a la cultura hindú. La numerologia, els astres... no es pot fer res sense consultar primer els astres, sense saber on se situa la lluna, on som nosaltres i, per tant, on és la ciutat, que també ha de tenir una orientació determinada. Tot gira al voltant dels astres i dels déus. Perquè, evidentment, no hi ha palaus sense déus i és el maharajà qui fa aixecar temples alhora que fa construir palaus. Va ser el maharajà qui en el cas de Jaipur va encarregar no només un palau sinó tot una ciutat, la Ciutat Rosada pel color de molts dels seus edificis i construccions. A Jaipur, el palau del maharajà ocupa el centre geomètric. La ciutat sencera gira al voltant del palau, malgrat estar farcida d'altres construccions meravelloses. Recorrerem Jaipur amb l'arquitecta i editora Ariadna Álvarez. Amb "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", Josep M. Romero, ens aturarem a Kampot, a Cambodja, alhora que recuperarem el rumb de la navegació pel mar Roig amb els navegants Joan A. Afonso i Laura Alameda a l'espai "Cinc anys sense mitjons".

El que nosaltres anomenem "el funeral o l'enterrament del cel" els budistes tibetans en diuen "anar a les muntanyes" o "pujar a les muntanyes". Aquesta és la història del viatge més llarg, tal com es planteja al Tibet històric i en altres zones de l'altiplà tibetà, un dels llocs del món on la terra és més a prop del cel. Quan una persona budista es mor al Tibet, ofereixen el seu cadàver als voltors. Lluny de l'estupor que aquest acte pugui suposar per a la cultura occidental, per a ells suposa un acte final de bondat amb els éssers vius. En parlem amb el periodista Adolf Beltran.

Els monts Nuba, a l'estat sudanès del Kordufan, és un lloc mític. Hi viuen unes seixanta de tribus diferents que no són conscients que el territori s'anomena monts Nuba. El nom només serveix per als forasters. De fet, els Nuba no existeixen. "Cap Nuba o persona definida com a Nuba s'hi considera, és un terme de fa 30 o 40 anys", diu l'antropòleg Joan Riera. "És un concepte après". Els prop de quatre milions de persones que viuen als monts Nuba pertanyen a pobles molt diversos que parlen llengües inintel·ligibles entre elles. I quan és que occident descobreix als Nuba? "La persona que va 'iconitzar' la gent d'aquests pobles", explica Riera, "que els va convertir en una mena de 'Gioconda' de l'etnicitat africana va ser la fotògrafa Leni Riefenstahl". I, des de llavors, els occidentals han anat a l'Àfrica a la recerca del món perdut del qual els Nuba en són el símbol. "Els Nuba", amb l'antropòleg Joan Riera.

"Els únics que pugen a l'autobús a la costa oest dels Estats Units són els ancians, els pobres, els hispans, els negres i, fins i tot, els sensesostre, amb el seu carretó del súper ple de trastos. I ningú els diu res". L'escriptora i viatgera Ana María Briongos està contenta de no tenir cotxe quan viatge a San Francisco i a Berkeley, perquè això li permet conèixer altres realitats que d'altra manera ignoraria. Tots els usuaris de l'autobús saluden el conductor, "que també és negre", aclareix, "i quan baixen li tornen a donar les gràcies". De forma sorprenent, al país més ric del món i a tocar de la zona probablement més rica del planeta, Silikon Valley, bressol de les noves tecnologies, on la majoria dels mortals s'hi ha venut l'ànima -conscientment o inconscientment-, hi viuen, també, molts sensesostre. Ana María Briongos fa un viatge familiar a la costa oest nord-americana i ens acosta la seva realitat més quotidiana i desconeguda.

Joan León es va passar un any a Sud-amèrica cercant un raconet, una ombra, un lloc mínimament còmode... per poder-hi dibuixar. La idea era travessar el continent de sud a nord. Per bé que sovint no sabia si anar cap a un costat o cap a un altre, però sempre cap al nord... i dibuixant. "Dibuixar", diu en Joan, "és l'excusa per aturar-se i per disposar d'un temps per conèixer més a fons el lloc que visites." Per això en l'equipatge hi portava un petit estoig amb aquarel·les. A més a més, per a en Joan, dibuixar també era un ganxo per relacionar-se amb la gent del lloc que, encuriosida, se li acostava per veure què feia. "A mi", reconeix en Joan León, "m'agraden els llocs vius, on hi viu gent i puc xerrar i aturar-me a dibuixar i que em preguntin, -ostres!, què fas?'". Tot i que a Valparaíso, Xile, l'atzar li va jugar una mala passada. "Sud-amèrica a l'aquarel·la", amb Joan León, arquitecte i viatger. "Els viatgers de la Gran Anaconda" també creuarem fronteres, en aquest cas al sud-est d'Àsia, amb Josep Maria Romero, el Viatger de la Gran Anaconda en marxa.

"'Jiguaña' en llengua aimara vol dir mort, però no només vol dir mort, també vol dir viatge, començament d'un viatge". El periodista Adolf Beltran ens introdueix d'aquesta manera en l'univers dels aimares de l'altiplà bolivià, a través d'una de les festes més marcades del seu calendari ritual i cerimonial: la festa de les "ñatitas". "En moltes tradicions espirituals", diu Beltran, "l'ànima o les ànimes viatgen, pugen, baixen, van amunt i avall... ronden." Les "ñatites" són les calaveres. Molts aimares o mestissos, ciutadans de La Paz o d'altres poblacions de l'altiplà andí tenen "ñatitas" en petits altars, a casa, durant tot l'any. La idea de fons és que aquella calavera fa una mica de mediació entre el món terrenal i el món espiritual, sobrenatural. Creuen que et pot fer favors perquè se'ls atribueix la capacitat d'influir. "La festa de les ñatitas" de Bolívia és la primera etapa d'"El viatge més llarg", a càrrec del periodista Adolf Beltran. Les peculiaritats de la vida al límit a les illes Svalbard, a Noruega, on està prohibit néixer o morir, amb la fotògrafa, Kris Ubach; la vida de la gent ordinària a Rayong, Tailàndia, amb el viatger de "La Gran Anaconda" en marxa, Josep Maria Romero; i un viatge amb els trolley boys de Manila, a les Filipines, configuraran "Els viatgers de la Gran Anaconda" de la setmana.

"L'any 2002 a Pequín hi havia milers de bicicletes, milers de motos i milers de tricicles. Ara hi vaig veure un sol tricicle i tot de cotxes que semblaven acabats d'estrenar aquell mateix dia." El naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal se'n va anar a la Xina, però no pas per observar-hi la fauna urbana, sinó per desvelar un misteri del regne dels ocells. L'any 2001 a Bharatpur, al nord de l'Índia, havia observat la que creia que era l'última parella de grues siberianes que hivernaven en aquella ciutat. Des de sempre les grues de Sibèria havien emigrat a l'Índia per eludir l'hivern siberià. Tothom estava preparat per inscriure aquella espècie d'ocell al llistat d'espècies extingides. Però de sobte algú va fer una descoberta al cor mateix de la Xina. Jordi Sargatal està a punt de desvelar el misteri. Viatge al llac Poyang, amb l'ornitòleg Jordi Sargatal.

L'obsessió per descobrir les fonts del Nil ve de lluny, es remunta, es creu, al temps dels faraons. Ptolomeu II ja estava d'obsedit per aquesta idea, que uns quants mil·lennis després es va expandir per algunes generacions d'exploradors i d'aventurers europeus. El Nil Blau, un dels dos afluents principals del gran riu, no va ser menys. La cursa dels occidentals per trobar-ne el naixement la va guanyar el jesuïta espanyol Pedro Páez, si bé va ser l'escocès James Bruce qui se'n va endur els llorers de la glòria. Sigui com sigui, vora el Nil, i el Nil Blau en concret, és on va començar tot... o gairebé tot. Les aigües sacralitzades van veure néixer, créixer i desaparèixer civilitzacions que es van estendre mil·lennis en el temps, fins a quedar enterrades per la terra o per la sorra dels deserts. "El braçalet de Nefertiti" proposa un viatge al passat per descobrir què se'n va fer d'aquelles antigues civilitzacions. Amb Irene Cordón, doctora en arqueologia i història antiga.

"El laberint" és el nom que els "aventurers urbans" han posat a un complex de túnels, coves, passadissos i cambres subterrànies que s'estén sota mateix de les ciutats bessones de Minneapolis i Saint Paul, a Minnesota, als Estats Units. Es tracta d'un món perdut que es va arribar a oferir pràcticament verge i desconegut a una nova nissaga d'aventurers pioners. La sensació que ja es coneix fins al darrer racó de món, que s'ha explorat tot i que tot està cartografiat va impulsar aquest nou grup humà a explorar els anomenats "no llocs". Espais, illes o ciutats inversemblants que obren un nou horitzó de possibilitats als més agosarats. "El laberint" és un d'aquests espais recollits al llibre "Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados", d'Alastair Bonnett. Si bé, de "no llocs", aquesta obra en recull fins a 48. Es tracta d'una de les quatre lectures que ens proposa l'editor, escriptor i viatger Enric Soler.

El mar d'Aral era el punt mític del viatge d'Agustí Carmona. Com sempre, va sortir des de Ripollet, sol i en moto, disposat a cobrir els aproximadament 18.000 quilòmetres de la seva particular ruta de la seda, en cinc o sis setmanes de viatge. "Viatjar en moto suposa tensió, perquè no vas aïllat de l'exterior", explica. "Si bufa el vent, ho pateixes; si plou, ho pateixes; si els camions et tiren pedres, te les menges. Mentre avances, veus com van canviant les civilitzacions, els estils arquitectònics... i és quan perds de vista l'autopista que comença el veritable viatge". I l'autopista es va acabar a Geòrgia. L'Agustí va creuar les muntanyes del Caucas i el mar Caspi... a bord d'un ferri que navegava esquivant el laberint de plataformes petrolíferes. I va arribar al mar d'Aral, però el mar ja no hi era. I hi havia ports i vaixells avarats enmig del desert. Corroïts pel temps. I poblacions de costa amb closques de petxines, xarxes de pesca i platges. Només hi faltava el mar. Després van venir Bukhara, Khivà i Samarkanda. I una sorpresa inesperada.

Suakin és una ciutat sudanesa de ressonàncies mítiques. El que més va impressionar Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan hi van posar els peus van ser els homes de gran talla que hi van veure "armats amb espases", afirmen, "tan altes com nosaltres". La Laura i en Joan Antoni eren en plena travessia de sud a nord del mar Roig, saltant de port en port. També s'arreceraven en antics llits fluvials inundats pel mar que s'endinsen al desert. Vet aquí el fort contrast entre la terra estèril que els envoltava a la superfície i l'explosió de vida que hi havia sota l'aigua.

Hi ha persones per qui el wifi és la brúixola que guia els seus viatges. Es tracta de professionals "freelance", autònoms, que es desplacen pel món a la recerca d'aquesta tecnologia de xarxa sense fils que permet intercanviar dades o connectar-se a internet. Cadascú és una entitat autònoma en si mateix, un mena de microempresa que es mou amunt i avall amb la motxilla, l'ordinador i les seves idees. Són nòmades digitals, caçadors de wifi que cerquen espais on assentar-se temporalment per treballar.

"Podríem no saber-ho però cada passejant que trobem pel camí és una cita que teníem pendent". Jaume Ollé n'ha trobat un grapat de passejants en el camí recorregut arreu del planeta com a metge. Des de ben d'hora el doctor Ollé va triar el món per exercir la medicina. El món més pobre, els països econòmicament més desafavorits, com Haití, la República Dominicana, Uganda, Etiòpia o Djibuti, entre d'altres. Països on el metge treballa amb enormes limitacions tant diagnòstiques com terapèutiques i on no ha de retre comptes davant de ningú. "Segueix lluitant com si la lluita servís d'alguna cosa; segueix treballant com si la feina servís d'alguna cosa" deia Krishna. I el doctor Ollé ho ha complert. S'ha passat més de tres dècades atenent gent que viu amb absència absoluta de perspectives de futur, en països on la pobresa endèmica redueix la vida a poc més que la mera supervivència. Difícil d'imaginar. Però mai s'ha resignat a acceptar que el patiment o la misèria no tinguin remei. Un dia un rabí de Brooklyn li va dir: "Si pots salvar una vida, salvaràs el món". I Jaume Ollé ho ha intentat, malgrat considerar que el món és insalvable. "Un metge al món" amb el doctor Jaume Ollé, fundador d'ACTMÓN.

L'illa de Shikoku està encerclada per un collaret de 88 temples. Recorre'ls és feina de milers de pelegrins que cada dia s'hi posen abillats amb quimono blanc, barret cònic de palla, un sarró amb menjar i un bastó, que quan acaben el pelegrinatge deixen recolzat a l'últim santuari. A cada temple és preceptiu seguir un detallat cerimonial, i abans de reprendre el camí, que t'estampin el segell corresponent al carnet del pelegrí. És l'única manera de demostrar que has culminat el recorregut per ser mereixedor del diploma que acredita la gesta. Xavier Moret es va convertir en pelegrí durant uns dies, per bé que només es va atansar a uns quants dels 88 temples. Un d'aquests, el més alt, situat al capdamunt d'una muntanya a la remota vall de Lia, on diu la llegenda que alguns soldats de guerres antigues s'hi van amagar i no els van trobar mai. Els 88 temples de l'illa de Shikoku, al Japó. Voltant el món amb Xavier Moret.

A l'Índia hi ha un cens d'homes i dones ascetes, saddhus o renunciants d'uns uns cinc milions de persones. El seu equivalent a Occident serien els monjos. Persones que opten per trencar amb tot i retirar-se de la vida civil, sols o en grup, amb l'objectiu d'alliberar-se del dolor terrenal, a la recerca del veritable coneixement i, en definitiva, de la genuïna llibertat. Un dels arquetipus d'aquesta figura és Buda. La llegenda diu que Buda es va il·luminar assegut a l'ombra d'una figuera de Bengala, a Bodhgaia, estat de Bihar. Agustí Pàniker viatja fins a Bodhgaia, el lloc més sagrat a l'Índia, lligat a la vida del Buda, seguint el rastre de "Les Tres Joies". Un viatge que ens portarà a descobrir els pilars fonamentals del budisme, doctrina filosòfica oriental basada en les ensenyances de Siddartha Gautama.

Ens referim avui al país, de fet al continent, més inestable del món: l'Estat Federal de la Taca d'Escombraries, proclamat de forma solemne des de la seu de la Unesco l'abril del 2013. L'Estat Llunyà, com també l'anomenen, perquè quan ens desfem de les escombraries ens n'oblidem. Aquest nou estat no té terra ferma sinó una superfície de deixalles que suren al mar com una immensa escudella barrejada. Des de la dècada dels anys 90, en què es va descobrir una gran taca de deixalles al nord de l'Oceà Pacífic, fins ara, se n'han descobert un total de cinc, que afecten tots els oceans del planeta. Si les ajuntéssim totes formaríem una "sopa de brutícia-continent" d'uns setze milions de quilòmetres quadrats. O el que és el mateix, una superfície equivalent a la de Rússia, el país més gran del món. El problema és que l'Estat Federal de la Traca d'Escombraries continua creixent, perquè tots nosaltres seguim generant deixalles.

La Jenn Baljko i en Lluís López Bayona han esdevingut una mica pagesos, sempre estan pendents del temps. No en va viuen a l'aire lliure des del gener del 2016, quan es van calçar les botes a Bangkok i van començar a caminar cap a Barcelona. Des de llavors s'han succeït els hiverns, les primaveres, els estius, les tardors. La xafogor, el vent, el fred, la pluja, els dies i les nits. "És viure al dia, cada dia. I cada dia és una aventura", afirmen. Durant el seu llarg camí només hi ha hagut tres estats que no han pogut creuar: el Pakistan, l'Afganistan i el Turkmenistan. La resta els han travessat tots, sempre cap a l'oest, perseguint les postes de sol. Superant els reptes quotidians de trobar aigua potable, menjar i un lloc per fer nit. A peu des de Bangkok fins a Barcelona, la llarga caminada de Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Assentada al vessant nord del Gran Caucas, la vall de Tusheti, a Geòrgia, és famosa per les seves cases-fortalesa i per un conjunt d'enigmàtiques torres fortificades. Es tracte de construccions de pedra seca de l'Edat Mitjana basades en les necessitats locals de defensa. El Caucas sermpe ha estat un trenca closques ètnic on hi persisteixen tensions adormides. L'investigador Jofre Rocabert ens convida a compartir una travessa a peu per les muntanyes de la regió.

El lleopard de les neus és, per a molts, un dels animals més mítics i somiats. Oriol Alamany, fotògraf de natura, no és aliè a la premissa. Per ell, a més a més, aquest animal aplega dues de les seves dèries: els felins i les muntanyes. Pocs animals amaguen tanta llegenda com la pantera de les neus. Bestiola esquerpa per naturalesa, són molt pocs els que l'han poguda observar en llibertat, sobre el terreny, en el seu hàbitat natural. És en el fet de ser esmunyedís on potser rau la seva supervivència. Rere la petja del lleopard de les neus, per l'Himàlaia, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges.

Jorasanko va ser la llar ancestral dels Tagore, la família hindú més rica i important de l'Índia, a mitjans del segle XIX, principis del XX. En allà s'hi feia de tot. S'hi feia teatre, s'hi publicaven revistes, s'hi feien traduccions i també política. Quan els nois de la casa complien catorze o quinze anys els casaven amb nenes de cinc, sis o set anys. Aquestes nenes arribaven a Jorasanko amb palanquí, vestides com si fossin nines. Enjoiades, plenes de perles, de brillants i d'or, de braçalets. Arribaven precioses. I aquestes "nines" deixaven les seves famílies respectives per sempre per anar a viure a casa dels sogres. Però més enllà de la brillantor d'aquestes "nines" i més enllà també del fet de ser la casa on va néixer i viure Rabindranath Tagore, personatge venerat, mític, a tota l'Índia, de portes endins, Jorasanko tancava molts més secrets. Viatge a la casa dels Tagore, amb Ana Maria Briongos, viatgera i escriptora.

Fa milers d'anys que els nenets de la península de Iamal, mantenen la seva mateixa forma de vida, gairebé inmutable. Es tracte del poble nòmada siberià més tradicional de tots. El seu dia a dia gira al voltant dels ramats de rens, que, en gran mesura, els guien i els marquen els desplaçaments estacionals. Viuen en família, agrupats en txums, les tendes tradicionals, que tenen el mateix perfil que els tipis de les primeres nacions nord-americanes. Els txums es cobreixen de pells de ren. Per cada txum calen unes 160 pells que els nenets triguen una mitjana de tres anys a aconseguir. Temps enrere, la riquesa d'un nenet es mesurava pel nombre de caps de bestiar que posseïa. Tot i que la península de Iamal és territori rus, en línies generals, els nenets se senten al marge de tot el que passa a Rússia, d'aquí els reiterats intents d'assimilació per part de Moscou. Viatgem a la terra dels nenets, amb Francesc Bailón, antropòleg.

Els kunama d'Eritrea formen una de les poques societats matriarcals d'Àfrica. L'antropòleg Joan Riera n'havia sentit a parlar i els volia conèixer. Per això es va endinsar a les zones remotes i inhòspites on viuen, a tocar de la banya d'Àfrica. I quan va arribar als primers poblats es va trobar amb alguna sorpresa. Aquesta ètnia d'origen nilòtic preserva aspectes històrics de la seva cultura, religió i estructura social diferents de la resta de grups humans del país. En Joan es va reunir amb les "andines", el grup de dones sàvies, que exerceixen de mèdiums i es comuniquen amb els esperits de la natura per dirigir el destí del seu poble. Les andines van aclarir a en Joan que "matriarcat" no vol dir que les dones es considerin superiors als homes, sinó iguals. Els matriarcats dels kunama, però, pateixen la pressió dels grups veïns, la majoria islàmics i cristians, que no entenen que siguin les dones les que prenguin les decisions. Viatge a la terra dels kunama, a Eritrea, amb Joan Riera, antropòleg.

A Lahaina, antiga capital reial de Maui, s'intenta recuperar la història de l'arxipèlag de Hawaii. De fet, és una de les ciutats de principi del segle XIX més ben conservades de tot el Pacífic. La població ha sabut preservar l'ambient pioner de l'època, quan s'hi van començar a establir missioners i també baleners que solcaven mars i oceans a la recerca de grans cetacis. Per això s'hi conserva el primer tribunal de justícia, el primer hotel de les illes i fins i tot la primera presó, on anaven a parar no només els delinqüents, sinó també els indígenes que no anaven a missa. En el seu afany per cristianitzar la població nadiua, els missioners van establir un seguit de normes i càstigs que incloïen la presó per a aquells indígenes que es neguessin a seguir la paraula del déu dels blancs o a respectar les festes sagrades. Afortunadament, de forma conscient o inconscient, els missioners, a través dels seus escrits, van conservar la cultura nadiua que destruïen amb els seus actes. Per Maui i Lanai, a Hawaii, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler.

Alguns pobles de l'illa de Tana, a Vanuatu, esperen el retorn d'un tal John Frum. Fa anys, els ancians del lloc van testimoniar com aquest poderós déu va baixar del cel i va edificar a l'instant un estrany temple en forma també estranya i materials desconeguts. Aquella mena de santuari contenia aliments exòtics i màgics, perquè no es feien malbé mai, malgrat l'ambient tropical. Després de repartir el menjar sagrat, afirmen els ancians, John Frum va treure del seu temple un altar estrany des del qual va parlar amb el més enllà amb l'incomprensible llenguatge dels deus. Poca estona després van arribar altres poderosos deus enmig d'un terrabastall colossal. John Frum se'n va anar amb ells, segurament a construir nous temples i portar el sagrat aliment diví a altres moltes illes que formen Vanuatu, a la Melanèsia. Des que John Frum se'n va anar, cada 15 de febrer els homes del llogarret de Lamakara desfilen al voltant d'un pal amb la bandera dels Estats Units convertida en símbol religiós. Viatge a l'arxipèlag de Vanuatu, Oceania, amb el periodista Nicolás Valle.

Observar una aurora boreal és un moment màgic. Si tens la sort d'enxampar-ne una, et quedes bocabadat mirant aquell resplendor hipnotitzant que il·lumina la negror de l'univers estelat. La llum, sovint verda, es fa fimbradissa i serpenteja. És com una cortina lumínica transparent que penja del cel sobre la terra. Els inuit, que se'n amagaven per considerar-les una manifestació dels esperits dels avantpassats difunts, afirmen que canten. Certament, a l'Àrtic, les llums son tremendament diferents a les que estem acostumats al Mediterrani. Per exemple les sortides i les postes de sol s'allarguen hores. A l'hivern, quan tot el món es blanc per la neu i el gel, les llums diürnes són blavoses. No estem acostumats a un paisatge tan hivernal, tan gèlid. Però és bonic d'experimentar el fred. Viatgem a Tromso, la capital Noruega de les aurores boreals, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.

A la República del Benín hi ha un edifici conegut com La caixa negra. És una construcció de formigó, sense finestres i amb l'interior fosc perquè no hi penetra la llum. La caixa negra és on els traficants confinaven els esclaus abans d'enviar-los a Amèrica, perquè perdessin la noció del temps i s'acostumessin a la foscor que patirien durant mesos a l'interior dels vaixells. Es calcula que entre 10 i 20 milions d'esclaus, enviats al continent americà, van sortir de Ouidah, al Benín, on ara s'erigeix la Porta del No Retorn. Amb els esclaus viatjava també la seva música i la seva la forma d'entendre el món i la vida: el vudú. Una creença ancestral i, alhora, religió pròpia i oficial del país. Caminant pel Benín, amb Xavier Vidal, periodista.

La península Valdés era un dels llocs del món que el naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal tenia a la llista d'espais naturals de la terra pendents de visitar. Aquesta península no és res més que un accident costaner a la regió de Patagònia argentina, si bé és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. S'ho mereix, el golf Nou, una de les seves àmplies escotadures, és un dels millors llocs del món per albirar balenes. Tant és així que n'hi ha prou de mirar el mar des de la mateixa platja per observar els sortidors d'aigua que expel·len els grans cetacis al respirar. També és l'únic lloc del món on es poden observar les orques propulsant-se sobre la sorra de les platges per sorprendre les foques que hi reposen i caçar-les. La intel·ligència d'aquests cetacis ha permès que els adults ensinistrin els cadells en platges buides, per garantir l'èxit quan l'executin en platges freqüentades. Observacions a península Valdés i els Esteros del Iberà, amb el naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal.

"L'endemà vam sentir al capità d'un vaixell que es va posar en contacte i va dir que n'havien perdut el control, que l'havien abordat els pirates", estem parlant d'un mercant, matisa Joan Antoni Afonso i continua, "... i que els vint-i-dos tripulants a bord estaven bé però que ja no tenia el control de la nau". Els navegants que solquen el Golf d'Adén i entren al Mar Roig per l'estret de Bab al-Mandab, anomenen col·loquialment la zona "el Bulevard dels pirates". No en va, sobretot anys enrere, aquest braç del mar d'Aràbia, eren aigües perilloses, infestades de corsaris. Aigües que els navegants recorrien amb l'alè contingut, malgrat que l'objectiu dels pirates eren, sobretot, els grans mercants i no pas els petits velers. Navegació pel Bulevard dels pirates, amb Joan Antoni Afonso i Laura Alameda. A l'espai "Cinc anys sense mitjons".

Quan els anys 70 hi va haver el primer contacte entre l'home blanc i els indígenes panarà, a l'Amazònia, les malalties van matar entre el 70 i el 80 per cent dels nadius. Els panarà es van pensar que desapareixerien inexorablement. S'havia mort tanta gent que estaven convençuts que seguirien morint fins que no quedés ningú. Però es van poder estabilitzar i es van recuperar moralment. "Panarà" vol dir "els que són", si bé hi ha documents segons els quals també podria significar "gent", "éssers humans" o fins i tot "kreen akarore", és a dir, "els dels cabells tallats en rodó". "Tradicionalment els panarà no portaven gota de roba, anaven ben despullats", explica el lingüista Bernat Bardagil, doctor en lingüística i autor de la tesi doctoral "Cas i concordança amb panarà". Ell ha viscut amb els indígenes amazònics. De fet, els coneix tant que l'han fet fill adoptiu, li han posat nom i pertany a un dels seus clans. I, es clar, parla la seva llengua. Els panarà, a "Les llengües de l'Anaconda", amb David Valls i Bernat Bardagil, lingüistes.

"Un cop a Ítaca, és inevitable pensar en l'Ulisses o en l'Odissea. Emociona imaginar que allà és on desembarca Ulisses i es troba amb el porquer... És emocionant. Llavors hi ha llocs com la Cova de les Nimfes o la Font d'Aretusa..." recorda l'escriptor i viatger Xavier Moret. Esclar que també hi ha el risc de morir d'èxit. Una mica seria el cas de l'illa de Folegandros, una meravella de les Cíclades, "però, des que una revista americana", diu Moret, "li va posar la nota de millor illa grega, fer-hi una visita és com anar amb metro en hora punta". Ens quedem, doncs, a l'arxipèlag de les Jòniques. Més assossegades, amb molts xiprers, que antigament es feien servir per fer vaixells, i petits pobles eminentment d'arquitectura veneciana. "Al capdavall", reflexiona Moret, "és la connexió amb el món antic el que fa que una terra acabi vibrant i t'acabi enganxant". Per les illes Jòniques i Albània, amb Xavier Moret, viatger i periodista.

Al regne d'eSwatini, abans Swazilàndia, el rei Mswati III tria una nova dona cada any durant el festival de la Reed Dance, "dansa de la canya". En aquesta època els clans i els pobles d'arreu del país organitzen literalment camions carregats de noies verges, disposades a oferir-se al monarca com a esposes. Es tracte d'una gran celebració de la que es considera l'última monarquia absolutista d'Àfrica on els partits polítics estan prohibits per la Constitució, igual que ho està publicar noticies dolentes als diaris. Oficialment, el rei Mswati III té dues dones, si bé, pel cap baix, se n'hi coneixen una quinzena. La poligínia és una pràctica ancestral en aquest país de l'Àfrica austral. La llegenda diu que el mateix avi de Mswati III tenia cent vint dones i centenars de fills. Sobre el rei d'eSwatini, popularment "el Lleó", hi gravita l'eix que vertebra la nació. És un personatge estimat i respectat, però ni se'l toca ni se'l mira i qualsevol súbdit que li demani audiència s'haurà d'acostar al tron a quatre grapes. El regne d'eSwatini, amb Jofre Rocabert, investigador.

Aterrem a Molokai, a l'arxipèlag de Hawaii per conèixer de prop els misteris que s'amaguen en alguns dels racons més inaccessibles de l'illa. Amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler a l'espai "Viatges per la història". Us parlarem dels "Nòmades digitals". Aquesta és la història d'una nova generació de viatgers que viuen més en el món virtual que en el que anomenem real. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda" ens endinsem a conèixer "L'ainu, Japó". Aquesta és la història d'una llengua que gairebé ja no parla ningú: l'ainu, al Japó. Ni la majoria dels mateixos japonesos tenen coneixement de la seva existència. Amb David Valls, lingüista.

En algunes tribus del sud d'Angola els pentinats sobretot de les dones, però també d'alguns homes, no son només un element de bellesa sinó també d'identitat. El trenat o altres formes dels cabells indiquen la pertinença a un grup cultural, a banda de l'estatus civil o el social. Hi ha tribus amb pentinats molt complexos que inclouen, per exemple, l'ús de perruques fetes amb fang i branques. És tracte d'un cas viu, únic al món. En funció del pentinant que llueixen les dones, les grans conservadores de les tradicions, podem saber si son mwila, handa o kubal. També si estan casades, han tingut fills o son dones d'un home polígam, etc. En el cas de les nenes, un pentinat pot indicar les que estan en procés de "fico", d'iniciació, una transformació que pot durar anys. "Angola", afirma l'antropòleg, Joan Riera, "és un dels països més interessants que queden al món per conèixer".

Reprenem el camí pels pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg especialista en la regió Francesc Bailón: tornem a Siorapaluk la població habitada de forma natural més septentrional del món, on tan sols hi viuen 85 persones de forma estable i on volia arribar en Francesc. També seguim els passos de Josep Maria Romero, que ens acosta a la problemàtica que viuen i pateixen els petits productors de cafè a Tailàndia, dins l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". Us proposarem noves lectures de viatge: el viatger, escriptor i editor, Enric Soler ens acosta el món a través de la literatura.

Camí de les Maldives, enmig de l'oceà Índic, la Laura emmalalteix, en Joan Antoni intenta girar cua i refer el camí però el monsó del nord-est l'hi impedeix. Hi havia l'opció de la ràdio per posar-se en contacte amb un metge que fes un diagnòstic. El dolor abdominal era intens, i en Joan Antoni i la Laura no sabien què fer. Tenien tot el temps del món per pensar... en el pitjor. "La ment treballa i mai ho fa a favor teu", recorda la Laura, "però no pots deixar que la por s'apoderi de tu. La por és el pitjor". Sobretot si ets enmig de l'oceà com era el cas d'en Joan Antoni i la Laura Alameda. S'imposava la temprança i el control de la situació. O, com diu Lou Reed i parafraseja en Joan Antoni, "take a walk on the wild side", és a dir, "fes un tomb pel costat salvatge". Incident a l'Índic, a "Cinc anys sense mitjons", amb els navegants Laura Alameda i Joan Antoni Afonso.

Quan la periodista Marta Valls va arribar a Amman, Jordània, la gent li preguntava de quina tribu era. Marta Valls va viatjar a Jordània per fer un voluntariat entre els beduïns del Wadi Rum. Així que se'n va anar a viure al desert. Primer no en va ser conscient, però quan feia un temps que hi era, va observar que en aquells pobles perduts del desert no hi havia dones. "Passejaves pels carrers i deies: on són les dones? Llavors me'n vaig adonar", recorda la Marta. "En realitat, la vida que feia al Wadi Rum era la vida d'un home. Ells entenien que jo era estrangera, no formava part de la seva tribu i, per tant, el meu honor no era important". No calia salvaguardar-lo per evitar que posés en perill l'honor de la tribu. El Wadi Rum és el desert de les muntanyes. En alguns llocs la sorra és vermella com al planeta Mart. En d'altres és blanca i marró o fins i tot de color negre. Els beduïns acostumaven a dir-li a la Marta: "El desert és un lloc terrible, implacable, però qui l'ha conegut mai deixarà de tornar-hi". Els beduïns del Wadi Rum, amb Marta Valls, periodista.

Josep Maria Romero no havia sentit a parlar mai del Ladakh. Corria l'any 1976 i juntament amb el bon amic, Miquel Fletcher, s'havien afegit al corrent d'occidentals que fluïen cap a Orient a la recerca d'un món millor; d'una vida més harmònica, més natural, amb sentit comunitari. Eren hippies, i intentaven entendre la població ordinària dels països per on passaven. Viure i menjar com ells. Tot i que en aquells anys, els mons per on viatjaven, l'Iran, l'Afganistan, el Pakistan... eren mons que no tenien cap punt de contacte amb ells. En Josep Maria no havia sentit a parlar mai del Ladakh, però s'havia acostat al budisme zen i havia llegit "Mags i místics del Tibet" d'Alexandra David Néel. Així que estava decidit: en Miquel i ell mateix havien de viatjar a aquell país estrany i remot, conegut també com el Petit Tibet. "Aquell viatge va ser un conte de fades", reconeix ara, més de quaranta anys després. I també el viatge que va marcar de per vida el seu camí cap a l'orient, descrit ara a "Cròniques Orientals", el calidoscopi de cultures, costums, creences, colors, olors, sabors i maneres de fer que dibuixa el món de Josep Maria Romero, d'ofici, viatger.

Namíbia és una manera suau d'entrar a Àfrica. Com una porta fàcil que ens permet accedir a un país especial. Allà hi rau el gran santuari de vida salvatge d'Etosha, el desert del Kalahari amb els seus baobabs gairebé petrificats i també el desert vermell del Namíb, un dels més antics del món, segons consideren els experts. Un desert que s'anuncia a mida que t'hi acostes. L'aspecte del territori es va fent més i més sorrenc, més arenós. Al fons ja s'hi albiren les ombres de grans muntanyes vermelloses que no son res més que les imponents dunes del Namib. Una serralada de dunes gegants que superen els tres-cents metres d'alçada i que el converteix en el desert més fotogènic del planeta. Allà encara hi resisteixen antics llacs assecats dels que només en resta l'esquelet en forma de crosta de sal blanca. I alguns arbres ressecs que es drecen enmig del no-res amb les seves branques retorçades de patiment, com els braços de figures condemnades a l'infern de Dante. Viatge a Namíbia, amb Miquel Rafa, biòleg.

Les anomenen "illes felices", però en realitat son les "illes tristes". Aquest arxipèlag remot i mal comunicat de la Melanèsia afronta com pot els efectes nocius derivats de l'augment del nivell dels oceans per l'escalfament planetari i també d'una desforestació inhumana. Si no s'atura, afirmen les organitzacions conservacionistes, la selva pot desaparèixer d'algunes de les illes Salomó en només tres anys. La depredació de boscos, plens de grans arbres de fustes precioses, és salvatge, i els efectes sobre la població nadiua, devastadors. Només un petit llogarret, amagat en les profunditats del bosc, s'hi resisteix: Zizule. Allà els seus habitants es neguen a vendre els arbres, llar dels esperits. Territori sagrat. El periodista i reporter Nicolás Valle fa un viatge fins a la remota Zizule per conèixer de primera mà aquest llogarret i la vida de la seva gent, que en ple segle XXI fan vida completament al marge del món exterior.

Cada 24 d'octubre el sol desapareix a Siorapaluk, al nord-oest de Groenlàndia, i ja no torna a brillar fins al 15 de febrer. Comença la llarga nit àrtica a la població habitada de forma natural més septentrional del món... si no es tenen en compte altres poblacions habitades però artificials, com ara bases militars, estacions de recerca, etc. Amb gairebé quatre mesos de foscor, no és estrany que a les cases de Siorapaluk no hi hagi persianes. Si bé tampoc n'hi ha en moltes altres poblacions de les zones àrtiques i nòrdiques. Es tracta d'aprofitar al màxim el més mínim raig de llum solar. Aquí, més que en qualsevol altra zona del planeta, la llum del sol ho és tot, és la vida. Si bé a vegades també pot jugar males passades. Va ser gràcies a l'ombra que Robert Peary projectava sobre el gel a les fotografies de la seva suposada conquesta del pol nord, el 6 d'abril del 1909, que es va determinar que, en realitat, el tenaç explorador nord-americà mai hi va arribar. Aquell dia, el sol del pol nord s'hauria situat just sobre el cap de Peary, i no hi hauria pogut haver cap ombra. Viatge a Siorapaluk, Groenlàndia, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Diuen els indis que Chandigarh no és una ciutat índia, però en canvi, tots els indis que hi viuen afirmen que és la millor ciutat de l'Índia per a viure-hi. Potser no sembla índia, perquè és la única urbs del país on les vaques –sagrades pels hindús- no poden circular lliurament pel carrer com fan en la resta. Oficialment, Chandigarh també és la ciutat més neta de l'Índia, i la que gaudeix de la renda per capida més elevada de tot el país. Títols que no son poca cosa en un país on hi viuen més de mil tres-cents milions de persones. Del que no hi ha cap dubte és que Chandigarh, és el somni fet realitat de Charles-Édouard Jeanneret-Gris, més conegut per Le Corbusier. Un projecte urbanístic de ciutat del segle vint-i-ú cristal·litzat a l'Índia del segle vint. Això si, sense el número 13, exclòs pel genial arquitecte i urbanista convençut que portava mala sort. Una metròpoli pensada i feta a la mida de les persones, que és possible recórrer en cotxe, a peu o amb bicicleta... amb el permís del sol.

Austràlia demana temps. És un país a les antípodes d'Europa, amb una superfície que s'acosta a la del vell continent, la major part d'ella, ocupada per grans deserts. L'anomenat "outback", màgic i alhora mortal. On hi ha les terres sagrades dels aborígens australians. Un món ple de màgia i de natura espectacular, però dura. No s'hi val a badar. De les deu serps més verinoses del món, nou son a Austràlia. Per no parlar d'aranyes, taurons o meduses elèctriques que et poden matar en un instant. També hi ha baobabs i, es clar, cangurs. "Només aterrar a Canberra", explica Xavier Moret, "vaig veure un cangur saltant entre els taxis que esperaven a la sortida. Algú de l'avió va dir: segur que és un reclam publicitari"... Però no ho era. Simplement és Austràlia, el país del "down-under" on als mapes son a l'inrevés de com els hem vist sempre des d'Europa. Voltant el món amb Xavier Moret, periodista de viatges.

El Sudd, és un gran desert d'aigua i nenúfars. És aquesta la màgia, el terror i la bellesa de l'última regió salvatge d'Àfrica.

A les relacions de parella, passades per alta mar, els passa el mateix que a les banderes de cortesia dels vaixells: després de molt navegar, acaben esfilagarsades. Laura Alameda i Joan Antoni Afonso, porten ja quatre anys de navegació intensa arreu del món. De tensions, imprevistos i incerteses. Quatre anys de lluita cos a cos amb l'oceà i els seus paranys, a la superfície i, sobretot, sota les aigües blau fosc. En el cas de Joan Antoni, capità del Talula, mai, en aquest temps, ha abandonat la nau. Pel cap graviten pensaments contradictoris: posar rumb a casa, seguir navegant... Toca prendre decisions transcendents. La convivència se'n ressent. No és fàcil en un espai tant reduït com és un petit veler. La gota que fa vessar el got es precipita coincidint amb l'arribada a Penang, Malàisia. Amb el petit Talula creuant per sota del mític pont d'entrada a George Town, ciutat de cor colonial, capital de l'estat de Penang. Cinc anys sense mitjons, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso.

La festa de la bufeta o la del missatger son algunes de les celebracions pròpies dels pobles de l'Àrtic, com els inuit de Groenlàndia o els yupik d'Alaska i Sibèria. Parlarem de festes, cerimònies i celebracions àrtiques amb l'antropòleg, Francesc Bailón. A l'espai "Pobles de l'Àrtic". Marxarem també al Delta del Ganges amb en Josep Maria Romero, viatger i escriptor, que arriba al Delta del riu Ganges, un dels paratges naturals més especials i espectaculars del Golf de Bengala. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". I xarrem amb en David Valls, a l'espai "Les llengües de l'Anaconda" on ens explica els matisos que hi ha entre aquestes tres tipologies del llenguatge, la llengua franca, pidgin i crioll.

Al llarg d'aquest episodi, us parlarem dels observatoris astronòmics del Mauna Kea. Des del cim d'aquest volcà massiu de les illes Hawaii, es pot observar un dels millors cels de la Terra i contemplar els mateixos estels que van ajudar els avantpassats dels hawaians a trobar aquest arxipèlag. A l'espai "Viatges per la història", amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges. Ens arribarem a Dhaka. No és una ciutat fàcil i menys encara ho era anys enrere. Josep Maria Romero rememora un dels seus primers viatges a la capital de Bangladesh. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". I ens aproparem a la séquia de Manresa. Està considerada un prodigi de l'enginyeria hidràulica. Aquesta séquia és el camí que seguirem amb Joan Portell, viatger, pedagog i escriptor. A l'espai "Camins de casa".

Mauna Sese és una dona gran, una dona sàvia, que explica contes al pati de casa seva, a Porto-Novo, Benín. Quan l'Agnés Agbotón torna a Benín, la busca, de fet, la recerca és mútua, igual que l'objectiu: reunir-se per parlar de contes. A l'entorn de Mama Sese també s'hi apleguen nens i nenes, i adults, que volen escoltar els relats i les rondalles d'aquesta dona fidel seguidora de la vella tradició oral africana. En els seus contes s'hi combina l'univers fabulós d'un món de fantasia, amb elements de la vida quotidiana africana on els presents s'hi poden reconèixer. També s'hi amaguen intencions morals i didàctiques. Des de molt antic, els contes i les faules, han servit com a vehicle de transmissió de coneixements en bona part de l'Àfrica. Ja sigui asseguts a l'ombra d'un vell baobab o al pati de casa, com és el cas de Mama Sese. Els contes d'Àfrica, amb Agnés Agbotón, filòloga.

"El que és nou és poderós i inspirador. És com tornar a ser un nen o com enamorar-te del món". Aquesta convicció ha guiat la fotògrafa Itxaso Zúñiga en els seus viatges arreu. Durant anys ha recorregut el planeta intentant transmetre un univers de sensacions captades amb la seva càmera, en moments i llocs inesperats: cirerers florits, taques de color, tires de banderoles d'oració tremoloses pel vent de les alçades, trobades inesperades, ombres, moviment, possibilitats... Cada viatge obre un feix d'opcions per experimentar per un mateix. Amb els anys, Itxaso Zúñiga ha après a sentir-se còmoda amb allò que li era ignot, cada cop que es despertava en un indret nou del qual ho desconeixia gairebé tot. I ha fotografiat quan creia que l'instant que vivia estava a punt de desaparèixer. "No és el món que veus, sinó com te'l mires", diu. I ella se l'ha mirat a través de l'objectiu de la seva càmera. "The Journey", amb Itxaso Zúñiga, fotògrafa.

Bangladesh té encara no set cops l'extensió de Catalunya... i uns set-cents rius dispersos pel territori. És un món d'aigua. Característica que s'accentua amb l'arribada de les pluges monsòniques, que poden arribar a inundar entre una tercera i una cinquena part més de la terra. La natura a Bangladesh crea i destrueix territori constantment, sobretot als rius. Allà sorgeixen illes temporals, perquè també poden desaparèixer. Algunes per sempre, unes altres durant setmanes o mesos, i fins i tot n'hi ha hagut que han reaparegut després de dècades. És un ecosistema en canvi constant que obliga els seus habitants a fer una vida sotmesa del tot als capritxos de la natura. Una vida al límit. I si mirem al futur, les coses no són millors. L'IPCC, el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, ha pronosticat que una quarta part de la superfície de Bangladesh podria desaparèixer sota el mar abans de l'any 2050. Bangladesh: crònica d'un país oblidat, amb el periodista Igor Barbero.

Immersió nocturna amb rajades gegants. Probablement una de les experiències més emocionants que és possible viure en el nostre planeta. A l'espai "Viatges per la història", amb Jordi Canal-Soler, periodista de viatges. "Hawaii, de volcans i deesses". L'experiència i el cost de viure vora el Kilauea, un dels volcans més actius del món, sotmesos als capricis de la deessa Pelé. A l'espai "La mirada de l'Anaconda". "Love hotel". L'experiència d'allotjar-se en un love hotel del Japó, un establiment tan característic del país com els hotels càpsula i utilitzat quotidianament amb naturalitat per tota mena de persones. Narrat en primera persona per l'escriptor i viatger, Josep Maria Romero. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". "Idiòfons". El lingüista David Valls ens introdueix en el món dels idiòfons, paraules que descriuen una idea o un concepte, a través del so. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Quan una persona mor en alguna de les comunitats ifugao del nord de l'illa de Luzón, a les Filipines es fa una festa. S'asseu al difunt en una cadira, cobert per un llençol blanc, i durant dos o tres dies la família i els amics celebren els rituals preceptius al seu voltant, sacrifici d'algun porc o d'alguna gallina i ingesta de cervesa, incloses. Si bé ara, l'enterrament ja no consisteix amb deixar penjat el taüt del difunt d'un penya-segat. Filipines és una de les últimes fronteres en vies de ser descoberta... per viatgers d'aquí. Però no és fàcil, l'arxipèlag te més de set mil illes de les quals només unes dues mil estan habitades de forma permanent. Quan el periodista Ramón Vilaró va aterrar a Filipines fa uns quants anys, una cosa li va quedar clara: el país que contemplava era espectacular. Tornar-hi era d'obligat compliment. Vilaró va complir i Filipines ha estat una constant en la seva vida. Tant que n'ha publicat un llibre: "Mabuhay, benvinguts a les Filipines". Viatgem a Filipines, amb el periodista, Ramón Vilaró.

Sudan del Sud. Aquest és el país més nou del món amb la gent, probablement, menys contaminada per la civilització occidental. Passarem per Toposa, Gie o Larim, on fan vida despullats. És un país de gegants on les dones dels pobles dinka, nuer o mundari fan de mitjana 1,85 m d'alçada i els homes freguen els dos metres. Un viatge a la terra de la gent nua, amb l'antropòleg i viatger Joan Riera. Amb el viatger de la Gran Anaconda en marxa, J. M. Romero viatja fins a la ciutat utòpica d'Auroville, a l'Índia, i rememora una pàgina transcendental de la seva vida. A la secció "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" amb Josep Maria Romero, viatger i escriptor.

"L'enigma Diatlov". Aquesta és la història d'un viatge i d'una terra al bell mig dels Urals, hàbitat dels mansis, un dels primers pobles de Sibèria, i que conté un misteri irresolt. En parlem amb Josep Lluís Alay, professor d'Història d'Àsia de la UB, a l'espai "Pobles d'Àsia". "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" passeja pel centre comercial més luxós de Bangkok, Siam Paragon, i ens descobreix algunes de les sorpreses que amaga. A la secció "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", amb Josep Maria Romero, viatger i escriptor. I de cara a l'estiu descobrim els camins de ronda amb l'escriptor, pedagog i excursionista Joan Portell. Ens fixem en els camins de ronda menys transitats. A l'espai "Camins de casa".

L'investigador Jofre Rocabert va viatjar al "país dels tractors", amb la curiositat de saber com era el lloc on es va acabar la Unió Soviètica. Perquè va ser allà on es va firmar el Tractat Bialowieza que certificava la dissolució definitiva de l'URSS. En Jofre va entrar a Bielorússia en tren. I no va decebre'l. També ens arribem a Ladakh, on el viatger de la Gran Anaconda J. M. Romero rememora un viatge gairebé iniciàtic. Corria l'any 1976, i aquell antic regne himalaià era tot just obert als estrangers. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". A l'espai "La mirada de l'Anaconda". "Eswatini". Aquest és el nou nom de Swazilàndia, un petit país atrapat entre Sud-àfrica i Moçambic. L'illa Robinson Crusoe forma part de l'arxipèlag de Juan Fernández, a Xile. I com tantes d'altres amaga una història insòlita. A l'espai "Illes remotes".

Els anys 40-50 del segle XX, els nord-catalans van prendre una decisió que va acabar afectant per sempre el mapa lingüístic d'aquelles contrades: van decidir, majoritàriament, deixar de transmetre la llengua als seus fills i parlar-los en francès. La decisió va suposar una interrupció, un tall del que havia estat un fet continu durant els últims mil anys: la transmissió del català. Al darrere d'aquell propòsit s'hi amagaven les dures polítiques d'un estat per imposar el francès en tots els territoris sota el seu control, fet que venia de lluny i que portava implícita la prohibició de les altres llengües. En aquest sentit, David Valls, lingüista, recorda les paraules del rei Lluís XIV, el monarca absolutista que va subscriure la partició del territori català. El Rei Sol va arribar a dir: "L'ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa." El català de la Catalunya Nord, amb el lingüista David Valls. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Pels maoris d'Aotearoa, Nova Zelanda, el tatuatge de la cara, "moko", és un carnet d'identitat, una mena de passaport que els garanteix el trànsit a l'eternitat. A les illes Marqueses, hi havia pobles en els quals els tatuatges no acabaven mai. Arribaven a quedar del tot negres de la tinta injectada a la pell. I a Etiòpia, els dizi es tatuaven amb herbes corrosives que destruïen l'epidermis. Joana Catot fa anys que viatja per trobar tatuatges, pobles que es tatuen o per trobar les eines que fan servir. Ha compartit secrets amb els pigmeus baka del Camerun, els matsés de l'Amazònia, els rabaris de Gujarat i amb els mestres tatuadors de Birmània, que són astròlegs. És un llarg periple per les pells del planeta. Viatjant per la pell, amb Joana Catot, tatuadora. També farem una passejada per la zona de Xangai que havia estat sota domini francès. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

En aquest capítol del programa parlem amb l'escriptor, editor i especialista en història i antropologia de les religions, Agustí Pàniker, ens introdueix en el món dels Xamans, aquests homes i dones intermediaris entre l'univers dels humans i el dels esperits. A l'espai "El somnis de Shitala". També a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" us explicarem coses de "El lotus blau". Inspirat en el còmic homònim de Tintin el viatger i escriptor, Josep María Romero, ressegueix les passes del petit reporter belga per Shanghai. Viatgem fins a Somàlia. Vet aquí la història d'un estat fallit de l'Àfrica oriental. A càrrec del viatger, periodista i escriptor, Sergi Ramis. A l'espai "Geografies". Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Descobrim alguns dels tresors de Gabon, a l'Àfrica, com els parcs nacionals de Luango i Lalopé, de la mà del conservacionista i viatger Xavier Surinyach. L'aventurer explica com ha resseguit l'ombra de l'elefant de selva, ha contemplat la dansa de les balenes geperudes i ha cercat hipopòtams practicant surf vora la costa. També ha passat per la capital, Libreville, la ciutat amb el consum de "champagne" per càpita més elevat del món. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Torna amb nosaltres l'antropòleg i especialista en l'Àrtic Francesc Bailón amb noves vivències a Groenlàndia. Es tracta d'històries que s'expliquen entre els inuit groenlandesos, a l'espai "Pobles de l'Àrtic". En Josep Maria Romero ens introdueix, en un nou relat, a la proliferació de les clíniques de cirurgia plàstica a Tailàndia. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". Farem "Literatura de viatges". El viatger, escriptor i editor Enric Soler ens proposta quatre lectures per fruir del món. A l'espai "Rius de tinta". Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Una nova etapa del periple marítim dels navegants Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. A l'espai "Cinc anys sense mitjons". Superat l'estret de la Sonda, entre Java i Sumatra, a Indonèsia, la navegació amaga perills inimaginables. Els nostres navegants s'acosten a Singapur i a l'estret del mateix nom, el lloc del món amb més trànsit de grans mercants. N'hi ha tants que cal navegar fent ziga-zagues per esquivar-los. També anirem a un petit territori a la regió italiana de la Ligúria, a Seborga, que es va autodeclarar independent... però no va obtenir reconeixement de ningú. Amb el periodista, editor i viatger Sergi Ramis a l'espai "Geografies". Anirem de botigues xineses. Una visita als peculiars comerços xinesos d'Àsia i els rars productes que s'hi venen. Amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero, a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". Descobrim els Nukaks del Guaviare, Colòmbia. Aquest poble de selva afronta amb idees imaginatives l'amenaça de la seva pròpia extinció. A l'espai de noticies "La mirada de l'Anaconda".

El viatger i cosmòleg Andreu Ariño completa el relat de la seva volta al món observant les persones i les estrelles. Somiant viatjar a les terres més llunyanes, s'imaginava com seria viure als antípodes, a Nova Zelanda. "Jo he anat al poble més allunyat del meu poble", afirma ara. I també a molts altres llocs. A Papua Nova Guinea, va saber d'un llogarret de caçadors de cocodrils. A Austràlia, el va rebre una amiga que caminava descalça pel carrer. I a Xile va saber d'un poble que es deia "Peor es nada".

Quan el navegant anglès George Vancouver va passar per Hawaii va regalar un estol de vaques al rei Kamehameha. El monarca va quedar astorat. Eren els animals més grossos que havia vist mai. I en no saber què fer-ne, va dictar un kapu, un tabú o prohibició, i va sacralitzar les vaques. No se les podia tocar, fer-los res dolent i molt menys matar. Sagrades com eren, les vaques van campar lliures com les seves germanes sagrades de l'Índia. Es van reproduir sense límit i es van escampar per les illes de l'arxipèlag. Però en alguns casos, fins i tot van esdevenir perilloses. De kapu i intocables, van convertir-se en una plaga. El futur de Hawaii depenia del seu control. La solució va venir des de Mèxic. Van ser cow-boys mexicans els que van ensenyar a muntar, cavalcar, marcar i enllaçar vaques als hawaians. Per això l'arxipèlag de les Hawaii és un dels estats amb més ranxos dels Estats Units. D'allà també són alguns dels millors cow-boys nord-americans. Cavalcant per Hawaii, a l'oest llunyà nord-americà, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Abans de viatjar a Hong Kong van anar a Singapur, a Malàisia, a Ceilan (ara Sri Lanka) i a Madagascar. I encara fins a les veïnes illes de la Reunió i Maurici. També havien recorregut l'Àfrica anglòfona, és a dir, la de l'est, amb Kenya i Tanganyika (després Tanzània). I s'havien endinsat una mica més al continent per recórrer Uganda. Viatjaven sempre a prop de les feres, aventureres com ells, i amb totes les atraccions ben emmagatzemades en vells carros de fusta. Al capdavall, els carros eren alhora el mitjà de transport i la llar. Des de molt antic, el Circ Històric Raluy ha tingut l'ànima nòmada i viatgera. També pionera. Quan van aterrar a l'illa de la Reunió la gent no sabia que era un "circ". Igual que a Madagascar, els malgaixos no n'havien vist mai cap. "Es tornaven bojos per entrar", recorda Carlos Raluy, un dels fundadors del circ. Igual que la gent de Kènia o Tanzània que es recargolaven i es tiraven per terra quan veien els pallassos. El Circ Històric Raluy, amb Carlos Raluy, fundador. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Per als fijians el món queda molt lluny. "Tenim un mapa a casa de les illes del Pacífic sud", diu el periodista i reporter Lluís Crous. "És una mapa tot blau, amb uns piquets." No només el món els queda lluny als fijians; per a molts d'ells, fins i tot moure's d'una illa a l'altra de l'arxipèlag és una quimera. Les illes Fiji és un dels 14 estats insulars de l'oceà Pacífic. La majoria d'ells tan petits que no tenen capacitat per autoabastir-se, un problema que els obliga a dependre d'altres estats més grans com Austràlia o Nova Zelanda. Però no és l'únic problema, n'hi ha més. Per exemple, la carència d'aigua potable. "Tan maques com son aquestes platges", diu en Lluís, que hi ha viscut més d'un any, "i com és possible que no tinguem aigua per beure?". Les Fiji són, en efecte, un arxipèlag d'illes volcàniques enmig d'un mar de corall amb molts problemes i mancances. Però "seria absurd dir que no estàs de conya amb una palmera sobre el cap, estirat en una hamaca, la sorra blanca i el mar de color verd", reconeix en Lluís Crous, malgrat tot. I ens confia a cau d'orella: "No havia vist mai tants peixos de colors junts." Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Les antigues cròniques javaneses parlen d'una erupció ciclòpia del volcà Krakatu. En el Pararaton o Llibre dels Reis s'afirma que la terra es va estremir i va sacsejar de manera convulsa pels rugits de la muntanya de foc. El cel s'il·luminà amb violents llampecs acompanyats de tempestes furibundes. Fins que, enmig d'un estrèpit formidable, la muntanya va esclatar en mil bocins i va desaparèixer engolida per la terra. Però el Krakatoa no havia mort. Uns segles després, es va tornar a despertar amb explosions enormes, acompanyades per fluxos piroclàstics, que van fer bullir l'aigua de mar, i per tsunamis. Quan es va dissipar el fum, el mar s'havia tornat a empassar la muntanya. De l'aigua només n'afloraven alguns cràters. Però del volcà en resta l'ànima, un fill, l'Anak Krakatu, que creix cinc metres cada any, i un cert flux d'energia negativa. Així ho van pressentir Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan van llançar l'àncora just al lloc que anys enrere va ocupar la gran muntanya.

Un llac ens queda imprès a la retina diferentment de l'ascens a un cim. No hi ha repte ni conquesta en l'excursió a un estanyol, ni desafiament. Tampoc hi ha competició de cap mena. Arribar-nos a un llac només comporta desig de bellesa, recerca d'un redós de pau, solitari, que ens faci sentir lluny de tot i ens acosti a la nostra essència. Gaudir de la contemplació d'un petit estany remot, amagat enmig de muntanyes, després d'una caminada, fa que una mena de calfred de benestar ens recorri el cos de dalt i baix. L'extrema immobilitat de l'aigua, si no hi bufa el vent, fa de la superfície llisa de l'estany talment un mirall. Els blaus o verds que reflecteix, en fan un safir o una maragda resplendent enmig de pics i rocams eixorcs. I les llegendes que s'expliquen acaben de farcir l'imaginari. La descoberta dels llacs incògnits del Pirineu, amb el senderista, escriptor i pedagog Joan Portell.

Nou fusos horaris separen la península de Txukotka de Moscou. A l'extrem oriental de Rússia, Txukotka és un món a part. Un territori remot i inhòspit on s'enregistren algunes de les temperatures més baixes del planeta. Per això la Unió Soviètica hi va situar alguns dels seus gulags, els camps secrets de treball i de càstig per als proscrits del règim. En aquest cas, dedicats a l'extracció d'or i plata al complex miner de La Coupole. Però llevat dels gulags, els txuktxis, els habitants originaris de la península, han viscut a Txukotka, al marge de tot, durant segles. Poca gent en sabia res, abans que Iuri Serguéievitx Ritkheu, figura de la literatura universal, escrivís "El darrer xaman txuktxi", conegut com "la Bíblia dels txuktxis". Es tracta d'una biografia novel·lada del seu avi, el xaman Mletkin, precedida d'un recull de les tradicions i llegendes d'aquest poble. Després va arribar el magnat rus, oligarca del petroli, Roman Abramóvitx, convertit en benefactor accidental d'aquesta gent mentre va ser governador de Txukotka, entre els anys 2001 i 2008. Els txuktxis, amb Josep Lluís Alay, professor d'Història d'Àsia a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Ana Maria Briongos volia canviar el món el dia que se'n va anar de casa, cap a l'Índia, ara fa cinquanta anys. "Hi havia la il·lusió de no haver de fer el que havíem vist fer als pares, absorts per la feina", recorda. Amb aquesta il·lusió, molts joves de l'època van emprendre un viatge iniciàtic, a la recerca d'alguna altra cosa, potser d'un guru que els ajudés a trobar un sentit diferent a la vida. Però l'Ana Maria Briongos va trigar 30 anys a arribar a l'Índia, perquè es va encallar molt abans d'arribar-hi, a l'Afganistan. "Vaig trobar un país tan extraordinari, tan sorprenent i tan agradable que m'hi vaig quedar. Era com si hagués tornat dos mil anys enrere. Estava a dins d'un pessebre". A l'Afganistan, Ana Maria Briongos era el tercer sexe. El fet de ser occidental li permetia accedir al món dels homes, i el de ser noia, al de les dones. La seva vivència va quedar plasmada al llibre "Un invierno en Kandahar", un hivern del qual ara en fa cinquanta anys. El viatge iniciàtic d'Ana Maria Briongos a l'Afganistan. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

La primera referència que tens de la presència d'un os vora teu és sentir grallar els corbs. David Fajula volia recórrer El Camí de l'os, al Parc Nacional d'Oulanka, Finlàndia. Un espai natural amb rius esvalotats, ponts penjants, salts d'aigua, llacs, àligues, cérvols.... i ossos. "L'expectació és màxima quan arribes a un lloc com aquest. Sabíem que estàvem a molt poca distancia de la frontera russa". Però en David anava ben acompanyat, amb Hanu Hautala, el fotògraf de natura més rellevant de la història de Finlàndia. L'home que ens ha mostrat els animals del tot integrats en el seu entorn natural. "Small in the frame", "petit en el fotograma", així és com Hanu Hautala ha situat les bestioles en les seves fotografies, sovint fetes en condicions extremes. Vestit amb camisa de llenyataire, gorra de llana, botes d'aigua, pantalons de pell i calçant esquís de fusta, Hanu Hautala ha estat un especialista en fotografiar la fauna salvatge en condicions extremes, de fred o de llum, durant nevades o sota la tempesta. Passejant per la natura finesa, amb David Fajula, fotoperiodista.

No és pas fàcil viatjar per Somalilàndia: no hi ha targetes de crèdit, no hi ha caixers automàtics, no hi ha cap possibilitat de rebre o enviar res, i no hi ha representació consular. Somalilàndia és un "no-país", un país amb tota l'estructura pròpia d'un estat però sense l'atribut imprescindible: el reconeixement internacional. Tampoc hi ha semàfors, si bé és cert que no hi ha gaire trànsit rodat. En un país del desert la major part de vehicles són camells, un mètode de transport ben normal. Arreu hi ha ramats de camells, i camells espigolant per aquí per allà; la carn és de camell, i la llet i el formatge, de camella. El camell també és un dels principals productes d'exportació. Somalilàndia tampoc és un viatge dels més segurs, segons reconeix Jofre Rocabert: "No pots descartar -diu- que no estiguis en perill." De fet, quan et mous pel país és imperatiu que t'acompanyi una "special protection unit". L'islam és una part fonamental de la identitat somali. Per exemple, els xoca molt la tolerància europea. "Tot i ser, en general, molt bona gent -explica en Jofre-, hi ha qui és bastant obert amb el que farien als cristians.... si se'n trobessin algun". I malgrat tot, en Jofre Rocabert hi va anar. Viatge a Somalilàndia, amb Jofre Rocabert, investigador de la Universitat Politècnica de Zuric. Acompanya'ns a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Els antics habitants de Takayama, als Alps japonesos, van construir el temple de Sakurayama Hachimangu a dins del bosc. Just al lloc per on creien que els mals podien accedir a la ciutat. Per això el consideren el temple protector. El xintoisme "el camí dels deus" és la religió antiga del Japó i alhora, la pedra angular de la cultura japonesa actual. Va néixer de l'antic culte a la natura. També als morts, a la fecunditat i als ritus agraris. Per tenir bones collites, els japonesos van establir una harmonia respectuosa amb els kami, éssers espirituals que tenen el control de la natura. Els anomenats Alps japonesos, és un món rural que sobreviu enmig del Japó més futurista. Al cor de les muntanyes s'hi preserven pobles amb casetes de nadala. Amb els sostres de dues aigües, teixits amb palla, i els embigats de fusta antiga. Son exemples gairebé únics al Japó de llogarrets rurals. Viatge als Alps japonesos, amb Xavier Moret, periodista de viatges.

Fa molts anys Jules Verne va fer viatjar alguns dels seus personatges fins a la cova de Fingal, a l'illot d'Staffa, arxipèlag de les Hèbrides Interiors d'Escòcia. Els exploradors de Verne volien observar un misteriós fenomen òptic atmosfèric conegut com a Raig Verd. Es tracte d'un feix de llum que només és possible captar en condicions lumíniques i climàtiques molt precises de l'atmosfera, just a la sortida o a la posta de sol. A vegades, en aquest instant, l'últim raig de llum, rebota en l'atmosfera, canvia la freqüència lumínica i passa del groc o taronja... al verd. Jordi Canal Soler, ha anat una mica més lluny, fins a les illes Hawaii, per observar aquest flash de llum del Raig Verd. La situació de l'arxipèlag, al mig de l'oceà Pacífic, i les condicions de netedat atmosfèrica, fan d'aquestes illes, un altre lloc privilegiat per observar-lo. A la recerca del Raig Verd a les illes Hawaii, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler.

Prop de Stepanakert, capital de l'Alt Karabakh o República d'Artsakh, s'alcen dues figures de roca volcànica que representen dos camperols armenis. La gent els coneix com en Tatik u Papik, és a dir, "l'avi i l'àvia". L'escultura es diu "Nosaltres som les nostres muntanyes" i es considera una reivindicació de l'armenitat de la terra on s'ubica, al cor del Caucas, a l'Azerbaidjan. Els karabakhians creuen que la seva cultura ve de les muntanyes, per això l'any 1991 van aprovar en referèndum proclamar la República d'Artsakh. Es tracta d'un territori rebel per l'Azerbaidjan, sense reconeixement de la comunitat d'estats a escala internacional. En canvi, pels armenis és un estat independent de facto. Tant és així que fan servir el dram, la moneda armènia, malgrat que això faci enfadar els azerbaidjanesos. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Jofre Rocabert, investigador. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Groenlàndia és un dels països del món on més s'escolta la ràdio. Es tracte, sobretot, d'una qüestió de necessitat. Per la ràdio s'anuncien tots els canvis meteorològics, també l'estat del gel o si algun os polar s'acosta més del compta a alguna població. Els inuit s'escolten la ràdio tant com hi participen per exposar-hi les seves consideracions. Els seus comentaris son vitals per l'harmonia de la vida quotidiana en les comunitats. Per exemple, quan es produeix un "White out" i tot esdevé blanc. Talment com si els déus haguessin esborrat el món, deixant en el seu lloc una boira espessa i encegadora. Els inuit ho temen, sobretot quan son de cacera o enmig d'un viatge, perquè no és possible distingir entre cel i terra i es fa impossible avançar per la neu o el gel amb seguretat. Llavors, els gossos esdevenen vitals per seguit endavant. Encara que tampoc els vegis. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

A la regió de Far North, Nord Llunyà, a la península australiana de Queensland, hi viuen els últims parlants d'algunes de les llengües aborígens. El Diyrbal, per exemple, amb només 8 o 9 parlants nadius, n'és una d'elles malgrat tenir gramàtica, diccionaris i llocs on l'ensenyen. El cas és però, que aquesta llengua ja no es transmet de pares a fills i se n'ha perdut l'ús social, fets que la situen a la vora mateix de l'extinció. Entre les particularitats del Diyrbal n'hi ha almenys una de remarcable: te un gènere comestible. És a dir, fan servir un gènere específic per a plantes menjables. Gràcies a aquest gènere, els parlants de Diyrbal saben d'entrada, només pel nom, si es poden menjar o no una planta determinada sense temor a patir un mal de ventre o una intoxicació fatal. Pot tractar-se, doncs, d'un sistema de supervivència, compartit amb altres llengües aborígens australianes. El Diyrbal i el gènere comestible, amb David Valls, Lingüista.

En el món jueu corre, amb gran fascinació, la llegenda que parla de l'existència d'un regne, hereu d'Israel, a les llunyanes terres d'Orient. Moisès Pereira de Paiva, antic líder de la comunitat sefardita d'Amsterdam, encara va una mica més enllà. En la seva obra "Notícies dels jueus de Cochin", explica que els anomenats "jueus malabars" són descendents dels jueus de Mallorca. Segons Pereira de Paiva, ells mateixos li expliquen que l'any 370 després de Crist, entre 70.000 i 80.000 jueus de l'illa de Mallorca es van traslladar fins a aquesta ciutat del sud de l'Índia. I les cròniques donen fe, efectivament, que entre els segles VIII i XI hi va haver, a prop de Cochin, a l'estat de Kerala, un principat jueu fundat pel rabí Joseph Raban, que es va governar de forma autònoma en el que era el territori d'un raja. No és estrany, doncs, que a Cochin, on perdura el call jueu i la sinagoga, se l'hagi conegut com "la Jerusalem de l'est". El viatge llegendari dels jueus de Mallorca a Cochin, a l'Índia, amb el professor d'Història de la Universitat de Barcelona Josep Lluís Alay.

La música és el primer idioma amb el que Budapest respon a les preguntes del viatger", afirma l'escriptor Lluís Bellver. "Així com París és una ciutat on la pintura és molt present o Nova York, a cada cantonada et trobes l'escena d'una pel·lícula que has vist, als hongaresos en general, i Budapest en particular, és la cultura musical el que els defineix". Budapest no deixa de xiuxiuejar-te melodies mentre camines, ja sigui les variacions Goldberg de Bach o altres partitures de Liszt o Bela Bartok. La capital hongaresa però, no traspua només belles melodies, també el ressò d'una història convulsa plena d'amargues derrotes. Com quan els austríacs van sotmetre Hongria i com a bons germànics van celebrar la victòria brindant amb moltíssima cervesa. Per això els hongaresos no brinden mai amb cervesa. Variacions sobre Budapest, amb l'escriptor, Sergi Bellver.

Bingling és un conjunt de coves excavades en ple espadat sobre el riu Groc, a la Prefectura Autònoma Hui de Linxia, província xinesa de Gansu. En realitat es tracte d'un complex monàstic budista habitat, segles enrere, per monjos eremites que beneïen als viatgers de la Ruta de la Seda. El complex compta amb un buda, de trenta metres, esculpit directament a la roca del penya segat. Tant la imatge com les coves, estan unides per un entramat de passarel·les penjades al buit. Un xic hipnòtic tot plegat. Som en un Tibet fora del Tibet. Un país budista-tibetà que s'estén per les regions d'Ambdo i Kham, a l'oest de la Xina. Bingling és només un exemple dels temples i monestirs que hi ha escampats arreu. Labrang n'és un altre exemple. Es tracte del monestir tibetà més important fora del Tibet. De fet, és una ciutat. El Tibet fora del Tibet, amb el periodista de viatges, Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

En Joan Portell mai s'hauria pogut imaginar que es trobaria cara a cara amb un llop. Aquell dia havia sortit de Berga pel GR 107, tot resseguint les passes dels bons homes, coneguts com a càtars, fins al castell de Montsegur, a l'Arieja, Occitània. Feia poc que havia nevat, i en Joan es va passar hores i hores caminant amb la neu fins més amunt dels genolls. Cada passa era un martiri. Gairebé emulant l'esforç d'aquella gent que, de l'esforç i la humilitat, en van fer una virtut. Encara que això els havia d'acabar costant la vida. El camí és solitari i travessa paisatges espectaculars, feréstecs. És un camí transformador. En Joan anava xino-xano, sol. Passat el refugi Estasen, al Pedraforca, la pista comença a tirar amunt, pràcticament enfocant el Cadí. Va ser en un revolt quan en Joan va sorprendre aquell animal, de pel gris, mirant-lo de fit a fit. El camí dels bons homes, amb el viatges i pedagog, Joan Portell. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Sobre el 'kule' es va edificar la cultura dels inuit", afirma l'antropòleg Francesc Bailón. El "kule" era un llum d'esteatita que s'alimentava amb greix de foca i balena. Les dones inuit tenien com a tasca exclusiva tenir-ne cura, mantenir-lo sempre encès. Però no només servia per cuinar, il·luminar, escalfar o assecar les pells; el "kule" representava, sobretot, l'ànima de les llars inuit. Vet aquí la gran responsabilitat de la mare, l'àvia o la filla. A Groenlàndia, com també en molts altres països i societats de l'Àrtic, les dones són les que porten la veu cantant a la llar. Amb alguna excepció. Francesc Bailón ha conegut dues dones inuit caçadores, una feina gairebé sempre exclusiva dels homes. Una d'elles, la Teresia, es considera la dona més dura del món, capaç de caçar a temperatures tan extremes que ningú més pot suportar-les. La Teresia viu a Ittoqqortoormiit, un lloc remot a la costa est de Groenlàndia, just on Bailón va batre el seu rècord de fred: 68 ºC sota zero. Ni tan sols el termòmetre que portava a la butxaca el va resistir. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

L'arxipèlag de les Geòrgia del Sud ha estat un lloc mític en la vida d'algunes persones: les colònies de pingüins més grans del món, grans concentracions d'elefants i de llops marins... Aquest petit grup d'illes, gairebé equidistants entre les Malvines/Falkland i l'Antàrtida, suren solitàries enmig del blau profund de l'Atlàntic sud. "L'arxipèlag de les illes Svalvard", afirma Oriol Alamany, "són els Alps posats enmig del mar. Geòrgia del Sud és l'Himàlaia. Quan veus les primeres punxes, sents l'emoció de dir: "Estic arribant al cul del planeta. Tens la sensació d'arribar a un lloc remot". I encara te un al·licient més. A Geòrgia del Sud, hi ha la tomba d'Ernest Shackleton. L'explorador polar angloirlandès que va aconseguir fer tornar a casa sana i estàlvia tota la tripulació de l'Endurance, després que el vaixell va acabar esclafat pel gel de la banquisa antàrtica i de viure aïllats durant dos anys. Una heroïcitat que qui arriba a Geòrgia del Sud recorda tirant un rajolí de whisky sobre la tomba de l'aventurer. Viatge a Geòrgia del Sud, la terra dels pingüins, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

La primera illa que et trobes a l'estret de Torres és Thursday Island, "illa dijous". Després ve Friday island "illa divendres", sempre navegant d'est a oest. I encara Tuesday island "illa dimarts" o Wednesday island "illa dimecres". Així que el navegant anglès James Cook i la seva gent desembarcaven en una nova illa, li posaven el nom del dia de la setmana en què estaven. Les Thursday islands son un grup de petites illes al mateix estret de Torres. Es tracta d'un braç de mar, d'uns cent-cinquanta quilòmetres d'amplada, que separa Austràlia de Papua Nova Guinea i connecta el mar del Corall amb el d'Arafura. A l'estret de Torres, s'hi compten 274 illes, si bé només unes 17 estan poblades de forma permanent, sobretot, per a nadius melanesis. Però la perillositat de la navegació per l'estret no radica tant en l'amplada o en el nombre d'illes com en la poca profunditat –entre 7 i 15 metres-, en els fons farcits d'esculls de corall i de dunes de sorra itinerants i en els potentíssims corrents que hi ha. És això el que fa un malson la travessa de l'estret. Però a en Joan Antoni i la Laura no els quedava cap més remei que creuar-lo si volien seguir el seu periple: cinc anys sense mitjons, amb Joan Antoni Afonso i Laura Alameda. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Totes les cultures tenen símbols que les identifiquen. Símbols identitaris, que formen part de tots els viatges. Des del menjar, les banderes i els escuts, els colors, fins a la llengua o l'escriptura. Molts d'aquests símbols estan incorporats en el propi cos o en la roba de vestir, i serveixen per identificar la família, el clan, la tribu a la qual es pertany. És el cas dels pentinats o de les pintures, les escarificacions i els tatuatges facials o corporals. En aquests casos concrets, a banda d'una funció estètica, en compleixen una altra de ritual. Per exemple, pels maoris del sud d'Oceania, els tatuatges o moko són una forma de connexió amb el món. D'acord amb la seva cosmovisió, el cos del maori és el cos del tatuatge, un cos-símbol que porta inscrita la informació del camí vital de l'ésser humà i les seves connexions amb les forces espacials. És per això que, si la persona que ha traspassat no porta els tatuatges adients, la bruixa que el rep a l'altre costat, no se'n podrà alimentar i no permetrà que l'ànima del difunt passi al nivell dels immortals. Quedarà condemnada a ser una ànima errant. Símbols identitaris, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor, especialista en història i antropologia de les religions.

Transnístria és un viatge en l'espai i en el temps. Es tracta d'un petit país europeu, encaixonat entre Moldàvia i Ucraïna, que no reconeix ningú. Almenys, oficialment. Un lloc extremadament fred i extremadament gris i depressiu, al mateix temps que brillantment soviètic, que ha elevat els tancs a monuments i els ha situat al centre mateix d'algunes de les places de Tiraspol, la capital. Perquè, a banda de ser un no-estat, la particularitat de Transnístria radica en el fet de ser un autèntic museu viu, a l'aire lliure, de l'antiga URSS. De fet, és un romanent de la Unió Soviètica, que ha quedat petrificada tal com era en aquesta estreta franja de territori. Uns quants dels seus ciutadans no s'han amoïnat ni per canviar-se el passaport i encara van amunt i avall amb el salconduït soviètic. És clar que, si Rússia volgués, Transnístria seria, probablement, un país de debò... Viatge a Transnístria, amb Jofre Rocabert, investigador de la Universitat Politècnica de Zuric. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Lhasa és com una mena de Roma de l'Himàlaia. Entrar-hi i albirar l'imponent palau del Potala, enfilat dalt d'un turó, és com contemplar la basílica de Sant Pere per primera vegada: una sensació que no s'oblida mai més. No en va, el Potala representa encara ara un vestigi viu del centre de poder que en el passat va albergar aquesta vella fortalesa. La seu del govern liderat pel dalai-lama, forçat a l'exili a l'Índia per l'annexió xinesa del Tibet. El viatger i escriptor Jordi Solà entra a Lhasa després de mesos de costosa travessia pels altiplans de l'Himàlaia i de pelegrinatge per les meques més sagrades d'aquests llocs. Portava dies i dies recorrent pistes polsoses en cabines de camió, recorrent a peu planures infinites. En definitiva, perseguint horitzons inabastables. El viatge toca a la seva fi, cada cop més a prop del punt d'arribada, a la vella Katmandú, al Nepal. Un episodi del nostre viatger en marxa; sentirem la segona part de la seva aventura a Varanasi. I Sergi Ramis, que ens guiarà per la micronació de Talossa, a l'espai "Geografies". Els últims hakawatis de Damasc. Es tracta d'una història paral·lela a la guerra de Síria. A l'espai "La mirada de l'Anaconda". Ens hi acompanyes?

Ningú pot negar que el principal propagandista de Romania ha estat Dràcula. El reclam del vampir més famós de la història és per tot arreu en aquest país de l'Europa de l'Est: el castell de Dràcula, la casa de Dràcula, el poble de Dràcula, etc. A banda de llibres i pel·lícules, hi ha rutes, circuits i tota mena de gadgets. No és rar que la gent que va a Romania s'esperi, doncs, un país truculent, amb vampirs i coses per l'estil, però en canvi, Romania és un país molt tranquil, amb gent molt amable i encantadora que t'acullen d'allò més bé. Quan recorres el paisatge romanès, més que castells foscos veus pallers, molts pallers. També carros de cavalls carregats de palla fins d'alt de tot. Veus un món que potser aquí l'havíem viscut molts anys enrere però que ja ha desaparegut. Vaja, que et mous per Romania, diu el periodista Xavier Moret, com si levitessis, perquè ets dins d'una Europa que ja no existeix. Fins i tot els cementiris són diferents. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Diuen que quan tu veus un tigre en llibertat, ell t'ha vist a tu cent vegades. L'Índia és un dels pocs llocs de la terra on encara hi ha tigres que viuen lliurement, malgrat que la pressió demogràfica els arracona cada cop més. Les reserves, com la de Mudumalai, a l'estat de Tamil Nadu, és un exemple de vida salvatge en llibertat, i alhora, de bona convivència entre persones i tigres. Almenys quan la biòloga Eloisa Mattheu hi va anar, va tenir la impressió que allà la gent convivia amb els felins d'una manera natural. El lloc prometia, si bé no hi havia la certesa de poder veure els grans gats ratllats que, amagats entre la bardissa, de ben segur que ja ensumaven els humans. De fet, l'Eloisa era en una "jungle farm" a tocar de la reserva. La "jungle farm" d'Anaikadú, "la muntanya dels elefants", malgrat que l'objectiu eren els tigres. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Recordo una navegació de Rodes a Atenes, dormint amb el sac a la coberta, em vaig despertar ple de sal i mullat..." Xavier Moret no ha oblidat mai aquell viatge pel mar Egeu. "Després d'una navegació moguda jures que no tornaràs a navegar mai més..." però hi tornes, diu. El cas és que "quan salpes t'imagines un viatge idíl·lic, que tot anirà bé, que aniràs veient illes i et seguiran dofins, però quan es desferma la tempesta i bufa el melteni, que pot ser un vent horrorós, llavors et penedeixes d'haver-te embarcat". Lawrence Durrell sempre deia que a les illes s'hi ha d'arribar per mar, perquè l'avió et falseja la sensació. D'illes a l'Egeu n'hi ha dues mil, si bé només unes dues-centes estan poblades. I, malgrat les diferències entre unes i altres, en totes es produeix el mateix fenomen: desembarquis on desembarquis, el temps deixa d'importar així que toques terra. Per les illes del mar Egeu, amb el periodista, viatger i escriptor Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Port Moresby té fama de ser una de les ciutats més perilloses del món, si no la que més, amb un dels índexs de crims i de corrupció més elevats del món. Els blancs que hi viuen t'adverteixen així que hi poses un peu: "Sobretot, no surtis al carrer, no agafis cap autobús... t'hi jugues la vida. Agafa un taxi per anar al supermercat, encara que sigui a la cantonada". Són alguns dels consells que et brinden. La ciutat té, efectivament, un percentatge brutal de gent sense feina i una misèria tremenda, bàsicament entre la població aborigen. El contrast entre el nivell de vida dels nadius i el dels colons, majoritàriament anglosaxons, fa mal als ulls i, sobretot, a l'ànima. És aquest abisme el que fa d'aquesta capital un lloc tan perillós. Molts dels joves a la deriva acaben en alguna de les poderoses "raskol", bandes de criminals, i les autoritats semblen superades per l'extrema violència amb què actuen, incapaces de controlar-les. Malgrat tot, Laura Alameda i Joan Antoni Afonso no tenen més remei que aturar el seu veler a Port Moresby, on, efectivament, viuran històries insòlites. També farem la volta al Montsant amb l'escriptor, viatger i pedagog Raimon Portell, que ens porta d'excursió per aquesta serra del Priorat tan bella com desconeguda. A la secció "Camins de casa". I amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero compartirem una jornada al llom d'un elefant. A la secció "El viatger de la Gran Anaconda en marxa".

"Vaig arribar una nit en un poblet. Totes les cases tenien cabeces d'alls a la porta i se sentia udolar els llops. I vaig pensar: "Sort que soc a Grècia perquè si fos a Transsilvània estaria fotut..." Malgrat tot, el mal tràngol, a Grècia, no va dissuadir el periodista i viatger Sergi Ramis d'acabar viatjant, també, a Transsilvània. Certament, reconeix, una regió amb una estètica "gòtica, de por". Les cases, els paisatges, els boscos espessos i foscos... tot un paisatge lligat a la nostra iconografia de la por. "Després, però, de por, no en vaig passar", assegura en Ramis. I és que lluny dels estereotips i dels fantasmes del nostre cap, Transsilvània ofereix al viatger un món nou per recórrer i una història per descobrir i aprendre. Aquesta és una terra de pas, de creuament de pobles, d'aquí que sigui una mena de tapís en miniatura, amb pedaços de molts colors. Un exemple que la geografia no és pas una ciència fixa, sinó ben al contrari, és un món canviant. Transsilvània, amb el periodista de viatges Sergi Ramis. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Hawaii, les antigues Sandwich, són l'arxipèlag més aïllat del món. Qualsevol altre punt del planeta queda lluny, molt lluny. Els primers a constatar-ho van ser els nadius d'altres terres que s'hi van atansar, sobrevivint a mesos de navegació incerta. Després, l'arxipèlag es va enfonsar en sanguinàries guerres tribals d'unes illes amb les altres, abans de trobar el camí per unificar-se com una sola nació i viure, més o menys, en pau. Però encara els quedava el flagell dels blancs europeus. Es calcula que les malalties que els van transmetre van acabar amb el 90 per cent de la població nadiua. Els missioners van reblar el clau amb la implantació del cristianisme i l'eliminació de les pràctiques que consideraven paganes, com el surf o el Hula. En els seus inicis, abans de l'arribada de James Cook, aquesta dansa era gairebé una forma de resar. Homes i dones dansaven i amb el moviment de mans i peus acompanyaven les paraules del que, en realitat, no era un cant, sinó una pregària. Amb les mans representaven les ones o el bressolar d'un arbre; amb els dits, la pluja. Hawaii, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Els kurds només tenen un amic, les muntanyes". Certament és prop dels grans cims que radica l'ànima d'aquest poble tribal de costums rígids. Les muntanyes han estat des de sempre el seu principal aixopluc, allà on els peixmergues, "els que planten cara a la mort", s'han amagat, engrandint la llegenda de la seva audàcia i resistència física. Els kurds, el poble supervivent, que mai han pogut tenir un estat propi, s'escampen per cinc països un dels quals, l'Iraq, és l'únic que durant la major part del segle XX ha reconegut oficialment la minoria kurda com un dels components de la nació. Però els kurds volen ser només kurds i viure en el seu estat amb capital a Irbil, probablement, la ciutat més antiga del món. Fa uns vuit mil anys que aquest indret està habitat sense interrupció. Per aquí hi ha passat gairebé tothom: turcmans, àrabs, cristians, yazidites o assiris. Va ser precisament durant el període assiri que Irbil va esdevenir centre del culte a Ishtar, deessa de l'amor i de la guerra en la mitologia babilònica i hitita. També de la vida, del sexe i de la libido; de la fertilitat i de la natura. El Kurdistan iraquià; els seus monestirs, com el de Mar Mattai, per alguns un dels més antics del món; i els seus santuaris misteriosos, com el de Lalish, on els yazidites veneren els set àngels que els guien. El Kurdistan iraquià, amb Josep Lluís Alay, professor d'Història de la UB.

"No te'n pots refiar mai de l'Àrtic". Els inuits coneixen prou bé aquest principi. I si en l'horitzó apareix "fum de mar" encara te'n pots refiar menys. El "fum de mar" posa en guàrdia els inuits. Saben que allà on es forma és mar obert. La boira acostuma a surar sobre l'oceà glaçat. I saben també que, si neva i fa vent, no trobaran foques per caçar. Amb aquestes condicions, les foques no acostumen a fer forats de respiració al gel. Cap home podria sobreviure a l'Àrtic sense aquests i molts altres coneixements bàsics, fruit de l'experiència. Per això els inuits els adquireixen de molt joves. Amb un sol any ja lliguen els infants a un trineu amb dos o tres gossos perquè aprenguin a espavilar-se. Amb quatre o cinc, els regalen el primer gos. I alguns inuits menuts cacen la primera foca als sis anys. Al capdavall, ser inuit vol dir sortir amb trineu de gossos i ser capaç de trobar recursos per alimentar la teva família. Sortim amb trineu de gossos amb Francesc Bailón. Ens hi acompanyeu?.

A la dècada dels anys 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Sabien que els primers pobladors de Hawaii havien arribat a les illes navegant sense instruments de cap mena i volien reviure'n la gesta. Per això van haver de recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que encara conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los, malgrat que és un dels secrets més ben guardats dels antics navegants. Piailug podia arribar a memoritzar la posició de dos-cents estels en el cel nocturn, perquè dominava la "brúixola estel·lar". Un instrument que no guardava pas en cap butxaca, sinó a la ment, que li permetia orientar-se per l'oceà Pacífic. A vegades, Mau Piailug dibuixava la brúixola a la sorra, fent un cercle amb closques de petxines, en representació dels estels de referència durant la navegació. D'aquí la seva màxima: "Per navegar, cal ser valent i, per ser valent, cal recordar." Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda", aquest viatge amb Jordi Canal-Soler, escriptor, fotògraf i viatger.

"Tot bon matrimoni comença amb llàgrimes", se sol dir al Kirguizistan. No els falta raó, sobretot, si aquest matrimoni comença amb el segrest de la futura esposa. Segrestar la noia que t'agrada, per casar-t'hi, encara és una pràctica molt corrent en aquest país de l'Àsia Central, malgrat que, legalment, està prohibida. I, si bé, en el passat podia haver estat un costum amb un cert fons romàntic, amb els anys s'ha deteriorat i s'ha distorsionat fins al punt d'esdevenir una pràctica, sovint, violenta on la "víctima" pateix maltractament psicològics i físics. Moltes mares de família actuals van ser, de fet, dones segrestades i forçades a casar-se amb homes als quals no coneixien de res. Algunes han patit tota la vida. Altres afirmen que, si bé trigues un temps en acostumar-t'hi, al final t'hi acabes acostumant. Però, atès que una dona sola no te sentit en l'actual societat kirguís, també n'hi ha que reconeixen obertament, preferir que els segrestin la filla més que no pas que acabi soltera. Viatge al Kirguizistan, amb Roser Corella, documentalista.

Katmandú és un d'aquells noms del món que evoquen màgia i misteri. Ciutat i vall, fornida de petits regnes, antics temples, i bells palaus. Prohibida durant segles als occidentals. Titil·leu de campanetes, perfum de sàndal, ofec de combustible recremats. Katmandú; durant molt de temps, cruïlla de les caravanes de iaks que traginaven càrregues de sal i altres productes fins al Tibet, a través dels passos elevats de les muntanyes.Encara ara els caminets de l'Himàlaia no només t'enfilen als cims més alts del planera, sinó que et transporten segles enrere. Els pagesos dels pobles arrapats a les valls, traginant descalços pesats fardells o pasturant el bestiar en vessants escarpats. Petites estupes enmig del camí, guarnides amb banderoles d'oració espetegant al vent; imatges de deus i deesses, amagades a la soca d'un arbre. Torrents i rius d'aigües embogides. Recórrer els camins del Nepal, amb Joan Pla, viatger, director d'Independents i Trekkings.

El Danakil és la Lluna a la Terra. Una regió crustàcia com la pell d'un llangardaix, que tremola una vintena de cops, un dia tranquil, com si patís calfreds, si bé les esgarrifances s'enfilen fins a les dues mil en les jornades de crisi. Però no és pas pel fred, que tremola! Aquí, els termòmetres marquen 40 graus a l'ombra, de mitjana, i, sovint, trenquen de llarg la barrera dels 50, a ple sol. La calor és insuportable. I malgrat que la vida sigui un miracle, enmig de tanta desolació, encara hi desfilen caravanes de camells que transporten sal d'un lloc a un altre. No és pas un miratge, són les caravanes de la sal dels afar o danakil, els únics humans capaços de viure en aquesta terra inhumana, del color del sofre i el safrà, la maragda i l'ambre. De sobreviure enmig d'aquest paisatge irreal, oníric, únic. Un paisatge màgic, mai vist, afirma Concepció Colomina. Per això era imperatiu de veure, encara que per a molts viatgers el Danakil sigui l'infern a la terra. Acompanya'ns al ventre canoa d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".

Cada cop que en Jordi Colomer arribava d'un viatge tenia un trauma. Feia quinze anys que treballava de director comercial en una empresa de prop de Girona. Tenia el seu cotxet, el seu mòbil, el seu portàtil, les seves dietes. Ho tenia tot, pensava. Però el trauma postviatge persistia. Quan va complir els 45, es va llevar un dia i va dir: saps què, avui tinc ganes de canviar. I va decidir anar-se'n... a Austràlia. Però el salt a aquell somni consistia a preguntar-se primer: ets capaç de fer això? Ets capaç de deixar-ho tot i saltar al buit? Fins que va saltar. Per en Jordi Colomer, el gran salt cap al seu somni té un nom de destí que es diu el gran salt a Austràlia. A Brisbane va començar un nou viatge, potser el més important de la seva vida. El gran salt a Austràlia de Jordi Colomer, viatger. Cal perdre's per saber cap a on vols anar.

Fa prop de vuitanta anys, les escriptores i aventureres Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach van emprendre, plegades, un camí que van considerar cruel. Un llarg i perillós periple en cotxe que les va portar a travessar Iugoslàvia, Bulgària, Turquia (Istanbul, Trebisonda) Armènia, Pèrsia (Teheran) l'Azerbaidjan i l'Afganistan (Herat i Kabul). És per això que "El camino cruel" esta considerat un dels grans relats de viatge del s. XX. Ella Maillart va ser una aventurera i una escriptora extraordinària, per contrast amb Annemarie Schwarzenbach, un personatge que han descrit com dels més inquietants del moment cultural europeu d'aquella època. A "El camino (o la ruta) cruel", Ella Maillart narra el "quasi" pelegrinatge amb un Fort Roadster de 18 cavalls, des de Suïssa fins a Kabul, l'any 1939. Un viatge memorable, en un llibre de capçalera, al costat de "Todos los caminos están abiertos", "Muerte en Persia" i "Camí d'anada i tornada", els viatges literaris que ens descriu l'igualment viatger, escriptor i editor Enric Soler. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

Pel camí coneixes a molts viatgers, però n'hi ha pocs d'extraordinaris. Aquesta és la història de Joan Pol Mingot, estudiant d'anglès que va esdevenir viatger i pelegrí. Havia fet un munt de voluntariats i, aquest cop, la vacant que havia trobat li oferia fer classes d'anglès en un poblet que no sabia ni on era. Va decidir anar-se'n-hi. Però Semarang, a l'illa de Java, Indonèsia, no era un poblet sinó una ciutat de més de tres milions d'habitants. Tampoc estava a la selva, com es pensava, sinó a la costa del mar de Java. Indonèsia va resultar el quart país més poblat del món. I la gent no era budista ni hinduista, sinó musulmana. Va passar el temps a Java. I acabades les classes i els diners, en Joan Pol va saber que havia arribat l'hora de tornada a casa. Es va fer el propòsit de no exigir res a ningú, viure només del que rebés de la gent que es trobés pel camí. No li calia res. Gairebé ni menjar. "I això", diu, "em va alliberar. Vaig volar!".

Pels grecs antics, les muntanyes eren el lloc de la màgia i del que és desconegut. Per això eren, també, el lloc dels déus. Héctor Oliva es va preguntar si hi ha déus a l'Olimp, i per comprovar-ho va emprendre un pelegrinatge pels cims sagrats del Mediterrani... i més enllà. Des de l'Etna i el Vesuvi a l'Ararat; des de l'Athos, l'Olimp, el Parnàs i el Sinaí al penyal de Gibraltar i el Teide. Tots els cims d'aquests volcans i muntanyes tanquen alguna relació amb la història, la cultura i els mites de l'Antiguitat. Perquè és, sobretot, a través de les muntanyes que s'ha explicat la història de l'Antiguitat. "Hay dioses en el Olimpo" amb el viatger i escriptor Héctor Oliva. I com cada setmana, un episodi del nostre viatger en marxa a "Cròniques orientals" amb Josep Maria Romero. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

Les illes Hawaii constitueixen l'arxipèlag més aïllat del món. La vida ha estat possible, en aquest punt de l'oceà Pacífic, per les erupcions de grans volcans marins. En efecte, les Hawaii són les puntes emergides d'una gran serralada submarina. Els geòlegs ho consideren un "hot spot", un punt calent de l'escorça terrestre, un lloc on les altes temperatures generen extenses acumulacions de magma incandescent que aflora seguint els corrents convectius que es generen prop del nucli terrestre. Els mateixos científics han descobert que el Mauna Loa i el Mauna Kea, els dos grans volcans de la Big Island, tenen tant volum de roques sota el mar que les consideren les muntanyes més voluminoses del planeta. El seu pes és tant formidable que fins i tot han enfonsat la crosta terrestre fins a deformar-la. Encara ara, el fet que aquests volcans continuïn expulsant lava és un dels grans misteris de la geologia. Hawaii, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

"Rumb a Guadalcanal vam fer la travessa més lenta de tot el que portàvem de navegació al voltant del món". Laura Alameda i Joan Antoni Afonso intentaven arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag de les Salomó, però el vent havia deixat un buit i el mar era un mirall. Guadalcanal és un bocí de terra gairebé del tot recobert de selva tropical. I, a la Segona Guerra Mundial, un dels escenaris principals de la batalla del Pacífic. Per això el fons marí del voltant de l'illa amaga un secret. O molts secrets. Un munt de destructors, fragates i cuirassats, i altre mena de maquinària bèl·lica nord-americana i japonesa que les bombes van destruir i enfonsar. Ombres fantasmagòriques dipositades sobre la sorra, colonitzades pel corall, habitades pels peixos i envoltades pel silenci de l'aigua. Tot plegat, un món fascinant." I amb Jordi Solà, poeta i viatger, s'acabava una etapa del llarg viatge al mont Kailas, i volien dirigir-se al tercer lloc sagrat del Tibet, a Tirthapuri. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

La Xina ha construït l'equivalent a de dues Romes per any, els darrers anys. El que abans era el somni americà, ara és el somni xinès. "Hi ha pressa per desenvolupar-se, i tenen clar el preu que cal pagar: arrasar el passat" diu la sociòloga Marta Soler Alemany. I potser també, arrasar el present. En funció del grau de pol·lució, baixes o no al carrer a fer esport. A Pequín la Marta tenia un arsenal de màscares i cada dia, abans de sortir, triava quina era la més adequada. "Tu notes l'olor quan vas a Pequín", assegura la Marta. "Quan tornava a Barcelona i obria la maleta, feia olor de carbó", assegura. Per això l'aire que la Marta va respirar al arribar a Tòquio li va semblar com si algú hagués obert una finestra. "Tòquio és una ciutat del futur, però del present", diu. "I tot és tant pulcre, tant net, tant endreçat". Pequín-Tòquio amb la sociòloga, Marta Soler Alemany.

A l'estació de Puno, hi vaig arribar a les tres de la matinada. Feia cara de cansat i un home em va etzibar: "Pues tómese un mate de coca, ¡hombre!" I Eugeni Casanova així ho va fer. Abans, ja havia tastat l'aiahuasca, que a l'Amazònia peruana no es considera una droga, sinó una medecina. Aquest periodista de nas afinat havia arribat al Perú per seguir el rastre de civilitzacions perdudes i copsar misteris sense resposta. Va consultar vells xamans, arraulits en racons de la selva més pregona; es va enfilar per muntanyes amb els colors de l'arc iris, i va recórrer les sinuoses línies de Nazca, traçades per ser observades des del cel per una civilització incapaç d'enlairar-se sobre la Terra. O això és el que es creu. Però aquest no va ser el misteri que més va aclaparar el sagaç reporter. N'hi va haver altres. El Perú ignot, amb el periodista i viatger Eugeni Casanova. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

"Hola, soc la Júlia Pi i vinc a mirar-vos els peus." Els bri-bris de Costa Rica no entenien com, a algú, li podien interessar els peus d'un altre. En aquest cas, els seus. Però tot i no entendre res dels propòsits d'aquella forastera blanca, la van acollir a les seves comunitats de la serra de Talamanca. Durant setmanes, la Júlia va caminar amb els bri-bris pels corriols de la selva, mirant sempre allà on trepitjava. I va acabar convençuda que la importància dels peus és cabdal: "els fem servir cada dia i no ens n'adonem", afirma. El temps va fer caure la barrera de la desconfiança i la Júlia va començar a entrar a casa dels indígenes i a freqüentar les festes i celebracions que feien, i es va adonar de la dura realitat de la seva vida. Ras i curt, va descobrir el seu món real. Així va sorgir l'estima pels bri-bris. La història de la Júlia Pi amb els bri-bris de Costa Rica. Amb en David Valls, lingüista, descobrim més llengües del món: just a l'altra punta, hi ha el lihir, que es parla en una illa de Papua Nova Guinea. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Una catifa de banderes que onegen al vent, un oceà d'oracions que s'escampen als quatre punts cardinals. Un dels moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.

"Vam començar a caminar i, com qui no vol, la nit va davallar com un mantell." Jordi Solà avançava fent tentines per una vall, a tocar del Kailas, en el tram final de la circumval·lació a la muntanya sagrada del Tibet. "Estàvem perduts i no sabíem si arribaríem a temps o no de poder sobreviure." El fred havia glaçat el món i ofegava qualsevol intent de supervivència. Però la desesperació dels moments crítics són els que et fan tirar endavant, no saps com. "Si t'aturaves, l'única sortida possible era morir congelat." I quan a en Jordi ja només li quedava un fil d'esperança, va sortir la lluna. "I a manera de celebració vaig fer una estranya dansa en silenci." Sota la lleu resplendor argentada de l'astre fred. Viatge al mont Kailàs, amb el fotògraf, poeta i viatger Jordi Solà. Un episodi més de cinc anys sense mitjons, llevarem l'àncora del vaixell "Talula" i marxarem cap a Maewo. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Malgrat que les motos de neu s'han fet lloc a l'Àrtic al costat dels trineus tradicionals, a Ilulissat hi viuen més gossos que persones. Després d'anys d'estreta convivència amb els pobles àrtics, l'antropòleg Francesc Bailón ha arribat a la conclusió que l'essència dels inuit és l'equilibri entre el món tradicional i el món modern. Potser per això una de les imatges que reté a la memòria és la d'un caçador inuit, a les regnes d'un trineu de gossos, metre parla pel mòbil. D'això ja fa uns quants anys. Malgrat que el món modern també és un fet a l'Àrtic, a Ilulissat no hi ha cinemes ni teatres. I Nuuk, la capital groenlandesa, és l'única ciutat d'aquest territori sense semàfors. Tampoc no hi ha senyals de trànsit. Com a Ilulissat, on Francesc Bailón només en recorda un que obliga la gent a cedir el pas als trineus de gossos. També recorda, és clar, el seu primer àpat inuit, on va descobrir que el cor cru d'una foca té gust de mar. El viatger en marxa, en Josep Maria Romero, fa d'extra de cinema!, i us parlem de l'ètnia que a Kènia, volen acabar amb la tala d'arbres il·legal. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Caminarem per mercats i basars d'arreu del món per fixar-nos en les maneres de fer de les persones, les formes de vestir, la gestualitat o les olors o ferums que s'hi respiren. Els mercats són, sovint, l'ànima dels pobles, on es guarden les essències. També sabrem els costums de la gent d'una altra illa remota, Pukapuka, a l'oceà Pacífic. I amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero farem d'extres en una pel·lícula tailandesa. Viatge amb la Gran Anaconda

El Japó compta amb la societat més lectora del món, d'acord amb les estadístiques de la UNESCO. Els llibres i la cultura son indissolubles de la vida quotidiana dels japonesos. La lectura és part indispensable de la seva formació. Per això els pares tenen com un dels factors primordials de l'educació dels fills, transmetre'ls l'amor per la lectura. I per això mateix, des de ben petits, els pares expliquen contes als seus fills o van sovint a les biblioteques, obertes tots els dies de la setmana, sense excepció. De la mateixa manera que un diumenge al matí pares i fills poden anar a veure un partit de beisbol, també poden asseure's plegats en una biblioteca i compartir una estona de lectura. Tant de respecte és té per la societat que eduquen i que formen, diu Joan Portell, escriptor i pedagog, les vagues no formen part mai de les reivindicacions laborals de mestres i bibliotecaris. Un mestre o un bibliotecari mai es planteja fer vaga perquè sap que les conseqüències de la vaga acabarien perjudicant als seus alumnes. Tòquio i la societat japonesa, amb Joan Portell. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

No hi ha res que indiqui el punt exacte on és el Pol Nord. Cap turó, ni bandera o senyal de cap altra mena. Ens referim al Pol Nord geogràfic, conegut com el nord vertader. El punt més al nord de la superfície terrestre pel qual creua l'eix imaginari de rotació de la Terra. De fet no hi ha res, perquè no té cap sentit que hi sigui. Per romandre al Pol Nord, cal moure's constantment. Aquest punt geogràfic és al bell mig de l'Oceà Àrtic, on les aigües estan cobertes gairebé sempre per masses de glaç a la deriva. Si claves una bandera sobre el gel, només serà al Pol Nord un instant, per tot seguit allunyar-se'n. Quan en Jordi Canal Soler va arribar caminant als 89,99 graus de latitud nord, el gel que tenia sota els peus es desplaçava. En Jordi va haver de perseguir el Pol Nord una estona, cercant-lo sobre la superfície glaçada, en funció del moviment de la banquisa. Va ser la darrera dificultat a superar per veure acomplert el seu somni. Arribada al Pol Nord, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Marco Polo, afirmava que els mags i nigromants de l'illa de Socotra eren els més extraordinaris i poderosos que hi havia al món. Tan Savis eren, que dominaven els vents, de manera que si un pirata havia robat a la seva illa, el retenien amb conjurs fins que els tornava el botí. El cert és que, des dels temps dels antics egipcis, grecs o d'Heròdot, corrien moltes llegendes fantasioses de Socotra. Tots atribuïen a l'illa unes qualitats màgiques fabuloses. Heròdot mateix creia que l'au Fènix hi vivia. Tothom havia sentit algun cop els relats d'aventures i naufragis. "Els mateixos mariners àrabs es referien a l'illa com un lloc temut i misteriós embolcallat sempre en bromes", explica el fotògraf i escriptor, Jordi Esteva. L'illa era temuda perquè els forts vents que l'escombraven bona part de l'any, dificultaven la navegació dels velers fins a l'extrem que molts d'ells acabaven estimbant-se contra els seus penya-segats. La sola aparició sobtada de la silueta de Socotra, a la galerna, era una visió que aterria als mariners. Socotra, l'illa de l'encens i la mirra, amb el fotògraf, escriptor i viatger, Jordi Esteva. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

El primer cop que Xavier Moret va anar a Islàndia, va obrir la guia telefònica i es va topar amb les instruccions del que calia fer en cas d'emergència. Islàndia és un país que belluga molt. Per terme mig, cada deu anys hi ha una erupció volcànica, un terratrèmol, apareix una muntanya o una illa. Lluny de sentir-se en perill constant, els islandesos viuen feliços enmig de tanta bellugadissa. Potser és per què se senten protegits pels esperits de la terra. El 60% creuen amb l'existència dels elfs i els trols. I un 5% es mostren convençuts haver-los vist algun cop. Les creences en éssers fantàstics estan tant presents que fins i tot el Ministeri de Carreteres d'Islàndia té un expert que té cura, sobre el terreny, perquè cap nova ruta envaeixi zones habitades pels elfs. Si ho fa, senzillament, es desvia. Carreteres que, sovint, travessen paisatges erms, apocalíptics. Només la neu de l'hivern i les llums del nord aconsegueixen amorosir-los. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

En els temps antics, la coca, el blat de moro i la patata formaven una trilogia de plantes amb caràcter sagrat en tot el que era l'univers andí. Hi ha testimonis històrics que demostren que l'existència i difusió de la coca es remunta a l'època pre incaica. De fet, en l'antiguitat txibtxes, aimares i quítxues la consumien habitualment amb finalitats medicinals i analgèsiques. La fulla conté diverses substàncies alcaloides i se li atribueixen propietats estimulants, anestèsiques, terapèutiques i mitigadores de la gana, la set i el cansament. Actua contra el mal de cap, d'alçada, la diarrea i els vòmits, entre d'altres malures. No és estrany doncs, que tingués, i en certa mesura encara tingui, un caràcter sagrat en certs indrets dels Andes. I no es estrany tampoc, que la periodista, Clara Roig en volgués seguir el rastre del seu conreu. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els fenòmens dels esports de masses, per molts antropòlegs tenen molts dels elements bàsics que formen part de les religions. Podríem dir-ne que hi han transmigrat, de manera laica, de les religions. El camp nou n'és un exemple clar, l'estadi en seria el temple on la gent peregrina, gent d'arreu del món, no en va és un dels llocs més visitats. Té els seus herois i els seus dimonis, els seus càntics que sonen com a mantres, talment com una actitud religiosa. Fins i tot, per molta gent, dóna sentit a la seva vida. L'Agustí Pànikar, editor i escriptor especialitzat en història i antropologia de la religió, ens acosta a aquests substituts funcionals de les religions. Un nou episodi de "5 anys sense mitjons" al nord de la petita illa de Malekula, a Vanuatu, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

El que l'incita a viatjar és el mateix que l'incita a estudiar l'univers: entendre com funciona el món i les societats que l'habiten. "El més bonic de viatjar pel món", diu Andreu Ariño, "és trobar-te que tot i que hi ha coses que son del tot diferents, al final, hi ha un rerefons que ens fa éssers humans. Això és la Humanitat". En el seu llarg periple, l'Andreu ha estat en llocs dels que ningú en parla. Espais en blanc als mapes. La seva filosofia és viatjar sol, amb un pressupost baix, per zones remotes, no trepitjar hotels ni albergs, fer auto stop sempre que sigui possible i anar en sentit contrari al que indiquen les guies. El resultat, nou detencions en poc més d'un any de viatge. "A la Casa de la mort de la mare Teresa de Calcuta, vaig veure com treien cucs de la carn gangrenada de persones convalescents. Vols aprendre molt del món d'allà fóra, però acabes aprenent molt de tu mateix", diu l'Andreu. La volta al món d'Andreu Ariño, cosmògraf i investigador. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Quan els inuits groenlandesos van topar-se amb l'expedició de l'almirall anglès, John Ross, els van preguntar si venien del sol o de la lluna. Es pensaven que aquells éssers eren esperits, perquè mai havien vist altres homes com ells. Des del seu món de gel, tenien el convenciment de ser els únics habitants humans del Planeta. Molts anys després d'aquesta trobada, Francesc Bailón va seguir els passos de Ross i es va plantar a Groenlàndia. Com que no sabia res, es va comprar un mapa. En tres quartes parts del país encara hi posava "territori desconegut". Sense més dilació, Bailón es va disposar a omplir aquells espais buits del mapa, va aprendre l'ofici de múixer, va agafar les regnes d'un trineu de gossos i va cridar: "palante"! Des d'aquell dia Francesc Bailon, és "Palante" pels inuits. Els Pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg, expert en l'Àrtic, Francesc Bailòn. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

La Badia de Halong és un paisatge irreal. Sobretot si la boira embroma els milers de pinacles de carst que aquí es drecen sobre el mar, com sortidors d'aigua petrificats i entapissats de vegetació. Agulles, pedres que leviten sobre la superfície líquida, roques perforades, o altres que recorden les veles de vells sampans. Com un paisatge oníric d'Apocalypse Now. El Vietnam, tants cops retratat pel cinema de Hollywood, amb banda sonora de fons. El poder de la música que fa créixer els paisatges i, sovint, els canvia el significat. Vietnam té milers d'anys d'història però el que l'ha marcat a Occident, són els estereotipis del cinema nord-americà. Vietnam i Cambodja amb banda sonora, amb David Moreu, reporter cultural. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Al Japó antic es coneixia la grua com "l'ocell de la felicitat". Es tenia la idea que aquestes belles aus podien viure mil anys. La reputació de les grues per una llarga vida, unida a la de prosperitat, va fer que esdevinguessin aus venerades, símbol la bona salut. Fins i tot avui dia és popular al Japó regalar una grua a les persones malaltes. La serva representació en l'art japonès te una llarga tradició, estretament vinculada amb la seva llegenda. Particularment rellevants son les espectaculars danses d'aparellament de les que se n'han fet ressò les dones del poble ainu, d'Hokkaido. És en aquesta illa del nord un dels llocs del Japó on es poden observar les grues. L'altre és al sud, a l'illa de Kyushu, a la reserva d'Arasaki. Un lloc on s'hi concentren tantes aus que l'han declarat patrimoni sonor del Japó. A la recerca de les grues sagrades del Japó, amb l'ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

L'hotel Baron és un establiment llegendari d'Alep. Allà s'hi van allotjar i van firmar en el seu llibre d'or personalitats tant rellevants com Laurence d'Aràbia, Agatha Christie, Kemal Ataturk o el rei Faisal I, el monarca que des de la terrassa de pedra de l'establiment va proclamar la independència de Síria, el 1919. Potser fruit d'un miracle l'hotel Baron ha quedat intacte de la guerra que assola el país àrab, malgrat que era a uns pocs centenars de metres de la línia de front que durant mesos va partir per la meitat aquesta ciutat mil·lenària. La guerra de Síria se n'ha endut pel davant molts mons, però n'hi ha un que es va desfent lenta i silenciosament. La dels últims llevantins del Pròxim i el Mitjà Orient. Un món d'un altre temps, que resisteix en la penombra de les estances de l'hotel Baron. Viatge a Alep, amb el periodista, corresponsal al Pròxim i Mitjà Orient, Tomàs Alcoverro. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els imraguen son pescadors del desert. Encara que pugui semblar un contrasentit. Imraguen vol dir "els que recol·lecten la vida". Recol·lecten la vida al mar que banya els seus poblats de nacre i corall. Els imraguen son amos i senyors de la franja de terra atrapada entre el desert i l'oceà, allà on el Sàhara es fon amb l'Atlàntic. De fet viuen al Parc Nacional del Banc D'Arguin, Mauritània, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Un món sorrenc i alhora aquàtic, hàbitat de milions d'aus migratòries des de fa segles. A vegades, aquesta barreja de sorra i aigua, fa que el desert es desfaci en un laberint de canals de mar. Llavors, els imraguen els solquen amb les seves naus de vela com si naveguessin per les línies dels palmells de les seves mans. Pel Parc Nacional del Parc d'Arguin amb els imraguen i Eloisa Mattheu, biòloga. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Per molt de gel que vegis a l'Àrtic, és fàcil morir-hi de set. Les grans extensions glaçades, son, sobretot, d'aigua de mar, i per tant, gel salat. Perquè és l'oceà Àrtic el que hi ha dessota del glaç. Qualsevol expedicionari que gosi aventurar-se en aquest lloc inhòspit, dependrà de l'aigua que ell mateix sigui capaç de transportar o de la que pugui fabricar fonent la neu que caigui del cel. A l'Àrtic imperen les lleis de tots els llocs límit de la Terra: el més senzill és el que funciona millor. El sentit comú, per tant, és també el que més ens pot ajudar alhora superar situacions de vida o mort. Travessar una zona de gel fi sense sang freda i sentit comú, pot ser el final del viatge. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Llacs a sobre de penya segats marins i cascades amb el corrent invertit i l'aigua projectant-se cap el cel enlloc de precipitar-se al buit. Així d'irreals son les Féroe, un arxipèlag de petites illes de puntes i crestes afilades, batudes per tots els vents i onades de l'Atlàntic Nord i, en alguns casos, unides per túnels submarins. Una terra de llegenda on la gent s'aplega en petits llogarrets d'acolorides casetes de fusta amb els sostres d'herba, en paratges propis d'un decorat fantàstic. Gent acostumada a l'aïllament i la solitud obligades d'un lloc com el que habiten. Només les aus son lliures d'entrar i sortir d'aquestes illes quan ho desitgen. Més de dos milions d'ocells marins han triat les Féroe per fer-hi niu i estada. Arrecerats als mateixos penya segats o en caus fets entremig de l'herbei que ho entapissa tot. L'arxipèlag de les illes Féroe, amb el fotògraf de natura i viatges, Oriol Alamany. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

Des de temps molt antics, quan els inuit de l'Àrtic tenen un litigi, la raó es dirimeix amb pacífics duels cantats. Els inuit no son un poble de guerra, totes les eines que tenen son per crear o per subsistir, no pas per destruir. Inuit, "ésser humà" agafa, doncs, tota la seva força en aquest poble de natura eminentment pacífica, mal anomenat durant molts anys a Europa "esquimals", menjadors de carn crua. Un terme que els baleners del País Basc van portar fins al vell continent després d'haver tingut contacte amb aquesta cultura i d'haver-ne observat els costums. Els inuit i el seu món sense arbres ni carreteres, cobert per la neu i gel eternament... si no fos pel canvi climàtic. Perquè el gel s'està desfent i això amenaça als inuit. Si el gel desapareix, també desapareixerà una part de la cultura d'aquest poble del fred. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

"El lleopard de les neus és un felí tan cautelós i esmunyedís que la seva invisibilitat sembla cosa de màgia". És l'opinió expressada pel naturalista i novel·lista, Peter Matthiessen, després d'anys de perseguir l'ombra del gran gat per les muntanyes d'arreu del món. El pelatge d'aquest bell animal, és tant mimètic, que el fa pràcticament invisible a la mirada dels humans. Una protecció immillorable que li ha garantit la seva supervivència. Durant molts anys, el també naturalista i biòleg, Miquel Rafa, ha seguit el rastre de l'esquiva pantera, per les muntanyes del Ladakh, el Petit Tibet, a l'oest de l'Índia. I no s'ha pogut sostreure a la idea d'estar seguint un fantasma. "Tenies la sensació d'estar perseguint un mite". Rere l'ombra del lleopard de les neus, amb Miquel Rafa. Acompanya'ns a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Corria la llegenda, al segle XIX, que hi havia unes veus al desert del Takla Makan, que et parlaven, sobretot de nit, com si fossin de gent molt propera a tu. I quan sorties a buscar de qui eren i d'on venien, et perdies en la foscor i ningú tornava a saber mai més res de tu. Takla Makan vol dir "lloc sense retorn". Un nom que no convida gaire a perdre's en aquest gran desert de l'Àsia Central, ja sigui pels "cants de sirena" o bé pels seus prop de tres-cents mil quilòmetres quadrats de dunes. Un autèntic mar de sorra encerclat per les Muntanyes Celestials, el Karakorum i el Pamir; i carregat de llegendes i de mites. De ciutats abandonades que el desert ha engolit i enterrat per sempre més. Quan hi va passar Marco Polo, era la porta d'entrada a la Ruta de la Seda xinesa, que arribava fins a Xi'an. Però també era una terra incògnita, un blanc als mapes que molts aventurers i exploradors van intentar omplir després. En Xavier Moret, n'ha seguit la traça.... pel Takla Makan. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Caminar. Caminar seguint les rutes de la Transhumància; caminar per vendre herbes i essències remeieres o caminar per transportar la fusta del bosc. Caminar per la muntanya. Lentament. Per aquells que estan atents a allò més proper: un rierol d'aigües de cristall, un vell arbre, una gran muntanya o una petita flor de neu, vora el camí. Caminar per contraposició a un món trepidant i complex. Un món fugisser. Caminar en silenci com un exercici de meditació contemplativa. Caminar mentre travessem caos de blocs de granit, tarteres de pedra esmicolada, estanys oblidats o congestes de neu a l'ombra dels grans pics. Caminar, com un esforç constant, que ens humanitza. Caminar pel Pirineu més altiu, seguint els viaranys secrets de la Carros de Foc, amb Joan Portell. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

La tenda de l'Adrià Homs esta feta tires després de més de dos anys de voltar pel món. Un cop, a l'Índia, va acampar a la cabina d'un camió; i a l'illa de Zanzíbar, a la torre d'un vigia de platja, que a mitja nit va esdevenir una illa enmig de l'oceà, degut a la marea alta. Malgrat les pors que l'assetjaven, l'Adrià va emprendre el gran viatge de la seva vida perquè sentia la necessitat d'entendre, una mica, com funciona aquest món. Per això recull somnis de nens, per saber quins son els anhels d'infants d'arreu. Aquesta, va pensar, podia ser una manera de mostrar l'essència més innocent de cada territori. "Jo he après a ser generós en aquest viatge", diu l'Adrià. "M'han donat tant que em sento obligat a tornar-ho d'alguna forma, encara que no sigui a la mateixa persona, però s'ha de tancar el cercle. La volta a la Terra de l'Adrià Homs, mestre i viatger. "Jo no se si soc del tot lliure, però m'aixeco cada dia i m'hi sento". Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

Per a alguns son les muntanyes més espectaculars d'Europa. Per a altres, les més belles del planeta. Les Dolomites, als Alps Orientals, regió del Trentino-Alto Adige, són un món de roca i gel que s'alça abruptament enmig d'un tapís de prats verds, boscos frondosos i llacs de cristall. Tot plegat configura paisatges únics, recorreguts per una teranyina de camins i alhora de vies d'escalada i ferrades. Moltes d'aquestes vies segueixen antics traçats de guerra. Perquè durant la Primera Contesa Mundial, les Dolomites van esdevenir front de batalla entre els exèrcits italià i austro-hongarès. Batalles d'alçada, que es lliuraven als cims, ben a prop dels tres mil metres. Per això els militars van fortificar les muntanyes. Hi van construir senderes, excavar túnels i galeries on els soldats malvivien i, molt sovint, morien. Recórrer les vies ferrades suposa no només un exercici físic i mental per oscil·lants ponts de mico suspesos al buit, agafadors de metall en murs verticals o estretes passarel·les penjades en profunds barrancs, sinó un viatge per la història escrita en aquestes muntanyes. Les Dolomites, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

Al dormitori de proa del Talula hi ha una carranca. Una talla de fusta en forma humana que alguns pescadors del Brasil situaven a la proa de les seves embarcacions per espantar als mals esperits. Des del principi de la navegació, i fins i tot abans, el mar ha despertat en els homes un sentiment de profund respecte. Sovint fins i tot por o temor. Per això molts pobles de pescadors situen o pinten símbols a les seves naus, per foragitar qualsevol mena de criatura o esperit malèfic. El Talula és ancorat a la Grand Terre, a Nova Caledònia, una aturada en el seu llarg viatge de cinc anys. Cinc anys sense mitjons, com rememoren els seus protagonistes: Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. Per cert, en Joan Antoni ja havia fet la volta al món, a dit. A dit navegant pels cinc oceans. Malgrat tenir clar, com diu la Laura, que un vaixell és una dictadura, no pas una democràcia. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

La periodista Marta Ballesta volia saber una mica que hi havia escrit a les parets de Tunísia. Quina era l'expressió artística als murs de pobles i ciutats. Al capdavall, els murs són un termòmetre de les llibertats dels pobles. Allà s'hi reflecteix tot. A l'Egipte de la post Primavera àrab, per exemple, l'art urbà va ser l'art de la Revolució. A la Tunísia colpejada pel terrorisme jihadista anti occidental, els murs també es queixen. Queixes sorgides de la mà de Ouméma Bouassida, l'única grafitera de Tunísia amb hijab. Pinto contra el terrorisme, diu, però no només l'evident, sinó contra aquell terrorisme més subtil, el que colpeja dia a dia la població sense permetre que es desenvolupi. Marta Ballesta ha viatjat a Tunísia per prendre el pols de l'art urbà. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Les ones blavoses de la llum solar tenen més energia que no pas les grogues o les vermelles, per això queden impreses en el gel polar. A mesura que avançava, en Jordi Canal Soler se n'adonava que un viatge al Pol no és ben bé un viatge al blanc, sinó a una mena de desert glaçat de colors, perquè el glaç pateix transformacions constants. No només del color o de la textura, sinó també de les formes. Per això el camí al Pol nord no és un camí recte, sinó de ziga-zagues constants per anar trobant els passos més segurs entre esquerdes i canals d'aigua. Vaja, que el Pol estava molt més lluny del que en Jordi Canal Soler s'esperava. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Allà va néixer Afrodita, diuen. A les roques de Petra tou Rumiu, escampades enmig del cristall blau del mar, a Xipre. Una illa amb el contorn de guitarra Stratocaster, amb el permís dels que hi veuen la forma d'un llangardaix. Potser per això d'aquesta illa n'han sortit algunes de les notes més vibrants de la història del Mediterrani. Durant segles, Xipre va servir de cuirassat pels cristians enfront d'una terra que no era massa amiga. L'illa ha estat grega, turca, britànica. Hi han passat fenicis, romans, venecians i genovesos... per això hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient. Tothom hi ha deixat la seva empremta, ja sigui en les pedres o en la manera de fer. També el viatger i periodista, Xavier Moret. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els elefants ploren els seus morts. Hi ha lleopards pescadors i lleons nadadors. La natura sempre t'ofereix visions úniques i inesperades. Això ho sap prou bé Xavier Surinyach, que el primer cop que va sobrevolar el Delta de l'Okavango, amb avioneta, no va poder contenir l'emoció. Contemplar tanta bellesa va fer sobreeixir de llàgrimes els seus ulls. El paisatge era un tapís de tons torrats, marronosos, vermells, verds, grocs o blaus. L'Okavango és un riu que desapareix engolit pel desert del Kalahari. Per això forma un immens delta interior a Botswana, un dels més grans d'Àfrica amb el Sud, format pel Nil al Sudan del Sud i el Delta interior del Níger a Mali. Sobrevolar-lo és la millor forma d'abastar la seva bellesa i la seva extensió. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Era el final de la lluita contra el vent i el mar. La fi de dies durs, de nits inacabables on les petites trencadisses van fer la vida un xic desesperant i angoixant... la fi de dies grisos on el principal protagonista era l'udol del vent i els esquitxos de sal a la cara. La Laura i en Joan Antoni havien arribat a Nova Caledònia, refugi de navegants durant l'època en que els ciclons fuetegen aquestes latituds sense pietat. Estarien arrecerats durant mesos en una col·lectivitat "sui-generis". Almenys així és tal com l'Estat francès designa oficialment aquest país de l'Oceà Pacífic. El Talula havia ancorat ja en alguna badia perduda de la Gran Terre, illa de la Melanèsia, amb el cor de níquel. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

De ben segur els ocells de tempesta van agafar aquest mal nom dels pescadors i altre gent de mar que quan veien volar aquestes criatures sabien que s'acostava pluja. Son aus que, efectivament, es passen mitja vida surant sobre les ones, a mar obert. Aprofiten els corrents d'aire i, quan no n'hi ha, simplement es deixen portar. I, es clar, només s'acosten a terra quan bufen vents.... de tempesta. No cal dir que son molt rars de veure, per aconseguir-ho cal anar a contracorrent. D'això en saben prou naturalistes i biòlegs com l'Eloisa Mattheu. Al contrari que la majoria de mortals, ells desitgen que plogui més que no pas que llueixi el sol. I tot, per veure com entren a terra, a milers, autèntics núvols d'ocells de tempesta. Per això l'Eloisa va volar fins a la remota illa d'Skokholm, al País de Gal·les. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

De ben segur els ocells de tempesta van agafar aquest malnom dels pescadors i altra gent de mar que, quan veien volar aquestes criatures, sabien que s'acostava pluja. Són aus que, efectivament, es passen mitja vida surant sobre les ones, a mar obert. Aprofiten els corrents d'aire i, quan no n'hi ha, simplement es deixen portar. I, esclar, només s'acosten a terra quan bufen vents... de tempesta. No cal dir que són molt cars de veure; per aconseguir-ho s'ha d'anar contra corrent. D'això en saben prou naturalistes i biòlegs com Eloisa Mattheu. Al contrari que la majoria de mortals, ells desitgen que plogui més que no pas que llueixi el sol. I tot, per veure com entren a terra, a milers, autèntics núvols d'ocells de tempesta.

El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Com el món dels hmong, que ens descriu Josep Maria Romero en les seves "Cròniques orientals". Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda". Ens mirem el món amb les orelles.

El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint, fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies, surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Els iranians, i sobretot les iranianes, s'espavilen. Fins i tot fabriquen avions. Però no parlarem de la indústria. Aquest cop es tractava de fer un viatge, creuant els deserts de sal i de sorra, fins a Mashad, la gran ciutat del nord. És el darrer viatge d'Ana María Briongos.

Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Cal veure-les amb les orelles. Com el Bali que ens relata Josep Maria Romero, que ja no és el Bali d'ara, o les ciutats antigues recent descobertes a Cambodja. Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Excepte la mirada dels orangutans que no pots defugir. A vegades tant profunda i sàvia, confessa en Bernat, que els científics que viuen a prop seu, els posen noms de personatges cèlebres per identificar-los. Vet aquí doncs en Darwin o Einstein saltant d'arbre en arbre a la selva de Sabangau, a Borneo.

Qui no ha experimentat mai en el decurs d'un viatge un "moment màgic" o ha descobert un "lloc encantador"? Quan menys t'ho esperes i en el lloc més insospitat, perceps, vius el viatge en tota la seva intensitat. Aquesta és la "guia" de llocs i moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Venècia és com un ball de màscares: encisadora pel que mostra, misteriosa pel que amaga. Una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara. I a més, ens endinsarem en el món de la pedra seca i naufragarem en una altre illa remota, l'Illa Macquaire, Austràlia, Oceà Pacífic.

Venècia una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara.

Tot viatge té algun moment màgic. Un instant gairebé espiritual, místic, on tot sembla adquirir un sentit. Gairebé mai és en el lloc més emblemàtic. Tampoc en el més reputat o el més bonic. És allà, i quan menys ens ho imaginem, perquè es tracta d'una experiència que ens indueix a una reconnexió profunda amb la realitat que ens envolta. Llavors, una sensació estranya ens omple del tot. Pot ser el lladruc inesperat d'un gos o l'aparició d'un oasi verd enmig de les dunes del desert; el somriure fugisser d'una noia que fa equilibris amb una tina sobre el cap; el repic d'un timbal indi que s'ondula en l'aire, com si fos un so de goma elàstica; o el degoteig d'aigua en les profunditats d'un temple antic, banyat per la llum crepuscular. Parlem de la topo-fília del viatge amb l'editor, escriptor i viatger, Agustí Pàniker.

Què és el Tao?. El Tao no accepta etiquetes. No vol imatges, ni rituals. Significa "principi", "origen". La causa sense causa, principi i fi de tot el que s'ha manifestat, present arreu. És el "mètode", "la doctrina", referida a l'essència primordial en el taoisme, o a l'aspecte fonamental de l'univers i de l'home; la unió de puresa i claredat. Tao és l'ordre natural de l'existència mateixa que, en realitat, no es pot anomenar, en contrast amb les incomptables coses anomenades en les que es manifesta. Podria ser, literalment, "la vía"; "el camí". Un camí circular que parteix i acaba en un mateix punt: el Tao. Un camí pel qual transiten tots els éssers fins la seva reabsorció en el mateix Tao on es van originar. "El Tao", amb Josep María Romero. Amb la Marta Ballesta, periodista, farem el ritual del "mate" i amb en David Valls, lingüista coneixerem una de les llengües amb menys parlants del món, el Beda.

Què és el Tao?. El Tao no accepta etiquetes. No vol imatges, ni rituals. Significa "principi", "origen". La causa sense causa, principi i fi de tot el que s'ha manifestat, present arreu. És el "mètode", "la doctrina", referida a l'essència primordial en el taoisme, o a l'aspecte fonamental de l'univers i de l'home; la unió de puresa i claredat. Tao és l'ordre natural de l'existència mateixa que, en realitat, no es pot anomenar, en contrast amb les incomptables coses anomenades en les que es manifesta. Podria ser, literalment, "la vía"; "el camí". Un camí circular que parteix i acaba en un mateix punt: el Tao. Un camí pel qual transiten tots els éssers fins la seva reabsorció en el mateix Tao on es van originar. "El Tao", amb Josep María Romero.

Quan vaig travessar el Sàhara per Mauritània em va fer la sensació que aquí hi va passar quelcom que no sabem. Alguna cosa gran, fa molt de temps, diu l'artista escultor, Pere Pich. I potser és cert. Del bell mig de la plana desèrtica sorgeix un imponent monòlit de pell grisa, com un diplodocus ferit de mort, ajagut a la sorra des de fa segles. Ben Amera és el tercer monòlit més gran del món. No gaire lluny n'hi ha d'altres envoltats de pedres amb estranys gravats i inscripcions. I més enllà l'ull del desert, descobert als anys cinquanta... des de l'espai. Tot un misteri. El viatge de Pere Pich, fins a Chinguetti, al cor del Sàhara. A més a més sabrem com les l'església dels Akha, amb el viatger i escriptor Josep María Romero i coneixerem el cas d'una descoberta de ruïnes maies, sense sortir de casa.

Quan vaig travessar el Sàhara per Mauritània em va fer la sensació que aquí hi va passar quelcom que no sabem. Alguna cosa gran, fa molt de temps, diu l'artista escultor, Pere Pich. I potser és cert. Del bell mig de la plana desèrtica sorgeix un imponent monòlit de pell grisa, com un diplodocus ferit de mort, ajagut a la sorra des de fa segles. Ben Amera és el tercer monòlit més gran del món. No gaire lluny n'hi ha d'altres envoltats de pedres amb estranys gravats i inscripcions. I més enllà l'ull del desert, descobert als anys cinquanta... des de l'espai. Tot un misteri. El viatge de Pere Pich, fins a Chinguetti, al cor del Sàhara.

El rei d'Erromango els va voler mostrar un dels llocs més simbòlics de l'illa. I va portar en Joan Antoni i la Laura a la tomba del primer missioner que va posar els peus en aquell bocí de terra remota... i se'l van acabar cruspint. No ell, sinó els seus avantpassats. A Vanuatu, el canibalisme va ser una pràctica habitual. Afortunadament, tot el que en queda avui en dia és en un museu. Les coses han canviat molt. Ara, els vanuatians són una cultura plenament ecològica que vetlla cada dia per la preservació i el futur del planeta. Cada poble té la seva escola i el cap de la tribu fa classes als nens d'ecosistemes i de sostenibilitat. Els mateixos illencs es conreen les verdures i els llegums amb sistemes orgànics. És per això, asseguren, que viuen molts anys i les defuncions són per mort natural. Seguirem viatge cap el Mont Kailas amb el viatger i poeta Jordi Solà i farem una aturada per descansar a Pattayà, Tailandia, amb l'escriptor i viatger, Josep Maria Romero.

El rei d'Erromango (pidgin de l'anglès per "here are mangos": aquí hi ha mangos) els va voler mostrar un dels llocs més simbòlics de l'illa. I va portar en Joan Antoni i la Laura a la tomba del primer missioner que va posar els peus en aquell bocí de terra remota... i se'l van acabar cruspint. No ell, sinó els seus avantpassats. A Vanuatu, el canibalisme va ser una pràctica habitual. Afortunadament, tot el que en queda avui en dia és en un museu. Les coses han canviat molt. Ara, els vanuatians són una cultura plenament ecològica que vetlla cada dia per la preservació i el futur del planeta. Cada poble té la seva escola i el cap de la tribu fa classes als nens d'ecosistemes i de sostenibilitat. Els mateixos illencs es conreen les verdures i els llegums amb sistemes orgànics. És per això, asseguren, que viuen molts anys i les defuncions són per mort natural.

Una catedral enmig de la sabana africana. No és un miratge, és la basílica de Notre Dame de la Paix, a la Costa d'Ivori, amb una gran semblança amb la basílica de Sant Pere del Vaticà. El somni d'un visionari, el president Fèlix Hourhouët-Boigny. Juntament amb d'altres, com fer del seu poble, Yamoussoukro, una nova capital, avui dia una ciutat fantasma, amb grans avingudes que no porten enlloc. O fer-se construir un palau presidencial envoltat per un fossat amb caimans, que cada matí alimenten amb gallines vives... Per cert, la gent anomena un dels caimans més grossos "le comandant". Una llegenda baoulé, l'ètnia del president Bogny, diu que, després de morts, els caps d'estat es reencarnen en cocodrils. La Costa d'Ivori, a l'espai "Voltant el món", amb Xavier Moret. Amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero celebrarem l'any xinès del mico de foc, parlarem de l'italià amb el lingüista David Valls i ens perdrem a l'illa remota de Napuka, a la Polinèsia Francesa.

Una catedral enmig de la sabana africana. No és un miratge, és la basílica de Notre Dame de la Paix, a la Costa d'Ivori, amb una gran semblança amb la basílica de Sant Pere del Vaticà. El somni d'un visionari, el president Fèlix Hourhouët-Boigny. Juntament amb d'altres, com fer del seu poble, Yamoussoukro, una nova capital, avui dia una ciutat fantasma, amb grans avingudes que no porten enlloc. O fer-se construir un palau presidencial envoltat per un fossat amb caimans, que cada matí alimenten amb gallines vives... i un any també amb un dels mateixos cuidadors que va relliscar quan repartia l'esmorzar i va acabar fent costat a les sacrificades aus. Per cert, la gent anomena un dels caimans més grossos "le comandant". Una llegenda baoulé, l'ètnia del president Bogny, diu que, després de morts, els caps d'estat es reencarnen en cocodrils. La Costa d'Ivori, a l'espai "Voltant el món", amb Xavier Moret.

Al pol nord no hi ha paisatge sonor. Com que no hi ha ni rastre de vida, no hi ha remor de fulles d'arbre, ni brunzit d'abelles, ni piulades d'ocell. Malgrat el silenci absolut regnant, si no bufa el vent, els exploradors que gosen endinsar-se en les latituds més elevades no se senten els uns als altres quan es parlen mentre avancen pel gel en fila índia. El silenci que els envolta es fa sord i penetrant. La via cap al pol nord de Jordi Canal Soler era una marxa silenciosa enmig d'un paisatge únic i meravellós. Intocat pels homes. Malgrat els ensurts, que n'hi ha. Un dia, al final de la jornada, en Jordi va pensar: "Avui ha estat el primer dia en què gairebé em moro." Visitarem el Wat Tri Thosathep, temple de Bangkok amb pintures de gran bellesa, en procés de restauració, amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero i recorrerem una petita part del Canal d'Urgell amb l'escriptor Joan Portell.

Al Pol Nord no hi ha paisatge sonor. Com que no hi ha ni rastre de vida, no hi ha remor de fulles d'arbre, ni brunzit d'abelles, ni piulades d'ocell. Tampoc soroll de trànsit, perquè no hi ha vehicles ni carreteres o oreig de mar, perquè està congelat. Malgrat el silenci absolut regnant, si no bufa el vent, els exploradors que gosen endinsar-se en les latituds més elevades, no se senten els uns als altres quan es parlen mentre avancen pel gel en fila índia. Encara que cridin. Tapats com van amb diverses caputxes i màscares anti congelació, el silenci que els envolta es fa sord i penetrant. La via cap al Pol Nord de Jordi Canal Soler era una marxa silenciosa enmig d'un paisatge únic i meravellós. Intocat pels homes. Malgrat els ensurts, que n'hi ha. Un dia, al final de la jornada, en Jordi va pensar: "avui ha estat el primer dia en què gairebé em moro".

Els mikea de Madagascar creuen en Cuculampu, l'esperit de la selva. Un ésser que viu en les plantes i té l'ànima en els poderosos baobabs. Per ells, Cuculampu té poder per comunicar-se amb els ancestres, les entitats en què es transformaran tots els malgaixos que hagin traspassat, un cop fets els ritus pertinents, com el Famadihana o la Festa del Retorn de Morts. Una cerimònia en què participa tot el poble del difunt i que serveix per acomiadar-se'n... definitivament. Per això, algunes de les societats malgaixes exposen el cadàver dret durant el Famadihana, perquè la gent s'hi pugui acostar a saludar-lo, parlar-hi i, si s'escau, ballar-hi. Recorrerem la remota costa oest de Madagascar, terra de baobabs sagrats, amb el viatger i reporter Sergi Formentin. I amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, reviurem un incident de navegació a l'illa de Flores, a Indonèsia.

Els mikea de Madagascar creuen en Cuculampu, l'esperit de la selva. Un ésser que viu en les plantes i té l'ànima en els poderosos baobabs. Per ells, Cuculampu té poder per comunicar-se amb els ancestres, les entitats en què es transformaran tots els malgaixos que hagin traspassat, un cop fets els ritus pertinents, com el Famadihana o la Festa del "Retorn de Morts". Una cerimònia en què participa tot el poble del difunt i que serveix per acomiadar-se'n... definitivament. Per això, algunes de les societats malgaixes exposen el cadàver dret durant el Famadihana, perquè la gent s'hi pugui acostar a saludar-lo, parlar-hi i, si s'escau, ballar-hi. Recorrerem la remota costa oest de Madagascar, terra de baobabs sagrats, amb el viatger i reporter Sergi Formentin.

Quan Laura i Joan Antoni van entrar a la badia de Port Resolution, a Tanna, terra en vanuatià, el mar estava tranquil. El lloc els va semblar amable i acollidor malgrat que la platja era de sorra negra i d'entremig de les roques s'alçaven fumaroles cap al cel. Déu els albirava des de les altures. I escopia foc. Yasur, déu en vanuatià, és el gran volcà que domina la badia. Cada pocs minuts, eructa lava i roques sorgides de la seva gola pregona. Camí del cràter, l'aire flairava a humitat i fruita dolça. La gent dels poblats cantava i ballava. I feia fred malgrat el foc de les altures. Arribats vora la caldera de Yasur, l'espectacle era dantesc. El cel i l'infern confluïen a la Terra. Núvols de gas i bombolles roents en la viscositat d'un brou de lava. L'entorn banyat per un resplendor de foc. I de sobte Déu va esclatar. Acompanyarem al viatger i escriptor Josep Maria Romero a la comissaria, durant un viatge a la Xina i sabrem perquè als malgaix els costa respondre les nostres preguntes.

Quan Laura Alameda i Joan Antoni Afonso van entrar a la badia de Port Resolution, a Tana, terra en vanuatià, el mar estava tranquil. El lloc els va semblar amable i acollidor, malgrat que la platja era de sorra negra i, entremig de les roques, s'alçaven fumaroles cap al cel. Déu els albirava des de les altures. I escopia foc. Yasur, déu en vanuatià, és el gran volcà que domina la badia. Cada pocs minuts, eructa lava i roques sorgides de la seva gola pregona. Camí del cràter, l'aire flairava a humitat i fruita dolça. La gent dels poblats cantaven i ballaven. I feia fred, malgrat el foc de les altures. Arribats vora la caldera de Yasur, l'espectacle era dantesc. El cel i l'infern confluïen a la terra. Núvols de gas i bombolles roents en la viscositat d'un brou de lava. L'entorn banyat per una resplendor de foc. I, de sobte, Déu va esclatar.

Cada matí, des de fa un grapat d'anys, centenars de monjos budistes de Birmània i Tailàndia surten al carrer a fer la ronda. Els novicis caminen ordenadament en fila índia i pidolen almoina en senzills bols de fusta. Birmània, Tailàndia son amb Cambodja els països més budistes del món, si és que la pràctica d'una creença fos mesurable. Salta a la vista de qualsevol viatger, que l'espiritualitat amara la quotidianitat de la vida: les cases dels esperits a l'entrada de llars, botigues, comerços i grans edificis; les festes, els pelegrinatges o les simples ofrenes en temples de tota mena. El budisme ho omple tot. Diu Agustí Pàniker que un pot practicar el budisme més enllà de la pròpia cultura i, fins i tot, de la pròpia religió. Amb el viatger i poeta, Jordi Solà explorarem l'entorn del llac sagrat de Manasarovar, camí del mont Kailas, al Tibet; i amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, ens acostarem a la quotidianitat de les ofrenes, a Tailàndia.

Cada matí, des de fa un grapat d'anys, centenars de monjos budistes de Birmània i Tailàndia surten al carrer a fer la ronda. Els novicis caminen ordenadament en fila índia i pidolen almoina en senzills bols de fusta. Molts fidels els obsequien amb arròs que els monjos no poden rebutjar. Birmània, Tailàndia son amb Cambodja els països més budistes del món, si és que la pràctica d'una creença fos mesurable. Salta a la vista de qualsevol viatger, que l'espiritualitat amara la quotidianitat de la vida: les cases dels esperits a l'entrada de llars, botigues, comerços i grans edificis; les puges de bon matí a l'obertura del negoci; les festes, els pelegrinatges o les simples ofrenes en temples de tota mena. El budisme ho omple tot. Diu Agustí Pàniker que un pot practicar el budisme més enllà de la pròpia cultura i, fins i tot, de la pròpia religió.

Hi ha paisatges de la Terra que et transporten en l'espai i en el temps; talment a un planeta d'una altre galàxia. Aquest podria ser el cas del Harenna Forest, a les Bale Mountains d'Etiòpia. Un dels massissos muntanyosos més remots i desconeguts d'aquest país d'Àfrica oriental on, arribar-hi, certament, implica un viatge temporal. Quan Oriol Alamany, especialitzat en la fotografia de natura i viatges, es disposava a explorar les Lasta Mountains, els massís de Simien i les Bale Mountains per observar-hi de ben a prop l'estranya i sorprenent biodiversitat que s'hi aixopluga. Hi cercava els papions gelada, les cabres Walia ibex i l'esquívol llop etíop. Una experiència inoblidable. I amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero coneixerem de prop els sentiments de les dones girafa o colls llargs del nord oest de Tailàndia.

Hi ha paisatges de la Terra que et transporten en l'espai i en el temps; talment a un planeta d'una altre galàxia. Aquest podria ser el cas del Harenna Forest, a les Bale Mountains d'Etiòpia. Un dels massissos muntanyosos més remots i desconeguts d'aquest país d'Àfrica oriental on, arribar-hi, certament, implica un viatge temporal. Quan Oriol Alamany va aterrar a Addis Abeba l'11 de setembre del 2015, la gent estava immersa en les celebracions de Cap d'Any i l'arribada.... del 2008. Havia recorregut un espai d'uns milers de quilòmetres però havia retrocedit un grapat d'anys en el temps. Especialitzat en la fotografia de natura i viatges, Oriol Alamany es disposava a explorar les Lasta Mountains, els massís de Simien i les Bale Mountains per observar-hi de ben a prop l'estranya i sorprenent biodiversitat que s'hi aixopluga. Hi cercava els papions gelada, les cabres Walia ibex i l'esquívol llop etíop. Una experiència va inoblidable.

Hi ha una illa al Mediterrani amb cims que freguen els tres mil metres vora mateix del mar. No s'és conscient del que aquest país amaga al ventre fins que no s'hi entra. Les senderes més sinuoses o les postes de sol més enlluernadores com les de les illes Sanguinàries. Fins i tot hi ha qui afirma haver-hi trobat el paradís, com el biòleg i naturalista Miquel Rafa. El paradís al Mediterrani, esclar. Una nova secció "Rituals" amb la periodista Marta Ballesta, i amb Josep M.Romero coneixerem la problemàtica de les "dones girafa". Pujarem al volcà Barú de Panamà i ens perdrem a l'illa remota de Tromelin.

Hi ha una illa al Mediterrani amb cims que freguen els tres mil metres vora mateix del mar. No s'és conscient del que aquest país amaga al ventre fins que no s'hi entra. Però no és fàcil, tothom se'n guarda molt i molt de descobrir-ne els racons més amagats. Cal temps, paciència i tenacitat d'explorador per anar trobant els tresors de Còrsega. Les senderes més sinuoses o les postes de sol més enlluernadores com les de les illes Sanguinàries. Fins i tot hi ha qui afirma haver-hi trobat el paradís, com el biòleg i naturalista Miquel Rafa. El paradís al Mediterrani, esclar.

"Les esquerdes", diu Apsley Sherrey Garrard, autor de El Pitjor viatge del món, son quelcom paorós, fins i tot, en condicions idònies. Garrard va acompanyar Robert Falcon Scott en la seva expedició al Pol Sud, i sabia del que parlava. També ho sabia en Jordi Canal Soler quan va iniciar la seva expedició de l'últim grau, al Pol Nord. Aquesta regió inhòspita desplaçar-s'hi és el més semblant a un malson que es pot tenir en plena vigília. Cal fortalesa física i perícia per superar el repte, però sobretot, tenacitat, determinació, paciència, voluntat d'acer i sort. Ah!, també sentit de l'orientació, perquè, on és el Pol Nord?. Jordi Canal Soler assegura que n'hi ha cinc. No serà tant complex recórrer l'Estany d'Ivars, amb en Joan Portell, escriptor i pedagog, i molt menys encara, fer una estona de Tai-txí-txuan en companyia del viatger i escriptor, Josep Maria Romero.

"Les esquerdes", diu Apsley Sherrey Garrard, autor de El Pitjor viatge del món, son quelcom paorós, fins i tot, en condicions idònies. Garrard va acompanyar Robert Falcon Scott en la seva expedició al Pol Sud, i sabia del que parlava. També ho sabia en Jordi Canal Soler quan va iniciar la seva expedició de l'últim grau, al Pol Nord. Aquesta regió inhòspita i glaçada del planeta, és un trencaclosques de dimensions colossals, mal encaixat. Hi ha esquerdes, canals de mar obert, crestes de gel fruit de la pressió de les plaques empeses pels vents i els corrents marins.... Desplaçar-s'hi és el més semblant a un malson que es pot tenir en plena vigília. Cal fortalesa física i perícia per superar el repte, però sobretot, tenacitat, determinació, paciència, voluntat d'acer i sort. Ah!, també sentit de l'orientació, perquè, on és el Pol Nord?. Jordi Canal Soler assegura que n'hi ha cinc.

Un vell mapamundi esquinçat per tot arreu de tant plegar i desplegar és el tresor més preuat d'un família de les illes Fiji, a l'Oceà Pacífic. El guarden com si d'ell en depengués la seva pròpia existència, el vell planisferi és l'únic mitjà que els permet anar més enllà de l'horitzó marí de cada dia i explorar terres llunyanes. Quan algun navegant s'atura a la seva petita illa, corren a desplegar el mapamundi per traçar-hi línies d'il·lusió. D'on ve aquella gent?, quin país és el seu?, vora quin mar s'ubica?, que han vist durant el seu viatge?. Tantes vegades han complert el ritual, que el vell mapa era a un pas d'esdevenir pols. Amb en Josep M. Romero, el nostre viatger en marxa, ens porta fins la província d'Anhui, del sud de la Xina, al mític massis Huangshan les muntanyes grogues. I amb l'Enric Soler parlem d' "un llibre molt curiós i estètic" d'Andrei Platónov on hi viuen els "Dijan".

Un vell mapamundi esquinçat per tot arreu de tant plegar i desplegar és el tresor més preuat d'un família de les illes Fiji, a l'Oceà Pacífic. El guarden com si d'ell en depengués la seva pròpia existència. Sobre aquell món de paper hi projecten viatges que, probablement, mai faran. Però el vell planisferi és l'únic mitjà que els permet anar més enllà de l'horitzó marí de cada dia i explorar terres llunyanes. Quan algun navegant s'atura a la seva petita illa, corren a desplegar el mapamundi per traçar-hi línies d'il·lusió. D'on ve aquella gent?, quin país és el seu?, vora quin mar s'ubica?, que han vist durant el seu viatge?. Tantes vegades han complert el ritual, que el vell mapa era a un pas d'esdevenir pols. I això és el que hauria passat si la Laura i en Joan Antoni no haguessin portat cinta adhesiva. Així la família de Fiji ha pogut apedaçar el vell mapamundi, el seu vaixell per seguir viatjant.

L'ecòleg Ramón Margalef deia que per entendre un arbre no n'hi ha prou amb la ciència, cal un poeta. I si parlem del castanyer gros de Can Cuch, llavors la comprensió encara es fa més feixuga. Es tracte de l'arbre més gran de Catalunya, una autèntica catedral de la natura al Montseny. La història de més vuit segles de vida és escrita en les seves branques tortuoses. En la capçada hi nia el gamarús. I el pica-soques blau i el gaig refilen amagats pel brancatge. En el seu mateix cor buit, hi va viure un carboner durant més d'un any. Bé que ho sap l'avi Cuch, patriarca de la família, que porta imprès l'insigne castanyer en el seu mateix cognom. El castanyer gros de Can Cuch, amb la família Cuch i en Martí Boada, doctor en ciències ambientals. També viurem l'Any Nou Thai amb l'escriptor i viatger Josep Maria Romero, i amb la periodista free-lance Laura Millan coneixerem la llegenda mitològica maputxe d'en Kai-kai Vilu i tren-tren vilu.

L'ecòleg Ramon Margalef deia que per entendre un arbre no n'hi ha prou amb la ciència, cal un poeta. I si parlem del Castanyer Gros de Can Cuc, llavors, la comprensió encara es fa més feixuga. Es tracta de l'arbre més gran de Catalunya, una autèntica catedral de la natura, que reclama silenci i gairebé veneració quan s'hi és al davant. La història de més de vuit segles de vida és escrita en les seves branques tortuoses. Bé val, doncs, el gran arbre respecte sense reserves. En la capçada hi nia el gamarús. I el pica-soques blau i el gaig refilen amagats pel brancatge. En el seu mateix cor buit, hi va viure un carboner durant més d'un any. I ha estat cau de senglars silvestres i d'altres bestioles de l'alzinar del Montseny. Bé que ho sap l'avi Cuc, patriarca de la família, que porta imprès l'insigne castanyer en el seu mateix cognom. El Castanyer Gros de Can Cuc, amb la família Cuc i en Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals.

La florida del sakura, el cirerer ornamental i la caiguda dels pètals de les flors al Japó, sabem que els primers sakura en vestir-se de color son els de les illes del sud, a Okinawa, la part tropical de l'arxipèlag, el gener. A partir de llavors, la floració es desplaça pel país i pels mapes fins arribar a Kyoto i Tokio a final de març principi d'abril. La florida del sakura anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor al Japó. És un moment tant important, que els passejos i parcs on hi ha sakures s'omplen de japonesos delerosos de contemplar-ne les flors, el hanami en japonès. Així s'organitzen pícnics, trobades familiars i d'altra mena a sota dels arbres venerats des de fa segles amb en Raimon Portell I a més a més posarem un peu a l'illa Amsterdam, sabrem que hi fa un bomber a Laos, amb l'escriptor i viatger Josep María Romero i seguirem l'estranya afició de caçar tempestes tropicals a les Filipines.

La televisió, els diaris o els portals d'Internet del Japó mostren aquests dies mapes meteorològics que no són per parlar del temps. No mostren l'evolució de fronts de tempesta, anticiclons o huracans, sinó la del "front" de la florida del sakura, el cirerer ornamental, i la caiguda dels pètals de les flors. Els primers sakura de vestir-se de color són els de les illes del sud, a Okinawa, la part tropical de l'arxipèlag, al gener. A partir de llavors, la floració es desplaça pel país i pels mapes fins a arribar a Kyoto i Tòquio, a finals de març, principis d'abril. La florida del sakura anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor al Japó. És un moment tan important, que els passejos i els parcs on hi ha sakures s'omplen de japonesos delerosos de contemplar-ne les flors, el "hanami" en japonès. Així s'organitzen picnics, trobades familiars i d'altra mena a sota d'uns arbres venerats des de fa segles. Amb Raimon Portell, periodista i escriptor.

Compten que el petit Paul Kruger va matar el seu primer lleó a la tendra pre adolescència. Potser només és això, un conte, però és just aquí on arrenca la llegenda d'Stepanus Johannes Paulus Kruger. Una de les figures polítiques i militars dominants a la Sud-Àfrica del S. XIX. No en va, com a president de la República del Transvaal, se li atribueix el fet d'haver intercedit davant del parlament per establir una àrea de protecció de la vida salvatge. Es va dir "Reserva de caça de Sabi" i va ser l'embrió del Parc Nacional Kruger, una de les reserves de vida salvatge més importants d'Àfrica. El Parc Nacional Kruger, amb Albert Masó, Biòleg i fotògraf. El viatge ens portarà també a conèixer algunes característiques de la llengua "mixteca", amb el lingüista, David Valls. I a compartir de ben a prop les experiències viscudes pel viatger i escriptor, Josep María Romero a Àsia.

Compten que el petit Paul Kruger va matar el seu primer lleó a la tendra pre adolescència. Potser només és això, un conte, però és just aquí on arrenca la llegenda d'Stepanus Johannes Paulus Kruger, altrament conegut com Oom Paul, en afrikaans, és a dir, "oncle Paul". Una de les figures polítiques i militars dominants a la Sud-Àfrica del S. XIX. No en va, com a president de la República del Transvaal, se li atribueix el fet d'haver intercedit davant del parlament per establir una àrea de protecció de la vida salvatge. Es va dir "Reserva de caça de Sabi" l'embrió del Parc Nacional Kruger, una de les reserves de vida salvatge més importants d'Àfrica. Cert és que els habitants de Tshwana, anomenaven a Paul Kruger Mamelodi'a Tshwane, és a dir, "xiulador del riu Apia" en llengua tswana, per la seva habilitat per xiular i imitar el cant dels ocells. El Parc Nacional Kruger, amb Albert Masó, Biòleg i fotògraf.

Quan Jordi Solà va baixar del camió i va caminar fins la vora del llac Manasarovar, al Tibet remot, va semblar-li un descens al cel. Havia arribat a la primera gran fita del seu viatge, camí del Mont Kailas. Sol enmig del no res, va pensar en Jordi. Bé, sol del tot, no ben bé, perquè l'acompanyava en Kennet. I del no res tampoc, exactament, perquè el llac Manasarovar omple l'espai de sacralitat. Viatge al Kailas, amb el viatger i poeta, Jordi Solà. Un nou episodi de "5 anys sense mitjons" cap a les Fidji amb l'enginyer Joan Antoni Afonso i la Laura Alameda, just quan ja porten la mitja volta al món.

Quan Jordi Solà va baixar del camió i va caminar fins la vora del llac Manasarovar, al Tibet remot, va semblar-li un descens al cel. Havia arribat a la primera gran fita del seu viatge, camí del Mont Kailas. El núvol de pols del camió allunyant-se, el silenci, la soledat, l'aire prim de les grans alçades i les banderes d'oració ondulant-se pel vent, conferien a l'escena un tel d'irrealitat. Sol enmig del no res, va pensar en Jordi. Bé, sol del tot, no ben bé, perquè l'acompanyava en Kennet. I del no res tampoc, exactament, perquè el llac Manasarovar omple l'espai de sacralitat. Potser si que aquell lloc era un dels cels imaginats. Viatge al Kailas, amb el viatger i poeta, Jordi Solà.

El sacerdot Jakob Aljaz, de Dovje, Eslovènia, va comprar el Mont Triglav per tres gots de vi, quan la muntanya formava part de l'imperi austro-hongarès. Des de llavors qualsevol eslovè de soca-rel ha d'haver pujat al cim del Triglav, sostre d'Eslovènia. Un país doble, perquè al món de superfície se n'hi afegeix un altre de subterrani, amb cavitats que es compten entre les més grans i espectaculars del planeta. És el cas de les coves de Postojna i d'Skocjan. Les primeres gairebé gòtiques, amb formacions geològiques fruit de milions d'anys de degotejos, et traslladen a mons d'una altra galàxia. Les segones, amb un camí excavat al caire de l'abisme, et fan protagonista d'un autèntic viatge al centre de la Terra, en el sentit més novel·lesc de l'expressió. Eslovènia, amb el foto-periodista, David Fajula. A banda de recórrer Eslovènia amb el foto-periodista, David Fajula, seguirem els pelegrins de Sarnath amb la mirada afilada de l'escriptor i viatger, Josep María Romero.

El sacerdot Jakob Aljaz, de Dovje, Eslovènia, va comprar el Mont Triglav per tres gots de vi, quan la muntanya formava part de l'imperi austrohongarès. Des de llavors qualsevol eslovè de soca-rel ha d'haver pujat al cim del Triglav, sostre d'Eslovènia. Un país doble, perquè al món de superfície se n'hi afegeix un altre de subterrani, amb cavitats que es compten entre les més grans i espectaculars del planeta. És el cas de les coves de Postojna i de Skocjan. Les primeres gairebé gòtiques, amb formacions geològiques fruit de milions d'anys de degotejos, et traslladen a mons d'una altra galàxia. Les segones, amb un camí excavat al caire de l'abisme, et fan protagonista d'un autèntic viatge al centre de la Terra, en el sentit més novel·lesc de l'expressió. Eslovènia, amb el fotoperiodista David Fajula.

El Congo és un escàndol geològic. Això diuen alguns. Hi ha llocs on el terra brilla dels minerals que té encastats. I al Congo també s'hi lliura la Primera Guerra Mundial africana. Goma, població important de la regió del Kivu, està considerada una de les ciutats més perilloses del món. "Tot el Kivu és una mina", diu la periodista freelance Gemma Parellada, que durant anys ha seguit el rastre dels "minerals de sang" pel Congo. Amb en Josep María Romero compartirem un viatge de nit creuant Tailàndia de nord a sud. I explorarem en una altre illa remota aquest cop les Keeling del sud, al mig de l'oceà Índic, un arxipèlag pertanyent a Austràlia.

Deixa't portar per les ones, cavalca a lloms de la música i mira't el món amb les orelles des del ventre-canoa de la Gran Anaconda. Segur que hi descobriràs paisatges inoblidables. Bon Nadal.

Mongòlia no s'entendria sense Genguis Khan o Temugin, com el coneixen els mongols. Que, per cert, tots asseguren que en són descendents. El gran cabdill i guerrer mongol te'l vas trobant arreu quan et mous pel país: molts bars, restaurants i botigues porten el seu nom, que també és en monuments a les places o a les plaques dels carrers. Fins i tot als paquets de cigarrets et trobes la cara de Genguis Khan. D'aquells guerrers temibles, els mongols en conserven l'amor pels cavalls que aprenen a muntar abans, fins i tot, d'aprendre a caminar. Tot i que molts pastors nòmades han acabat substituint les nobles criatures per motos per anar d'aquí cap allà d'aquesta estepa verda immensa que entapissa gran part del país. Excepte, per exemple, al sud, on regna la sorra del desert de Gobi, amb dunes que, durant el crepuscle, llancen udols esgarrifosos. O això és el que va deixar escrit Marco Polo. Mongòlia amb el viatger, escriptor i editor, Enric Soler