Xavier Aldekoa és un enamorat d’Àfrica i dels africans, i no l’agrada que li diguin el “continent oblidat”, sinó més aviat el “continent silenciat”. El periodista diu que amb la seva feina no preten donar veu als que no la tenen, perquè els africans és clar que tenen veu pròpia; el problema és que no els escoltem. Podem escoltar Àfrica i els africans a l’últim llibre que els ha dedicat Aldekoa: “Indestructibles”, una bona definició de la gent d’aquest continent silenciat, però no oblidat. Escuchar audio

Com es viu amb un Transtorn Límit de la Personalitat? Què és? Què comporta? N’hem parlat amb l’Ainhoa, diagnosticada de TLP. “Em costa regular les emocions” —explica—. Sents un rebuig total per tot i això et causa dificultats per mantenir les feines i les parelles i problemes familiars”. L’Aihoa fa psicoteràpia per prevenir “les situacions de ira i el caos” que li provocava el transtorn. Un 2% de la població adulta està afectada per un Transtorn Límit de la Personalitat, amb símptomes que no només causen patiment a l’afectat, sinó també al seu entorn, segons ens explica el psicòleg Álvaro Frías, expert en TLP. “Els afectats —ens diu— viuen en un caos constant i no poden consumar res o gairebé res. Pateixen un buit existencial, que els provoca dependències emocionals i caure en conductes temeràries, com les drogues o la hipersexualitat. Poden tenir tendències suicides i autolesives. Els símptomes remeten amb l’edat, però el TLP és per cuidar-lo tota la vida”. Escuchar audio

Hi ha una mena de discriminació per edat, que afecta sobre tot les dones. A partir d’una certa edat, al voltant dels 45, és com si les dones ens tornéssim invisibles, sense ni una gota d’atractiu ni, per suposat, d’erotisme. Conscients de tot això, un grup de dones, amigues, heterogènies, han volgut cridar l’atenció sobre aquesta realitat, i ho han fet en un llibre, “Imbatibles”, que neix amb l’aspiració de convertir-se en un moviment que aplegui moltes més dones imbatibles, com l’Ester Pujol, una de les autores. Ella es dedica a la Política, un dels àmbits masculinitzats. Ha estat alcaldessa de Tiana durant 8 anys i reivindica l’apoderament de les dones: “Som rebels, som poderoses —ens diu— i necessitem fer aquest pas d’apoderament. Ho necessitem fer en la mesura que entrem en una etapa de les nostres vides en què és necessari estimar-nos moltíssim nosaltres mateixes i, per tant, necessitem fer un procés de transformació perquè anem cap a un cicle vital de la nostra vida”. Escuchar audio

A Arcadi Oliveres, l’agrada definir-se com a “revolucionari” i “radical”. La seva és una revolució pacifista i d’anar a les arrels de les coses —diu. El veterà professor d’Economia critica que els líders polítics siguin “absolutament servils als poders econòmics i mediàtics”, però destaca “les noves formes de la política, les noves esperances” sorgides del 15-M i encara vigents, en forma de “Marees ciutadanes”. Oliveres lamenta la desunió de les esquerres: “La Dreta només pensa en la cartera —diu—, mentre que l’Esquerra és més puritana i té més discrepàncies. És el problema etern de l’Esquerra”. El professor i activista social es mostra molt crític amb “l’Europa d’empresaris al servei del negoci, que tanca les fronteres i de democràtica no en té res”. Sobre Catalunya i el Procés, assenyala que “esperaria que processessin els processadors, perquè han comès una injustícia: empresonar gent innocent que no ha fet cap altra cosa que respectar la voluntat popular. Jo tinc la impressió que hi haurà una condemna, potser no tan gran com s’havia dit, i que hi haurà una rebaixa substancial quan es faci l’apel.lació al Tribunal d’Estrasburg. El que passa és que, entre una cosa i l’altra, el temps va passant i aquesta gent va patint les conseqüències”. Escuchar audio

Es diu Alegria i és el que intenta irradiar a l’Àfrica, a Etiòpia, el país que l’ha robat el cor i al que ha dedicat els últims cinc anys de la seva vida i la seva professió de metge pediatra. Als nens i nenes que no poden somriure —diu— i als que ell retorna el riure i la infància robada. Perquè aquest jove metge té molt clar que “la Medicina és un acte d’Amor per a qui més ho necessita i on més es necessita”. I això és el que dona, amb passió, Iñaki Alegría, fundador de l’ong “Alegría sin fronteras” i director mèdic de l’hospital de Gambo, una població rural d’Etiòpia. Escuchar audio

Als 6 anys, ja tenia clar que volia ser escriptora. Als 10, pretenia ser García Lorca, és a dir, poeta. I als 77, s’ha convertit en Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva “veu inconfusible, discursiva, especulativa, irònica i densa”, segons ha dit el Jurat. Marta Pessarrodona és un dels noms de més prestigi de la Cultura catalana i ens ha confessat la sensació agredolça que li deixa el premi per les circumstàncies actuals, amb el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó. “Em sembla totalment injust” —ens diu. Pessarrodona lamenta el silenci dels intel.lectuals espanyols, com també que en 51 anys d’història només 6 dones i 14 poetes, amb ella, hagin estat reconegudes (“genèric intencionat”) amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Escuchar audio

Fer riure quan el que et demana el cos és plorar, aconseguir superar l’adversitat d’una malaltia amb un somriure i un nas vermell, omplir de vida els hospitals. Això és el que fan Pallapupas, Pallassos d’hospital. Aquest cap de setmana, compleixen 10 anys de la seva festa solidària anual “Un dia de nassos”. La seva fundadora i directora, Angie Rosales, ens confessa que la seva raó de ser és que són “útils i no ser als hospitals seria un daltabaix greu”. Pallapupas treballa amb infància, amb Gent Gran, amb malalts oncològics i amb persones que tenen un transtorn mental. Hi ha estudis que demostren que una millora anímica repercuteix en una millor recuperació de la malaltia. “S’ha demostrat que la presència dels Pallapupas disminueix notablement la por, l’ansietat i l’estrés que passen aquestes persones i les seves famílies. La Medicina s’ha obert a projectes com el nostre perquè ha entès que està molt bé vincular la curació del cos amb la persona i el seu moment vital”. De fet, Pallapupas imparteix una assignatura optativa a la carrera de Medicina, per ensenyar els futurs metges a empatitzar amb els pacients. Escuchar audio

A les portes d'una jornada de reflexió, hem volgut pensar en les grans preguntes de la Humanitat. Preguntes filosòfiques, per a les quals la Ciència no té resposta: d’on venim, el sentit de la vida, si Déu existeix, si hi ha vida després de la mort… Ho hem fet amb el filòsof Joan-Carles Mèlich, que es defineix com a “metafísicament agnòstic, però èticament cristià”. Mèlich critica el pensament metafísic de principis absoluts, que legitimen tant el Be com el Mal. Ell reivindica “La Religió de l’ateu”, que és el títol del seu últim llibre, i significa “fer el be per pura bondat, ser bona persona”. A la dialèctica entre Ètica i Moral, opta per la primera i assegura que ser ètics ens pot portar a desobeïr la moral imperant. I quan parlem de Política, ens diu que “la Democràcia és viure en la discrepància” i sentencia: “res és menys democràtic que un Estat que diu “ja som democràtics”. La Democràcia és l’horitzó, no s’hi arriba mai”. I ens queda pendent una resposta, a la pregunta: La Filosofia és una religió sense Déu? Escuchar audio

En el Dia Mundial contra la LGTBIfòbia, ens visita a “Confidències” Eugeni Rodríguez, el president de l’Observatori contra l’Homofòbia i portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Totes dues entitats vetllen pels drets de les persones LGTBI i lluiten per l’erradicació de la discriminació i els atacs que pateix el col.lectiu. L’Eugeni ha fet de la seva orientació sexual la seva bandera. No va ser fàcil —recorda— acabats de sortir de la Dictadura. I encara no és fàcil en ple segle XXI. Per això, la lluita continúa. Rodríguez lamenta la falta d’implementació de la Llei del Parlament català i que encara no estigui aprobada la llei espanyola. “Ser gai no es tria —ens diu—. Jo li vaig dir a la meva mare: “Mira, mama, no se puede elegir a la carta, es el menú, y en el menú había gay”. Pots fer dues coses: obligar-lo a que faci una doble vida o facilitar-li que la seva la visqui de la millor de les formes”. Escuchar audio

Posem rostre i nom a un dels valents qua abandonen casa seva, el seu país i el seu continent, a la recerca d’un futur millor. Ousman Umar va sortir de Ghana, a l’Àfrica occidental, amb només 13 anys, i va trigar-ne 4 en arribar a Catalunya. Tota una odissea, plena d’entrebancs, enganys de les màfies, que el van abandonar al desert, “un cementiri ple de cadàvers” —diu—. Va estar a punt de morir, però ho va aconseguir. L’arribada al “País dels Blancs” —com diu ell— no va ser, però, el que s’imaginava. Va dormir al carrer durant dos mesos, fins que una família el va adoptar. Tenia 17 anys. Ha pogut estudiar, conscient que l’educació és la clau per prosperar. La seva obsessió és que cap nen al seu país hagi de passar per la situació que va patir ell. Per això, ha fundat l’ong “Nasco Feeding Minds”, per alimentar les seves ments i que puguin prosperar al seu país. Nasco instal.la aules d’informàtica a les escoles rurals de Ghana. “Si tu m’alimentes la panxa, m’estàs donant aliments per a un únic dia —diu—, si m’alimentes la ment, em dones aliment per a més de cent anys”. Ousman explica la seva història al llibre “Viatge al País dels Blancs”. Escuchar audio

Esther Vivas reivindica una maternitat desobedient, insubmisa i feminista, al llibre “.”. Reivindica la llibertat i el dret a decidir de la dona si vol ser mare i com vol viure l’embaràs, el part i la criança del seu fill. Segons Vivas, la societat és hostil a la maternitat: “Cada cop tenim menys criatures, menys de les que voldríem, perquè l’entorn no hi acompanya: precarietat laboral, dificultats per llogar o comprar un pís… Això provoca problemes d’infertilitat, una malaltia social de la qual no es parla”. Com tampoc no es parla de l’anomenada “violència obstètrica, “una de les últimes fronteres de la violència de gènere”, segons Vivas, i totalment acceptada: “La capacitat de decidir de les dones, quan anem a parir, es queda a les portes de l’hospital. Hi ha un tractament que ens infantilitza”. I pràctiques mediques no necessàries, com cessàres i episiotomies, “que tenen conseqüències nefastes per a la salut emocional i física de les criatures i de les dones, més enllà del part”. Per això, cal formar els professionals en una Medicina amb perspectiva de gènere, i permetre uns parts respectats i no tan tecnificats. Esther Vivas denuncia que “ser mare s’està convertint en un privilegi, en una quimera. Calen —diu— polítiques públiques que afavoreixin la maternitat i que la societat hi acompanyi. La paternitat s’ha de maternitzar”. I una cosa més: “que es reconegui aquesta feina i que la Maternitat no és només una responsabilitat de les dones, sinó una responsabilitat política i col.lectiva”. Escuchar audio

Amb només 21 anys, a l’Aina Barca se li va ficar al cap que havia de muntar una escola d’educació especial per a nens discapitats intel.lectuals al Nepal i en uns mesos es va fer realitat el seu somni: l’escola Asha, que vol dir esperança. Esperança per a aquells nens oblidats, que “no tenien res i ho necessitaven tot”. “Hem intentat —diu— donar una esperança en aquests nens que han estat oblidats durant molt de temps i se’ls ha negat un dret tan bàsic com l’educació i la socialització”. No ha estat fàcil per a una dona jove i estrangera en un país tan patriarcal com el Nepal, ha estat “un camí de pedres i dificultats, que han deixat moltes cicatrius, ja curades”. L’Aina ho ha explicat tot en un llibre: “Asha o la fuerza de la esperanza. El sueño de levantar una escuela en Nepal”. Una escola, amb centre de fisioteràpia, un taller ocupacional i també una residència per als nens que viuen a les zones rurals, que ara es vol ampliar. És el nou repte d’Aina Barca i la seva ong “Família d’Hetauda”. Perseverant, ens confessa el seu lema: “Jo puc amb tot”. “Si creus alguna cosa, la pots crear”—ens diu i ens explica que aquests nens l’han ensenyat a valorar les coses petites: “ells, amb molt poc —amb un somriure, amb un gest— són feliços”. Escuchar audio

L’escriptora Ada Castells s’emociona quan parla de la seva mare, a qui ha dedicat l’última novel.la, que acaba de publicar: Mare. Diu que és el llibre de la seva vida i que ha volgut mirar la seva mare més enllà d’aquest paper, com a persona, L’exercici literari l’ha permés entendre-la i estimar-la: “Ha estat gratificant, un procés de reconciliació molt saludable. Estic commoguda”. Castells afirma a la novel.la que ha “aconseguit estimar la mare un cop morta” i que necessitava “reconstruir-la per reconstruir-me”. Segons l’autora, Mare va de “la dificultat d’estimar la gent que estimes, d’entendre’ls. El fet de ser mare m’ha obligat a entendre la meva mare. Et mires en el mirall i som la mateixa”. “No entenc que la Maternitat no sigui una assignatura a les universitats; és el que ens construeix com a Humanitat”. Ada Castells reconeix que s’ha quedat buida després d’escriure aquesta novel.la i es lamenta que la Literatura en Català no permeti guanyar-se la vida. Entre els seus projectes de futur, escriure Teatre. Escuchar audio

Actor, director i autor teatral, Juan Pedro Romera va fundar PupaClown (Payasos de hospital) a Múrcia. És el responsable de Espacio para contar, que ofereix tallers de comunicació per aprendre a parlar en públic. La seva última creació és Érase tu vez, on convida a submergir-se en la propia biografia per convertir-la en un relat, el conte de la teva vida. "Los cuentos tienen un poder transformador –afirma Romera--tienen la "misión" de ir construyendo al ser humano. El cuento es el primer tutor de los niños y las niñas, el que marca cómo hay que estar en el mundo, cómo hay que ir aprendiendo lo que nos rodea, nuestra cultura…". El conte com a transmissor de coneixement, però també com a viatge a l'interior de les persones. Això és el que proposa Juan Pedro Romera en els seus tallers d’escriptura Escuchar audio

De ben petit, l’Eudald Carbonell va començar una colecció de fòssils, que marcaria la seva vida. Es va convertir en arqueòleg, antropòleg i un reconegut investigador de la nostra espècie, l’”Homo Sapiens”, i de l’evolució humana. Es defineix com a “evolucionista radical, agnòstic i ateu”. Un “descregut conscient” que assegura que és precisament la consciència crítica la que ens converteix en humans. “El que m’interessa—diu-- és l’ésser humà en el seu conjunt evolutiu. Penso que el passat, el present i el futur és una mateixa dimensió. El coneixement del passat em va fer molt conscient del present, i ara és el futur el que m’interessa conèixer com a espècie”. Davant la sisena extinció a què s’enfronta la humanitat, Carbonell afirma que “Ja estem col·lapsant. L’espècie humana s’ha d’adaptar a una altra forma de viure i pensar: un canvi econòmic, social i psicològic. El sistema capitalista és molt antic i està caduc”. Davant l’emergència del Canvi Climàtic, assenyala que “és una cosa natural, que sempre n’hi ha hagut. Fa que s’hagi de canviar la forma d’adaptació al planeta que tenim els humans”. “Hi ha científics que diuen que l’espècie humana es pot extingir. De fet, totes les espècies del planeta s’han extingit. Jo sóc optimista en aquest sentit i pensó que el que farà la nostra espècies és generar-ne d’altres. Estic convençut que d’aquí 200 anys hi haurà 4 ó 5 espècies humanes i aquesta diversitat ens salvarà de l’extinció”. Ens cal consciència d’espècie –diu l’antropòleg-- i combatre les desigualtats socials. “El que hauríem de ser és competents, no competitius”. Escuchar audio

L’escriptor Ray Loriga aborda el concepte de la culpa a la seva última novel·la, “Sábado, domingo”. Un fet succeït durant l’adolescència del protagonista torna 25 anys després, per torturar-lo. Loriga ens confessa que no se l’acut cap altra cosa que escriure, encara que “es un trabajo duro y solitario, donde siempre estás un poco en el aire, siempre dudas, en cada libro vuelves a dudar de lo que estás haciendo. Los premios compensan todo el esfuerzo y te dan ánimos para continuar”. Escuchar audio

Aquest dilluns, comença a l’Audiència de Barcelona el judici pels casos de pederàstia comesos per Joaquín Benítez quan era professor de Gimnàstica a l’escola dels Maristes de Sants. De 17 denúncies presentades, l’acusat ha de respondre per quatre; la resta han prescrit. En parlem amb Manuel Barbero, pare d’una de les quatre víctimes, que és qui va destapar el cas. Barbero ha creat una associació, Mans Petites, per ajudar altres afectats. Els dona assessorament jurídic i suport psicològic. Es calcula que un de cada quatre menors són víctimes d’abusos. Manuel Barbero, que també va patir una agressió quan tenia 11 anys, ens diu que “las personas que hemos sido víctimas, que somos supervivientes, tenemos que trabajar para intentar generar un cambio”. Aquest “pare coratge” reclama que les víctimes siguin escoltades i reparades. Escuchar audio

De cap d’una de les “pandilles” més temibles de Mèxic a constructor de pau: aquest és el camí que ha fet el nostre convidat. Va crèixer en mig de la violència, a casa, a l’escola…. i no la va poder evitar, tot i que a ell el que l’agradava era estudiar. Però li van robar els somnis i es va convertir en un líder de la banda estrany, sempre amb un llibre a la mà i a l’altra, una pistola. La mort d’un amic el va fer veure la llum i entendre que la violència no és el camí. Amb altres companys, va fundar Cauce Ciudadano, perquè altres joves com ell aprenguin a viure i a recuperar la capacitat de somiar. Aquesta setmana, ha estat a Barcelona, perquè Cauce Ciudadano ha estat premiat per l’Institut Català Internacional per la Pau. Escuchar audio

La recerca de la felicitat és la principal aspiració de l'ésser humà. La filòsofa Victoria Camps s’ha acostat en aquesta recerca al seu últim llibre, on rastreja què han dit de “La búsqueda de la felicidad” els grans pensadors de la Humanitat. “La recerca de la felicitat és un dret, que ens han d’assegurar els Estats –assegura Camps--. Figura a la Declaració d’Independència dels Estats Units”. Però la recerca de la felicitat genera també desigualtats, perquè no tothom té les condicions necessàries per tenir una vida digna i feliç. I saber que no tothom pot ser feliç, ens hauria d’impedir gaudir de la felicitat pròpia. Per a Victòria Camps, la felicitat va lligada a la llibertat, la Cultura i els afectes. Escuchar audio

Actor de formació i cantant per vocació, s’ha posat a les sabates de molts personatges en imitacions inoblidables i acaba de publicar la seva primera novel.la, “Tu busques amor i jo cobertura”. Està clar que Bruno Oro és “un cul inquiet”, com ell mateix es defineix. Repassem la seva trajectòria professional i els seus últims treballs, com a escriptor i al cinema, a la pel.lícula “La gran aventura de Los Lunnis y el Libro Mágico”. Escuchar audio